Varios autores - Pensar històricament

Permeteu-me insistir: l’historiador ha d’esforçar-se per cercar l’objectivitat i entendre, però serà un mal historiador si es traeix a si mateix, cercant una equidistància impossible i mostrant-se insensible al dolor humà. Vilar parlava de simpatia pel país i la gent que estudiava, i volia dir estimació. Un dia Maurice Berthe, que va escriure una admirable tesi sobre fams i epidèmies a Navarra en el segle XIV, [7]em va confessar que havia patit amb els navarresos en descobrir en els arxius com la misèria destruïa les seves famílies sis-cents anys enrere.

Un altre dia mentre comentàvem a classe l’obra de Mike Davis, Los holocaustos de la era victoriana tardía, [8]centrats en l’anàlisi política de les fams del Tercer Món al final del segle XIX, un estudiant ben informat va objectar: Davis és trotskista, la seva anàlisi és orientada. D’acord, és bo saber les idees polítiques dels historiadors, sobretot si són molt defi nides, perquè això ens ajuda a millor comprendre els seus judicis; al cap i a la fi l’historiador escriu des del present i per al present. Ara bé, el bon historiador és un professional honest que no amaga informació, l’analitza amb rigor i diagnostica segons el seu criteri, basant-se en l’observat, la formació científica rebuda i les idees adquirides. No pot fer ni ha de fer altrament. També nosaltres el llegirem a partir de la nostra visió del món. Si l’historiador és bo, al marge d’ideologies, en treurem profit.

De tota manera, això de les ideologies és més important que no sembla. Acostumats a pensar que les estructures són el més determinant, oblidem que les idees precedeixen l’acció, orientant de vegades els progressos, i causant també els fracassos. Enguany, comparant les causes, conseqüències i reaccions de les fams de l’Índia i d’Irlanda en el segle XIX, dos estudiants encarregats de presentar el tema [9]van remarcar el pes de la ideologia. Ho van fer explicant que a les universitats britàniques on es formaven els oficials, administradors i polítics prevalien les idees de Malthus, Smith i Ricardo. En pro de l’eficàcia econòmica i la lliure competència, aquestes idees van influir en la presa de decisions de les autoritats en el sentit de no adoptar mesures d’ajut als famolencs o adoptar-les tard i parcialment. Els prejudicis racials, culturals i religiosos també hi van pesar: els catòlics irlandesos, es deia, es multipliquen com conills, com també ho fan els indis. La fam els ensenyarà a refrenar la libido i, en tot cas, per restablir l’economia calia que els més ineficaços sucumbissin, com havia ensenyat Malthus. L’Estat feia bé, per tant, de no alterar el curs natural de les coses. Entre els milions de morts d’aquelles crisis n’hi ha, per tant, un bon grapat que s’ha de posar al compte de la ideologia. Una història que s’endinsa en el segle XX i arriba fins a la terrible fam de Bengala de 1943, que els anglesos no van tampoc jugular.

De la meva experiència personal als cursos d’història de la fam, he de dir que amb tot això ja comptava. Donava per suposat que el capitalisme no s’havia creat per resoldre la fam, sinó que, per acció o per omissió, n’era en gran part responsable. Però la meva ingenuïtat m’havia impedit, quan vaig iniciar fa anys aquests cursos, prendre consciència (ho confesso) del fet que les fams més terribles del segle XX, possiblement les pitjors de la història humana, s’havien produït als països del socialisme real, i s’havien de posar al compte del comunisme. Penso en la Rússia de Lenin el 1921, i sobretot en la Ucraïna de Stalin el 1931-1932 i la Xina de Mao el 1958-1962.

Al seu treball «Réflexions sur la crise de l’ancien type», Vilar clama contra la temptació d’atribuir les fams al clima, i proposa una recerca causal en les estructures. [10]Té raó, passa que l’advertència també ha de ser vàlida per als països socialistes, on els grans responsables de la desgràcia havien de ser la col·lectivització forçosa, la subordinació dels interessos de la pagesia als de la classe obrera i les prioritats de l’accelerada industrialització. I, en darrera instància, la convicció de creure’s en possessió de la veritat.

Sylvie Brunel, dirigent d’Acció contra la Fam, proposa considerar que totes les fams del segle XX tenen arrels ideològiques i, en part, té raó. [11]Penso en la lectura del llibre de Jasper Becker, sobre la fam secreta de Mao, [12]i sobretot en les memòries de Miron Dolot sobre la fam d’Ucraïna. [13]Aquest llibre rememora els records de l’autor quan tenia quinze anys i vivia en un petit poble ucraïnès. Records de com les famílies del veïnat, totes pageses, sotmeses a constants requises pels agents bolxevics, es quedaven sense aliments, menjaven l’immenjable, fins i tot alguns els propis fills, i es morien de gana o se suïcidaven. Per sorprenent que pugui semblar, no és un pamflet anticomunista; no cal. N’hi ha prou d’explicar les vivències i comprendre que una barbaritat semblant mai no va poder ser la bogeria d’un sol home.

Comprendreu que davant d’aquests errors (i el qualificatiu és dolç), repetits no una sinó tres vegades, errors que van matar tanta gent i van sepultar les esperances de tants lluitadors, [14]l’historiador no pugui mantenir-se insensible i evitar els judicis morals. Però, i després, què resta? És encara l’economia planificada una alternativa? Només sóc un historiador, i no tinc arguments.

Alguna cosa difícil d’explicar va passar en l’experiència vital i la forma-ció dels nostres mestres que ens ha arribat. M’explicaré amb dues anècdotes. Fa més de vint anys, vaig tenir relació amb un africanista francès, Jean Suret-Canale, mort el juny de l’any passat. Suret-Canale va lluitar en la resistència contra els nazis, va ser professor de París VII, membre del Comitè central del PCF, fundador del Centre d’Études et de Recherches Marxistes i autor d’una important monografia sobre l’Àfrica Occidental i Central, i molts altres llibres. Era un lluitador, un home ben informat i mestre de la dialèctica. Llàstima que el seu llibre Comprendre la faim dans le monde [15]el vaig llegir massa tard, quan havíem perdut el contacte. M’explico: Comprendre la faim és un breu però excel·lent diagnòstic sobre les fams contemporànies fet des de l’òptica de les responsabilitats del capitalisme. El llibre, al meu entendre, no és criticable pel que diu, però ho és pel que calla: gairebé no hi ha cap al·lusió a les fams dels països socialistes o, si es vol, el que s’hi diu és molt poc. I això que, com a militant, amb càrrecs d’alta responsabilitat dins del PCF, en va haver d’estar informat. Per què va callar el que sabia? Mai no ho sabré, encara que pugui pensar que ocultava la veritat per servir a una causa que considerava més justa. Aquest dilema entre veritat i justícia devia ser el de molts militants.

L’altra anècdota concerneix el nostre mestre Pierre Vilar. L’explico, també amb una mica d’immodèstia, perquè em sembla que ajuda a entendre la humanitat de l’home que hi ha en l’historiador. El 1987-1988, quan, com deia abans, la meva esposa i jo residíem a París, Pierre Vilar va tenir l’amabilitat d’acompanyar-nos als seminaris que vam impartir a la Sorbona i al Col·legi d’Espanya, va venir a sopar a casa i plegats també vam sopar a casa de Michel Vovelle, amb qui Vilar compartia admiració i amistat per Ernest Labrousse. Vam tenir, per tant, ocasió de parlar de moltes coses, fins i tot de discutir-nos. Un vespre de primavera, per començar la conversa, li vaig dir: «Senyor Vilar, avui he llegit a Le Monde que Gorbatxov ha rehabilitat la memòria de Bukharin, què li sembla?». El mestre, sense immutar-se, va respondre: «Molt mal fet, la gent pensarà que Bukharin tenia raó amb la seva política econòmica». Es referia, crec, a la NEP, però jo no tenia (ni tinc) els coneixements d’història de la Revolució russa que calia per dialogar amb Vilar. Tanmateix, el carro ja havia començat a baixar pel pedregar i no vaig saber reprimir-me: «Potser no tenia raó en la seva política econòmica, però no per això mereixia que l’executessin». Quina imprudència la meva! Suposo que, a més, vaig vomitar algun exabrupte sobre Stalin. El cas és que Vilar va respondre amb elogis a la personalitat política del dictador, entre els quals l’afirmació: «És el polític més intel·ligent que he conegut mai». De fet, jo ja havia llegit expressions d’admiració en textos on Vilar comenta l’escrit per Stalin sobre les nacionalitats. Però potser ara, al calor de la discussió, tots tendíem a exagerar. Segurament per això, embalat, quasi vaig faltar-li al respecte: «intel·ligent..., no ho sé, però sanguinari...». Llavors Vilar va canviar el sentit de l’argumentació i va passar a explicarnos la seva experiència personal: els quatre anys de presoner en un camp de concentració alemany esperant l’arribada dels tancs de Stalin, i, anys després, l’estada amb la seva dona a Moscou, i la bona acollida en un centre de recerca on havien fet amistat amb la fi lla de Stalin. A la fi , potser, Vilar ens estava dient que per comprendre les idees de l’historiador també cal conèixer la seva circumstància.