Varios autores - Pensar històricament

La història és el millor antídot per a les il·lusions d’omnipotència i omnisciència. Sempre ens recordarà les limitacions de les nostres perspectives passatgeres. Ens enfortirà per resistir la pressió de convertir els interessos momentanis en absoluts morals. Ens menarà a un sentit profund i alliçonador de la nostra fragilitat com a éssers humans –a un reconeixement del fet, tan sovint i tan tristament demostrat, que el futur desmentirà les nostres certeses i que les possibilitats de la història són molt més riques i molt més variades que el que l’intel·lecte humà pot concebre. [10]

Per acabar, vull fer constar que la realització de les Jornades –que com a secretària acadèmica de l’IUHJVV vaig coordinar–, no hauria estat possible sense l’impuls del director de l’IUHJVV, Joaquim Albareda –a qui també he d’agrair la lectura crítica d’aquest text–, així com el suport logístic de la secretària administrativa, Salomé Alamillo. Estic particularment agraïda als becaris de l’IUHJVV que van participar en la comissió organitzadora de les Jornades, en concret, Meritxell Ferrer, Eduard Martí i Carolina Rúa que em van donar suport en tot moment. La realització de les Jornades tampoc no hauria estat possible sense l’ajut econòmic que atorgà el Ministerio de Ciencia e Innovación a través d’una Acción Complementaria (referència: HAR2008-00236-E). També agraeixo molt especialment en nom de l’IUHJVV a Antoni Furió i Vicent S. Olmos, de Publicacions de la Universitat de València, haver-nos facilitat la publicació de les ponències en la seva prestigiosa col·lecció d’Història. Però és clar que el principal agraïment l’he d’adreçar als ponents, als moderadors i al públic que va participar a les Jornades, per llur implicació entusiasta, sense els quals aquestes Jornades no tindrien sentit.

Barcelona, 29 de març del 2009

[1]Les ponències es reprodueixen en la llengua original en què van ser presentades, que és, també, en la qual els diversos ponents han redactat la versió final per a la seva publicació.

[2]Pierre Vilar, «Pensar històricament», Refl exions d’un historiador, València, Universitat de València, 1992, pp. 121-145.

[3]Pierre Vilar, Pensar històricament. Refl exions i records, València, Eliseu Climent Editor, 1995.

[4]Josep Fontana, «Pierre Vilar, historiador de Catalunya», dins Joaquim Albareda, i al-tres, Pierre Vilar i la història de Catalunya, Barcelona, Editorial Base, 2006, pp. 217-229, p. 218.

[5]Pierre Vilar, Pensar històricament, València, Eliseu Climent Editor, 1995, p. 8.

[6]En parla, Josep Fontana, «El retorn a la història narrativa: un indicador de problemes iuna falsa solució», dins Íd.: La història després de la fi de la història. Reflexions i elements per a una guia dels corrents actuals, Barcelona, Institut Universitari d’Història Jaume Vicens i Vives/Vic, Eumo, 1992, pp. 15-21.

[7]Josep Fontana, «La il·lusió cientificista», dins Íd. La història després de la fi de la història..., pp. 23-29.

[8]Arthur Schlesinger Jr., «La història i l’estupidesa nacional», L’Avenç, 314, 2006, pp. 4-7.

[9]Josep Fontana, La història després de la fi de la història..., pp. 7-14.

[10]Arthur Schlesinger Jr., «La història i l’estupidesa nacional...», p. 7.

TÉ LA RECERCA HISTÒRICA UNS LÍMITS ÈTICS? NOTES I RECORDS D’HISTÒRIA, ÈTICA I POLÍTICA

Josep M. Salrach

Universitat Pompeu Fabra

Permeteu-me: no sé per què vaig acceptar fer aquesta xerrada... Ben mirat, no tinc mèrits especials per parlar d’ètica i història. Ho sé des dels dotze anys, el mes de juny de 1957 al vell institut de batxillerat de Granollers. Hi havia anat des del poble per examinar-me com a estudiant lliure de les assignatures de segon curs. Cap al final del matí ja havia fet la meva collita... de carbasses, hauria de dir. Restava només la Formación del Espíritu Nacional. Esperava el meu torn a la porta de l’aula. L’examen era en solitari i oral. Estava, com vulgarment diem, acollonit. Entro i el professor, evidentment un falangista, em fa seure al davant i mirant-me fi xament m’etziba: «¿Qué es usted?». Desconcertat, anava a respondre «Un chico», però això semblava evident. «Quiero decir, usted es español, ¿no?». Em va ajudar. «Sí, claro». Vaig cuitar a respondre. «Pero, también es catalán, ¿no?». Uf, quin alleugeriment! «Sí, claro». «Entonces...», va afegir, i aquí estava l’enigma: «¿Cuál es su patria?». Caram, quina pregunta! El llibre de FEN ho deia ben clar. Però, com que la resposta no eixia, el profe va fer per treurela: «Si usted es español y catalán, y usted sabe que a veces se dice que hay, digámoslo así, dos patrias, una grande y otra chica, quiero decir pequeña, entonces, ¿cuál es la grande?». Ostres, doncs..., quequejava. «La grande es... la grande es...». «Hombre, pues, España, ¿no?». Em va dir el falangista, quasi cridant. «Sí, claro», vaig reiterar. «Entonces, la pequeña es...». «Cataluña!», vaig córrer a afegir. «Aprobado, ya puede irse». I me’n vaig anar amb la seguretat que havia aprovat, però l’íntima que havia suspès.

Així doncs, us parlaré d’ètica per alló del gust pel repte, no pas per mèrits.

PRINCIPIS GENERALS

Les classes populars de l’Edat Mitjana tenien l’experiència de l’ètica de l’ofici. El pagès treballava a «ús i costum de bon pagès», i el mateix es podria dir del menestral, aquella gent que s’aplicava a la feina més per guanyar-se la vida que per afany de benefici. Eren competents sense competitivitat. Els valors religiosos, que feien del treball un camí de salvació, hi tenien molt a veure.

Avui, en les nostres societats industrialitzades no funciona aquesta ètica de l’ofici, i és una llàstima. A nosaltres no ens aniria malament que el nostre treball fos més considerat: per si mateix, pels valors immaterials que conté, que pels capricis del mercat. De passada, ens aniria bé creure una mica més en nosaltres: pensar, per exemple, que la nostra feina és també un camí de salvació, individual i col·lectiva, perquè, quina esperança li queda al nostre món descregut i desigual, sense utopies, si no és la cultura?

Així doncs, llegiu. No hi ha llibertat ni futur sense coneixement. És clar que no s’ha de llegir tot el que s’escriu. Cal triar. El segon consell és citar sempre les fonts. Us estalviareu acusacions de plagi. Més normal és que sigueu criticats. Si la crítica és justa, rebeu-la amb humilitat monacal. No és broma. Els benedictins en sabien. Durant segles, van custodiar les obres de la seva fe i la dels altres, la saviesa antiga, que van llegir, a risc de perdre la pròpia fe. Es creien dipositaris de la veritat, però acceptaven que hi havia altres veritats. Accepteu la crítica, per tant, però també practiqueu-la, procurant ser justos. Tanmateix, abans exerciu la crítica sobre vosaltres mateixos perquè si un no es coneix, no es pot enfrontar a la veritat. Si ho feu així, sereu més capaços de defensar les pròpies idees, encara que de vegades resulti incòmode. Enfrontats al pes de les dictadures feixistes i comunistes a Europa, molts intel·lectuals van claudicar, però no pas tots. Fins i tot en llibertat i democràcia hi ha situacions complicades en què s’ha d’escollir. Vaig viure una experiència d’aquestes (permeteu-me la immodèstia) ara fa vint anys.

El 1987-1988, la meva dona i jo vam agafar una llicència docent i ens vam establir a París. Hi seguíem alguns seminaris i passàvem les hores llegint. Però la nostra tranquil·litat va ser pertorbada per un fet inesperat. L’historiador i amic Carlos Martínez Shaw va trucar per explicar-nos que la Generalitat havia decidit que s’esqueia commemorar aquell any mil anys de la independència de Catalunya, i em va preguntar què en pensava. Vaig quedar garratibat, mentre feia el compte enrere fins l’any 987. Llavors el rei Hug Capet, introductor d’una nova dinastia a França, se suposa que escriu una carta al comte de Barcelona Borrell II en què li ofereix ajut militar contra els musulmans a canvi de la renovació del vassallatge que els comtes catalans devien al rei francès. No sabem si aquesta carta [1]va arribar mai a Barcelona i si Borrell la va respondre o no, però la ignorància l’hem volguda interpretar en el sentit que, possiblement, va arribar i Borrell no la va respondre, en un acte deliberat d’independència.