AAVV - Vicent Ferrer. Projecció europea d'un sant valencià

Les notes preses a correcuita, tot intentant prendre el màxim possible de text, proporcionarien un manuscrit farcit d’entrebancs gràfics i d’obstacles que dificultarien la seua lectura directament, ara be aquestes notes servirien per enllestir les edicions manuscrites posteriors. El següent pas seria el d’un manuscrit on el reportador aniria incorporant-hi a les citacions de les autoritats els comentaris i glosses escaients tot incorporant-hi els comentaris exegètics que faria el mestre Ferrer. Un exemple d’aquest estadi podria representar-lo el manuscrit conservat al Reial Col·legi i Seminari del Corpus Christi de València (Quetif, 1719 I: 767; Brettle, 1924: 95-104; Cátedra, 1983-1984: 280-286; Cátedra, 1984: 47-63; Perarnau, 1999b; Perarnau, 1999c; Gimeno Blay, 2019: 144-149). Una vegada que s’havien incorporat totes les reflexions i comentaris que suggerien les auctoritates es faria una còpia neta per estalviar-se les dificultats de lectura i, sobretot, per tal de garantir la correcta lectura i transmissió del text resultant. Davant el lector compareixeria una pàgina impol·luta, sense entrebancs ni obstacles; preparada per a convertir-se en l’antígraf a patir del qual copiar la col·lecció de sermons. L’exemple de Friecdrich von Amberg resulta més que suficient i eloqüent.

Els sermons de mestre Ferrer continuaren copiant-se després de la seua mort i, fins i tot, després de la seua canonització l’any 1455 com ho prova abastament el nombre dels manuscrits conservats (Kaeppelli – Panella, 1993: 458-474). De entre tots assenyalaré el conservat a la Biblioteca Capitular i Colombina de Sevilla acabat de copiar el 12 de desembre de 1432 21; el de l’Arxiu parroquial d’Aiora finalitzat de copiar, segons el colofó, l’any 1434 pel notari apostòlic Mateu Xivelli 22, i, finalment, el custodiat a la Biblioteca de la Universitat de Bratislava escrit després de l’any 1455 procedent del convent del frares dominics de la susdita ciutat, com recorda l’exlibris: «Aus der Bibliothek der Dominikaner zu Breslau » 23. Podriem recordar també els següents manuscrits: anterior a 1419 el d’Avinyó. Bibliothèque Municipale ms 610; entre 1419 i 1455 els de Toulouse (Bibliothèque municipale mss 345 i 346), i el de Clermont Ferrand (Bibliothèque municipale, ms 45). La impremta difongué, finalment, els sermons i, amb ells, les paraules hibernades de sant Vicent Ferrer. Diferents edicions s’imprimiren a Colònia, Basilea, Milà, Estrasburg, Lió, Nuremberg i de bell nou Estrasburg i Lió. La base de dades Incunabula Short Title Catalog no enregistra cap edició ibèrica dels sermons vicentins, inclosa la Corona d’Aragó.

Alguns manuscrits, com ara el conservat a Touoluse, al·ludeixen a la capacitat nodridora dels sermons: «Almi sermones Vincentii predicatoris magni, qui legis ora Christum mente fideli sit merces ei nutu cuius hos liber offert» 24. Gairebé totes les edicions celebren la capacitat comunicativa del predicador qualificant els seus sermons, són els del sant eminent: «Sermones electissimi sancti Vincentii Ferrarensis regni Arrogonie fratris divi ordinis predicatorum conventus Valentie sacreque theologie professoris subtilissimi per tempus estivale», (Ferrerius, 1485: f. AAi) i els del diví pregoner i professor subtilissím: «Divini verbi preconis interpretis et professoris subtilissimi Sancti Vincentii Ferrarij de regno Arrogonie conventus Valencie divi predicatorum ordinis Sermones uberrimi estivales de tempore incipiunt felicitar», en la primera edició de Colònia (Ferrerius, 1485: f. AAii).

En realitat es tractava d’un tòpic, d’un lloc comú, que reconegueren moltes persones fora dels confins de la Península Ibèrica, entre els que cal recordar a Hans Holbein, el vell (ca. 1465-1524), el qual inclogué el retrat de sant Vicent Ferrer entre altres eximis dominics, com sant Domenec, Albert magne, Nicolau de Treviso, futur papa Benet XI; Hug cardenal; Hug de santo Caro, Pere de Tarantasia, futur papa Innocenci V; sant Tomàs d’Aquino i sant Pere de Milà. La qualitat destacada de mestre Ferrer fou la seua popularitat com a predicador en estreta relació amb el do de llengües: «SANCTVS·VINCENCIVS·DONO·LINGVARVM·PREDICATOR·GRACIOSVS» 25. Possiblement, qui millor ha destacat les dots oratòries de Vicent Ferrer fou Lorenzo Valla qui afirmava a propòsit del dominic valencià: «Vincentius Ferrarius eius frater, ordinis praedicatorum, cuius admirabilis in concionando laus ad exteras usque nationes est pervagata, princeps haud dubie sui temporis oratorum duntaxat illiterate loquentium, & si vera memorantur miraculis clarus» 26. València, contràriament, l’aspecte que més ha conservat del seu dominic més excel·lent ha estat el vessant popular, raó per la qual no puc oblidar-me en aquesta ocasió d’aquella màxima medieval:

Patria dat uitam, raro largitur honores,

Hos melius multo terra aliena dabit 27.

6. BIBLIOGRAFIA CITADA

Actas, (1848): «Actas del compromiso de Caspe, en el que fue elegido rey de Aragón el infante de Castilla don Fernando», en Procesos de las antiguas cortes y parlamentos de Cataluña, Aragón y Valencia , custodiados en Archivo General de la Corona de Aragón y publicados de real orden por el archivero mayor D. Próspero de Bofarull y Mascaró, Colección de Documentos Inéditos del Archivo General de la Corona de Aragón , Tomo III Barcelona, pp. 301 – 361.

Alpartil, Martín de (1994): Cronica actitatorum temporibus Benedicti XIII pape , edición y traducción José Ángel Sesma Muñoz, María del Mar Agudo Romeo, Zaragoza, Gobierno de Argón, 1994.

Benito Doménech, Fernando - Galdón, José Luis (1997): Vicent Macip (c. 1475-1550), Museo de Bellas Artes de Valencia, del 4 de febrero al 20 de abril de 1997, València, Consorci de Museus de la Comunitat Valenciana, Fundació Bancaixa, Conselleria de Educació i Cultura.

Brettle, Sigimund (1924): San Vicente Ferrer und sein literarischer Nachlass , Münster in Westfalen, Verlag der Aschendorffschen Verlagsbuchhandlung.

Calvé Mascarell, Óscar (2016): La configuración de la imagen de san Vicente Ferrer en el siglo XV , tesis doctoral inédita, 2 vols, Valencia Universitat de València.

Cátedra, Pedro Manuel (1983-1984), La predicación castellana de San Vicente Ferrer, Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona , 39, pp. 235-309.

Cátedra, Pedro Manuel (1994): Sermón, sociedad y literatura en la Edad Media. San Vicente en Castilla (1411-1412). Estudio bibliográfico, literario y edición de los textos inéditos , Salamanca, Junta de Castilla y León.

Chabás, Roque (1995): Opúsculos , introducció de Mateu Rodrigo Lizondo, València, Generalitat Valenciana, Consell Valencià.

Daileader, Philip (2016): Saint Vincent Ferrer, his World and Life. Religión and Society in Late Medieval Europe , Nueva York, Palgrave Macmillan. (Traducció valenciana: Daileader, Philip (2019): La vida i el món de sant Vicent Ferrer. Religió i societat en l’Europa baixmedieval . València: Acadèmia Valenciana de la Llengua – Universitat de València).

De Miguel, Raimundo (1903): Nuevo diccionario latino-español etimológico , Madrid, Sáenz de Jubera, hermanos.

Esponera Cerdan, Alfonso (ed.) (2005): San Vicente Ferrer. Vida y escritos , Madrid, Edibesa.

Esponera Cerdán, Alfonso (ed.) (2018): Proceso de canonización del maestro Vicente Ferrer o. p . Edición castellano-latina, Valencia – Freiburg, Facultad de Teología san Vicente Ferrer – Studia Friburgensia.

Ferrer, Vicent S. (1932): Sermons , vol. I, a cura de Josep Sanchis Sivera, Barcelona, Editorial Barcino.

Ferrer, Vicent S. (1934): Sermons , vol. II, a cura de Josep Sanchis Sivera, Barcelona, Editorial Barcino.