AAVV - Vicent Ferrer. Projecció europea d'un sant valencià

Mittimus reverendus pater praenominatus, et ego, quaerelas aliquorum, quae in manus nostras nedum verbis, sed scriptis devenerunt, et id agimus, non ad damnationem tuam, non ad inculpationem, non ad irritationem (novit Deus), sed ad cautelam super his ampliorem (Robles Sierra, 1987: 214),

siga per les seves prediques, siga per les actuacions d’alguns membres de la seua «companya ». Alguns l’havien titlat d’heretge, la frase final del passatge de la lletra de Joan Gerson transcrit el posava sobre avís (Daileader, 2016: 28-30).

5. UN LLOC PER A LA PARAULA

La posada en escena de la paraula sempre es produïa en contextos singulars, espais que sobresortien (de vegades tossals, turons, promontoris) del nivell on estaven situats el oients, reunits al seu entorn. A l’interior dels espais eclesiàstics feia servir les trones, en la mesura que esdevenien els llocs privilegiats per pronunciar la paraula i d’aquestes se’n conserven moltíssimes on la tradició commemora el seu ús per part de mestre Ferrer. A tall d’exemple il·lustra aquesta situació la pintura de Bartomeu degli Erri en la qual mostra a Vicent Ferrer predicant des d’una trona elevada davant l’església de sant Eufemia de Verona 20. Sovint les autoritats que l’havien convidat preparaven els cadafals, els entarimats, des dels quals Vicent Ferrer pronunciaria el seu sermó; ell en diverses ocasions ha fet esment al lloc elevat en les homilies, com ara: «Item en una altra ciutat predicava en un cadafal, i havia de pujar per una escala de gats … Item a Reus, prop de Tarragona, el cadafal es trencà »(Sanchis Sivera, s.a: 71).

Vicent Ferrer fou invitat per les autoritats eclesiàstiques i civils a predicar als fidels en els terrenys subjectes a la seua jurisdicció. S’ha fet esment a la invitació cursada pel bisbe de Lausanne qui l’invità a predicar en terres de Suïssa l’any 1403 i, finalment, hi estigué la Quaresma de 1404, com ho prova abastament el manuscrit del Convent des Cordeliers amb la reportació de Friedrich von Amberg. També el bisbe de Mallorca l’invità a anar-hi i es traslladà a l’illa a finals d’agost i hi romangué fins el començament de l’any següent. El sermonari d’Avinyó permet resseguir l’itinerari missioner del dominic valencià a l’illa de Mallorca.

Arribat el moment de la predicació, fa la impressió, que s’hi reunia entorn al predicador un munt de gent. Així ho recorden constantment gairebé tots els testimonis del procés de la canonització. Situats cadascun al seu lloc, començaven a brollar les paraules de Vicent Ferrer. L’instrument que feia servir era la veu, ell no s’està d’explicar que significava, ho féu en un sermó de la quarta domínica d’Advent (Ferrer, 2019: 1440 sermó 113), en el qual féu servir com a tema el passatge de l’evangeli de Joan 1, 23. «Ego vox clamantis in deserto »; celebrant la predicatio fructuosa de Joan Bautista deia que el «proprium officium vocis est ostendere et manifestare propositum cordis seu conceptionem mentis », tot entenent que les «voces sunt note, id est signa earum que sunt in anima passionum », la qual cosa li permet distingir entre la veu i la paraula, entenent que aquesta és el: «conceptum mentis antequam exprimatur ore », mentre que les «voces sunt que ore proferuntur ». Discrimina molt encertadament entre la paraula eterna i la temporal, i seguint aquesta dicotomia presenta a Crist com el «verbum aeternum », front a Joan que es presenta com la «veu »que clama en el desert. Així doncs, Joan fou enviat com a veu que anuncia la paraula: »Misit vocem, scilicet Iohannem baptistam, ut ostenderet et manifestaret verbum divinum »(Ferrer, 2019: 1442 sermó 113) i segons Vicent Ferrer Joan es presentà com a veu: «ad ostendendum differentiam inter verbum aeternum et vocem temporalem ipsum demostrantem ».

Tot continuant aquesta reflexió el predicador, doncs, és una veu. Ara bé, el bon predicador ha de ser conscient que en l’exercici de la predicació intervé tot el cos, no sols es una posada en escena del cos, hi intervenen tots i cadascun dels membres, incloent-hi l’exemple que proporciona la pròpia vida. Mestre Vicent ho explicava d’aquesta manera: «hoc est exercitium predicationis, quia omnia membra et potentie debent predicare, non solum os, sed etiam vita, mores, exemplo bone fame. Item, etiam intellectus studendo, memòria contemplando et cor et manus, gestus et continents faciendo». D’aquesta manera, el predicador íntegrament deu ésser veu: «totus debet esse vox». Així la veu es posava al servei de la paraula, constituïa l’eina, l’instrument per transmetre als fidels el «verbum aeternum», la paraula. Per a Vicent Ferrer, com per a molts dels teòlegs medievals, la paraula es guaridora, salva les ànimes d’anar a l’infern, una idea que exposà al sermó «Verbum potest salvare animas vestras», Jm 1, 21 (Ferrer, 2006: 259 nº 174), perquè com proposa a la divisio thematis la paraula il·lumina, inflama i purifica. En realitat Vicent Ferrer és el sembrador que escampa la paraula de Déu, com s’esdevé a la paràbola del sembrador, Lc 8, 11, que mestre Ferrer utilitzà com a tema en el sermó de la feria segona després del diumenge de sexagèsima: «Semen est verbum Dei», Lc 8, 11 (Ferrer, 2006: 158-159 nº 86).

L’encís que provocaven entre els oients les argumentacions i gesticulacions de mestre Vicent afectava també a la llengua en la qual predicava. Els biògrafs, de la mateixa manera que els testimonis del procés de canonització, han emfasitzat la idea d’un predicador posseït pel do de llengües, així P. Ranzano deia que «magna etiam admiratione dignum illud est, quod donum linguarum, sicut et veteribus Apostolis, ei concessum est », (Ranzano, 1675: 495) identificant-lo amb els apòstols els quals reberen el do de llengües el diumenge de Pentecostes, segons es descriu en Fets dels Apòstols 2, 1-7. Vicent Ferrer predicava en la seua llengua materna ( «et sua valentina ac moderna lingua fuerit sempre locutus »(Ranzano, 1675: 495) i tots els presents l’entenien encara que no foren valencians, com s’afanyà a proclamar el mateix Ranzano que eren: «multi quoque, graeci, teutonici, sardi, hungari et alii in aliis locis nati ». Martí d’Alpartil refereix una predicació de Mestre Vicent a la qual ell assistí. En veu alta mostrà la seua admiració pel nombre de presents, procedents de diversos indrets i contrades, tot tenint present que el dominic parlava valencià:

Et cum ego, qui hec scribo, quadam die ipsum audirem, me multitudine circumdato, dixi publice quod mirabar, cum ipsum audirent infinite gentes diversarum linguarum, cum ipse vix figeret linguam valentinam, qualiter nec quomodo ipsum intelligebant; unus de circunstantibus satis persona honesta alamanus respondit: «Quid dicitis? »Et ego replicavi eadem verba.

Un dels presents, alemany, li respongué: «Certe ego sum alamanus, et est modicum tempus, quod ego sum in partibus istis; sed ita bene intelligo magistrum, quantum linguam maternam »(Alapartil, 1994: 151).

Les seues paraules, pronunciades hic et nunc , desaparegueren en continent entre la remor, el soroll i la confusió dels assistents; nogensmenys, a la «companyia »hi havia alguns interessats per prendre notes de les paraules pronunciades. Les notes preses allunyaven de la temporalitat les paraules i les feien romandre de forma indefinida. I d’aixó n’era conscient Vicent Ferrer, com es desprèn del següent comentari: «Differentia est inter verbum vocale et scriptum litterale. Verbum solum extendit se ad presentes loco et tempore, quia statim transit. Scriptum autem, quia permanet, extenditur etiam ad absentes et futuros »(Ferrer, 2006: 503 nº 393). Així doncs, l’escriptura supera la temporalitat, permet transitar i deambular al text projectant-lo al futur, la qual cosa permet que les futures generacions de lectors se n’aprofiten de l’experiència atresorada. Al procés de canonització alguns testimonis recorden la presència dels reportadors que prenien notes al peu de la trona i després reescrivien de bell nou les notes per tal d’enllestir les edicions manuscrites dels sermons, a partir de les quals en treien còpies els interessats. Aquesta versemblant escena la inclogué Miquel del Prado en el retaule de sant Vicent procedent del convent de Sant Onofre de Museros. A més a més. Alguns manuscrits ens recorden aquest primer moment, o fase, d’escripturació dels sermons, com ara al manuscrit amb la quaresma de 1404 a Friburg, Friedrich von Amberg conta que seguí mestre Vicent i prengué notes de les seues prèdiques i, a la fi, preparà l’edició que coneguem en la actualitat. Coneguem els noms d’alguns dels reportadors, gràcies als quals podem llegir els sermons de mestre Vicent, Joan d’Alcoi, Antoni Auria, Antoni Anglada, entre altres (Gimeno Blay, 2019: 142-155).