AAVV - Vicent Ferrer. Projecció europea d'un sant valencià

Vicent Ferrer, nogensmenys recordava sovint en algunes ocasions la seua predicació itinerant. Heus ne ací alguns exemples: «cum ego predicarem in Lombardia prima vice, modo iam sunt 9 anni completi» (Ferrer 2006: 560); «En Saboia, en un castell en les festes de Nadal, predicava jo, i hi eren el comte i la comtessa, i prediquí en una gran sala … Item a Reus, prop de Tarragona, el cadafal es trenca i no féu mal a ningú. Item a Nules, prop de València, se n’entrà bona partida del cadafal, … Item a Xinxilla altre perill molt gran. Perquè en el meu cor quan he a predicar defora l’església estic amb paor, i en l’església, no. Així no us meravelleu per què faig la creu abans: quia hoc contra signum nullum stat periculum » (Sanchis Sivera, s.a.: 70-71).

En diversos moments el dominic valencià ha fet esment a la necessitat de estar contínuament en moviment, de viatge: «Havem doctrina, nosaltres preycadors, que no deuem tots temps estar en una vila, mes anar de loch en loch, predicare evangelium » (Ferrer, 1932: 32); així com dels guanys que s’obtenen entrant en contacte amb altres persones, com explicà en la epístola sobre l’anticrist:

Nam mihi, per mundum predicando discurrenti per diversas regiones et provintias, regna, civitates, villas et castra, frequenter occurrunt diversse persone devote et spirituales, narrantes et referentes certitudinaliter de tempore antichristi et fine mundi diverssimode et multipharie, suas revelationes iuxta ea que dicta sunt unanimiter concordantes (Ferrer, 2006: 561).

2. ACOMPANYAT PEL VERBUM ÆTERNUM

En tots els viatges estigué acompanyat per la paraula. La seua iconografia no ha descurat aquest símbol potent que formà part del tarannà de mestre Vicent i que l’acompanyà tota las seua vida. Les representacions iconogràfiques posteriors a la seua mort ens el presenten acompanyat d’un llibre. Unes vegades el llibre apareix tancat amb brotxes, i exhibint una enquadernació, potser, de vellut o cuiro de color vermell, com el pintà Joan Reixach, ca. 1460, en la taula que custodia el museu de la catedral de València (Calvé Mascarell, 2016: figura 48); es tracta en aquesta ocasió d’un llibre de petit format, transportable i consultable in itinere , onsevulla que es trobara predicant o, fins i tot, desplaçant-se d’un lloc a un altre. No es pot endevinar quin és el contingut, encara que podem presumir que es tracta d’una Bíblia. No resulta inversemblant la hipòtesi donat que era el llibre per excel·lència i un mestre en teologia no podia prescindir-ne, a més a més Vicente Ferrer es refereix a ella en moltíssimes ocasions als seu sermons; tanmateix encara que el pintor ens priva de conèixer el contingut del llibre, tot permet pensar que es tracta d’una bíblia de butxaca, tot utilitzant l’expressió dels col·legues francesos amb la qual al·ludeixen a la versió parisenca de la Biblia (45/50 línies, amb les epístoles de sant Jeroni –ad Paulinum i a Desideri-, i les interpretationes nominum hebraicorum ). L’Arxiu Capitular valencià ha conservat un exemplar d’aquesta versió de la Bíblia amb una nota, encara que posterior, que recorda que va pertànyer a Vicent Ferrer: «Hanc Bibliam portabat secum divus sanctus Vincentius Ferrer in qua sunt scripta quaedam scholia» 10.

Freqüentment, el llibre es presenta obert al públic per tal que aquest llegisca el missatge evangèlic corresponent. En aquest sentit, el retaule de la Verge amb el Nen i Sant Vicent de Pedro García de Benabarre 11pintat entre 1456 i 1460, el llibre obert permet llegir el missatge apocalíptic que formà part de la iconografia de sant Vicent: «Timete Deum et date illi honorem quia venit hora iudicii eius», Ap 14, 7, passatge bíblic que Vicent Ferrer no utilitzà mai com un tema en les seues predicacions, com es pot comprovar en el cens de temes predicats publicats per J. Perarnau i Espelt (Perarnau i Espelt, 1999); conclou el text del llibre amb el nom del dominic: «Santus Vincencius or[…]». El mateix text es troba en moltes altres representacions en les que apareix el llibre obert tot esperant que l’espectador-lector siga capaç de llegir-lo, com s’esdevé en el sant Vicent, de 1455-1490, atribuït a Domenico de Michelino de la Galeria Nacional de Parma 12, o el sant Vicent, de 1470-1480, del taller de los Erri en la sacristia de la catedral de Mòdena 13. Més interessant, en aquest sentit, resulta el retaule de sant Vicent Ferrer de Vicent Macip, ca. 1525-1529, conservat en la catedral de Sogorb 14. Aquí sant Vicente sosté en la seua mà esquerra un llibre, quasi quadrat, en el que amb capitals renaixentistes s’han escrit els següents passatges bíblics: «ibunt mali in suplisium eternum: iusti autem in vitam eternam», Mt 25, 46, i «memorare ergo novissima tua, [et] in eternum non peccabis», Eccli 7, 40, tot recordant el juí final i la necessitat de corregir les actuacions humanes davant l’adveniment de la fi del món. Per tal de finalitzar aquest breu recorregut pels llibres que han acompanyat les representacions pictòriques de sant Vicent Ferrer, voldria recordar la taula pintada per Giovanni Bellini, conservada en la basílica dels sants Joan i Pau de Venècia. El sant subjecta un llibre a la mà esquerra que invita a l’espectador a apropar-se i llegir-lo. Si ens hi acostem, hom adverteix immediatament que no es possible llegir el text, en realitat el pintor ha dibuixat una mise en page que de lluny crea la l’expectativa de la seua llegibilitat, ens presenta la impaginació característica dels manuscrits que copiaven la Glossa ordinaria 15 . Vana il·lusió, doncs, ja que de prop vegem el dibuix d’una pàgina sense text. Interessa, això no obstant, el dibuix que veu el lector, ja que la pàgina està escrita amb lletres gòtiques textuals de mòduls diferents. Entre ambdues s’estableix una relació jeràrquica que guia al lector en el seu transitar pel text bíblic. Giovanni Bellini va saber lligar en aquest llibre dues de les eines principals utilitzades per Vicent Ferrer en la seua predicació: el text bíblic i els comentaris dels Pares de l’església reunits en la Glossa. Ara bé, el format gran de la Glossa ordinària, freqüentment, impedia la seua consulta in itinere , reservada principalment per consultar-la en les biblioteques amb el mobiliari ad hoc . Pel contrari, la Bíblia de butxaca, com les de la Catheriniana de Pisa (Gimeno Blay, en premsa) o la de la Catedral de València (Gimeno Blay, 1992), feien possible traslladar-se amb la seua companyia i consultar-la quan les circumstàncies així ho requerien; completaria les informacions estretes del Breviari , on trobava lectures dels Pares de l’Església i textos litúrgics susceptibles d’ésser utilitzats en les seues homilies, com posa de relleu el corpus de sermons predicats pel dominic valencià.

3. PREDICARE FREQUENTISSIME BIS IN DIE, NECNON ET TER ALIQUANDO

Vicente Ferrer, tot seguint el text de la lletra endreçada al General indica que predicava dos i tres vegades al dia:

Quotidie me oportuit circumfluentibus undique populis predicare, et frequentissime bis in die, necnon et ter aliquando, imo et missam cum nota solemniter celebrare, ita quod itinerationi, comestioni, et dormitioni, et aliis pertinentiis vix mihi superest tempus (Hodel, 2006: 200).

Així doncs, el temps lliure per estudiar li resultava ben escàs per tal d’atendre totes les obligacions derivades i, per aquesta raó es veia forçat a preparar les seus homilies mentre caminava, potser el silenci del camí li permetria abstraure’s, concentrar-se i donar forma al contingut de les seues homilies. S’ho feia saber al General: «quinimo itinerando oportet me ordinare sermones» (Hodel 2006: 200). Preparar-se per predicar requeria, si més no, una petita biblioteca portàtil per llegir onsevulla que fora el predicador. Vicent Ferrer explicà quins eren els llibres bàsics, fonamentals, als quals hauria de recórrer per tal de preparar les homilies. Ho explicà al sermó de la Dominica nona [post Trinitatem] in vigilia assumpcionis virginis Marie (Ferrer, 1975: 105-113 sermó LXVIII). Referint-se a la vida del religiós que circumstancialment viu fora del monestir proposa que deu d’actuar com si estiguera al convent, respectant les activitats i horaris conventuals; per al viatge ha de «portar son breviari e la Biblia per preÿcar; açò és portar lo monestir ab si» (Ferrer, 1975: 109). Hem de suposar, doncs, que Vicent Ferrer viatjava acompanyat d’alguns llibres que li proporcionaven el nodriment necessari per tal de confegir els seus sermons. El testimoni de «Johannes Inardi, in legibus licenciatus, judex ordinarius», en la enquesta de Toulouse, resulta força interessant al respecte. Havia sentit dir que sant Vicent «nihil possidebat nisi unam parvam Bibliam, Breviarium, Psalterium et scriptorium» 16, entre altres propietats que no interessen en aquesta ocasió.