AAVV - Vicent Ferrer. Projecció europea d'un sant valencià

Les activitats del congrés es traslladaren a la Universitat de València, concretament a l’Aula Magna on es desenvoluparien totes les conferències fins la cloenda el 18 d’octubre. L’eix vertebrador de totes les ponències fou, com no podia ser altrament, la predicació de mestre Vicent, activitat que el convertí en personatge notable. Per tal de contextualitzar el desenvolupament d’aquesta activitat itinerant el prof. Alfonso Esponera ( El oficio del predicador en san Vicente Ferrer ), tot utilitzant els mateixos sermons de sant Vicent, dona resposta a dos qüestions molt significatives, la primera com entenia mestre Vicent la seua activitat pastoral, i, la segona, com l’exercí. El prof. Carlo Delcorno ( Vicent Ferrer e la predicazione medievale ) en descobreix la novetat de les seues homilies tot atenent la temàtica i les estratègies retòriques emprades per tal de construir el sermó; els evangelis i la narració hagiogràfica de les vides de sants li serveixen per transmetre el seu missatge apocalíptic, invitant la correcció dels costums tot atenent la proximitat de la fi del món. Sent tan important com fou la predicació, l’Orde de sant Domenec tingué una cura molt especial preparant els missatgers de la paraula de Deu, Luciano Cinelli en descobreix l’ambient intel·lectual i d’estudi al si del qual es formà Vicent Ferrer ( I Domenicani e lo studio ).

Una de les temàtiques cabdals relatives a la predicació vicentina està íntimament lligada a la transmissió textual dels sermons i les edicions manuscrites elaborades a partir de les reportacions. En aquest context, el prof. Tomàs Martínez Romero ( Notes sobre la Bíblia i el Salteri dels (post)reportadors dels sermons vicentins ) analitza les fonts utilitzades per aquells que enllestiren les versions manuscrites definitives dels sermons, proporcionant claus que ens aproximen a la que podria ser la seua biblioteca ideal.

En un congrés dedicat a sant Vicent Ferrer hom no podia defugir l’estudi de la llengua que feia servir el dominic valencià en les seues homilies. Així el prof. Franco Morenzoni ( Problèmes linguistiques et intercompréhension: quelques remarques à propos de la prédication à la fin du Moyen Âge) analitza la relació existent entre el llatí i les llengües vernacles, tot fent servir les recomanacions dels tractadistes de la predicació, atès que el públic no entenia llavors el llatí eclesiàstic. El sermó encara que començava amb una citació bíblica que el predicador convertia en tema, recorria a les llengües romàniques per tal d’explicar el contingut del missatge bíblic i aleshores aquesta circumstància obria la porta a una espècie de babel com proven algunes reportacions. Analitzant les llengües de la predicació, no s’ha d’oblidar que el testimoni que conservem de la seua exposició oral és un testimoni escrit i, necessàriament, mediatitzat pels interessos de qui escriu; caldria, a més a més, recordar que la comprensió del sermó no resideix, únicament i exclusiva, en la llengua que feia servir l’orador, els mecanismes de comprensió dels oients bascularien entre la llengua, el context i el contingut. Dos ponències abordaren el tema de la llengua del predicador tot utilitzant com a fonts els propis sermonaris: el prof. Antoni Ferrando ( La poliglòssia en la predicació de sant Vicent Ferrer ), proposa que, tot i les reserves d’alguns estudiosos, «l’anàlisi textual d’aquests trets permet deduir quines van ser les llengües que va utilitzar en els sermons que va predicar pels diversos països de l’Europa occidental que va recórrer»; i el prof. Jordi Colomina ( Les llengües dels sermons vicentins ), qui emfasitzà la varietat lingüística que transmeten els manuscrits. Tanmateix, no podem oblidar-nos que aquests manuscrits transmeten la llengua del reportador i sols de manera indirecta, segons el seus interessos, podem aproximar-nos a la llengua del predicador. El procés de canonització emfasitzà la idea de la pluralitat lingüística del dominic, nogensmenys hom ha d’ésser conscient que el procés de canonització construeix una realitat a propòsit de les dots lingüístiques del dominic valencià basades més en el text dels Fets del Apòstols 2, 1, que no pas en la realitat. La estreta relació que lliga la poliglòsia defensada per Ranzano amb el passatge bíblic citat en resulta força eloqüent.

Amb certa freqüència hom ha presentat la predicació com una espècie de performance , on els espais, la gestualitat i la paraula potent del predicador contribueixen decididament a presentar-la quasi com un espectacle, comprensible perquè s’insereix en el cicle litúrgic que ajuda a qui escolta a copsar el missatge exposat. La ponència de la prof. Marie Anne Polo de Beaulieu [ La prédication comme performance aux derniers siècles du Moyen (Age13 e-15 esiècles) ] en proporciona força elements per reflexionar-hi, sense oblidar-se’n de la voluntat pedagògica del predicador. Moltes foren les estratègies que féu servir Vicent Ferrer per tal de captivar el seu auditori, la gestualitat, les onomatopeies, i tantes altres, entre les que no hem d’oblidar el recurs a les rialles, com ho posen de relleu, especialment, els sermons predicats en valencià. La prof. Sophie Delmas ( Parler de rire et pour rire dans les sermons médiévaux, des exempla aux recueils de Distinctiones )descobreix com els predicadors s’hi referiren i diferencien en el riure entre un de bo i altre de dolent.

Vicent Ferrer en les seues homilies es pronunciava no només sobre aspectes teològics i dogmàtics, també féu referència a les formes de comportament que afectaven a la societat, raó per la qual els seus sermons es converteixen en fonts de primera mà per tal d’aproximar-se als comportaments del conjunt social, es presenten com un gran finestral a través del qual guaitar una societat en la seua integritat. De totes les possibles recerques hom privilegià la que explicava el posicionament del dominic en relació amb els jueus i musulmans. La prof. Marina Montesano ( Musulmani ed ebrei nella predicazione di San Vincenzo Ferrer ) estudia el pensament de mestre Ferrer en relació amb els dos grups religiosos i fins a quin extrem aqueix condicionà les actuacions ordenancistes de les autoritats.

Un episodi singular de la vida de Vicent Ferrer el constituí el Cisma d’Occident i, especialment, afectà a la seua trajectòria personal. El comportament canviant fou estudiat pel prof. Paul Brnard Hodel ( Saint Vincent Ferrier et le Schisme d’Occident ). Des de bon començament ell prengué partit a favor de l’obediència avinyonesa com ho proven entre altres coses el tractat De moderno ecclesiae schismate així com l’amistat que el vinculà molt estretament amb el llegat pontifici Pedro de Luna. Certament la seua posició anà modificant-se segons avançaven els esdeveniments. De bon començament, defensà, de forma vehement, la legitimitat d’Avinyó front a l’opció romana; als sermons s’hi troben moltes ocasions on ell es pronuncià a favor del papa Lluna, nogensmenys en diverses ocasions intentà que renunciara a la tiara pontifícia, a la fi, però, com que no s’havia aconseguit publicà la substracció de l’obediència per part de la Corona d’Aragó el 6 de gener de 1416. En ocasions presenta la divisió de l’església com el preludi de l’adveniment de la fi del món. El prof. Gian Lucca Potestà ( Vicent Ferrer e l’Anticristo ) analitzà la posició de mestre Ferrer que feia coincidir aqueix amb la vinguda de l’anticrist que Vicent Ferrer explicà en la lletra que dirigí a Benet XIII des d’Alcanyis el 27 de juliol de 1412 titulada De tempore antichristi et fine mundi . A tall de cloenda, el prof. Hauf i Valls ( El misteri eucarístic i la celebració de la missa en la predicació vicentina ) en reconstrueix el posicionament eucarístic de Vicent Ferrer resseguint les petjades i indicis que hom troba als sermons i altres textos escrits pel dominic.