AAVV - Vicent Ferrer. Projecció europea d'un sant valencià

Així doncs, Vicent Ferrer acompanyat de la seua «companyia» l’hem vist recórrer una part d’Europa. Estendre i difondre la paraula de Deu era el seu comés. La butlla de canonització, presentant-lo com l’àngel de l’apocalipsi: «quasi alterum angelum volantem per coeli medium», resumia la finalitat de la seua predicació en rebatre els errors de jueus i moros: «ad iudaeorum eorundem sarracenorumque et aliorum infidelium confutandos errores», l’enviaven a predicar i difondre la paraula de Deu per tot arreu, mostrant, així mateix, la proximitat de la fi del món i del judici final i el camí de la vida eterna:

pronuntiandum, evangelizandumque sedentibus super terram, tempore opportuno transmissi, ut in omnes gentes, tribus et linguas, populos et nationes verba salutis diffunderet, regnum Dei, diemque iudicii appropinquare ostenderet, et aeternae vitae semitam demostraret (Esponera Cerdán, 2005: 450).

4. PARAULA FORÇA

La veu atronadora de Vicent Ferrer no només s’escoltava en espais eclesiàstics i abordant temes d’església, esdevingué una paraula potent, força, seguint la proposta de Zumthor. Possiblement fou per aquesta raó per la qual fou l’encarregat de pronunciar paraules cabdals, fonamentals en la vida medieval en ocasions d’excepció. Concretament em referisc a dos esdeveniments polítics de màxima importància com ara el compromís de Casp i el cisma d’Occident. En ambdues ocasions Vicent Ferrer assumí el paper de protagonista. A Casp prengué la paraula, com a portantveu dels compromissaris en diferents moments importants. El primer a recordar fou el 17 d’abril, quan els compromissaris havien de jurar com a tals comprometent-se a practicar la pesquisa per tal d’esbrinar quin era el candidat amb més mèrits amb independència de criteri, i no acceptant pressions. Com no podia ser altrament, celebrada la missa a la qual assistiren els compromissaris, prengué la paraula Vicent Ferrer i pronuncià un sermó fent servir com a tema: «Fiet unum ovile et unus pastor», Io 10, 16 (Gimeno Blay, 2012a). En la seua peroració exposà algunes idees que havia fet públiques Benet XIII en les lletres que dirigí al parlament del regne d’Aragó el mes de gener de 1412 (Gimeno Blay, 2013: 70-100), i, especialment, emfasitzà la unitat dels territoris constitutius de la Corona d’Aragó, front als interesses particulars afirmava la unitat en la diversitat, fent servir l’ordre celestial com correlat de la societat medieval. Potser aspirava a fixar l’espai i els límits de la recerca que se’ls havia encomanada.

Després d’aquest matí del 17 d’abril seguiren altres dos moments en els quals Vicent Ferrer tingué protagonisme i la seua veu atronaria potent entre els seus companys (Gimeno Blay, 2012: 79-86). Com que el dia 17 d’abril no pogueren jurar, per raons diverses, Guillem de Vallseca ni Giner Rabassa, quan ja es pogué realitzar el jurament, Vicent Ferrer ocupà un lloc de privilegi (Gimeno Blay, 2012: 87). Ara bé, el moment cabdal s’alcançà durant el mes de juny. La publicació del nom del candidat elegit recaigué en Vicent Ferrer. Se’n feren dos publicacions, la primera el 25 de juny en la sala de reunions habitual on es trobaven els nou compromissaris acompanyats pels sis notaris que havien de redactar el mundum de la sentència, és a dir de l’acord pres per la majoria dels compromissaris, i els testimonis, entre els quals hi eren els alcaids del castell de Casp. En aquella ocasió, Vicent Ferrer rebé de mans del Bisbe d’Osca el text, no redactat encara en forma, amb el tenor de la sentència i el llegí en veu alta davant dels assistents. Finalitzada la lectura de l’esborrany, els notaris començarien la redacció dels instruments notarials, tres destinats als representants dels parlaments dels regnes d’Aragó i València i del principat de Catalunya (Gimeno Blay, 2012: 170-186; Gimeno Blay, 2013: 173-177). El dia 28 de juny, de matí, a tèrcia, després de la celebració eucarística i del sermó pronunciat per Vicent Ferrer, fent servir el tema: «Gaudeamus et exultemus et demus gloriam Deo quia venerunt nubcie Agni», Apoc 19, 7, de bell nou el dominic valencià prengué el text de la sentència, ara sí, redactat en forma, és a dir un instrumentum publicum in publicam formam redactum , amb el tenor negotii i les signatures dels sis notaris escaients, i el llegí davant el públic congregat en la plaça davant la porta principal de la església col·legiata de Casp, escena que han reconstruït diferents pintors contemporanis (Gimeno Blay 2012: 19-33; Gimeno Blay 2013: 151-163).

Ja en aquell moment gaudia Vicent Ferrer de fama com a persona justa, ponderada, com ho proclamà el parlament del Principat de Catalunya, reunit a Tortosa, tot després d’assabentar-se’n que Vicent Ferrer anava a ser un dels compromissaris. El parlament escriví les següents paraules:

… e per conclusió e tolre tot scrúpol de sospita pot quescun pensar e indubitadament creure que Deu e la sua justícia e veritat seran certament en lo fet en lo qual entrevinrà aquella sancta persona Vicenç Ferrer, qui és norma exemplar e mirall de tota religió, justícia, penitència e veritat, la predicació, vida e obres del qual no sabem si digam que són maravelloses o miraculoses… (Actas, 1848: 311).

L’altra intervenció decisiva fou la publicació de la sostracció de l’obediència per part de la Corona d’Aragó al papa d’Avinyó, Benet XIII. El text que es va difondre per tot arreu el llegí Vicent Ferrer el 6 de gener de 1416 i el mateix rei Ferran I ho explicava amb les següents paraules:

aprés la missa e predicació solemnes de mestre Vicent Ferrer, havem feta publicar per lo dit mestre Vicent la substracció feta per nos, de la obediencia del dit Sant Pare, per les causes e motius, segons veurets en aquella. E aximateix, la manam publicar per totes les ciutats e lochs deçà de nostra senyoria (Martínez Ferrando, 1955: 99 document 61).

A més a més del relat proporcionat pel mateix rei, conservem la lletra que Margalida de Prades, reina viuda de Martí I l’humà, dirigí al seu oncle el bisbe de Mallorca, Lluis de Prades, qui era endemés camarlenc del Papa Luna. Segons ella, mestre Vicent hauria defensat, in extremis, que Benet XIII era el vertader papa: «dix afirmativament, com nostre Sant Pare era vertader vicari de Jhesucrist, que ell sapia coses per les quals era ben cert de açò», nogensmenys criticava les maniobres dilatòries del Pontífex (Martínez Ferrando, 1955: 105 document 66). L’amistat, però, no havia sigut un obstacle per tal que Vicent Ferrer li advertira del risc de no renunciar, ho havia fet a Perpinyà, concretament el 7 de novembre de 1415, en el sermó que li dirigí fent servir com a tema les paraules de la profecia d’Ezequiel 37, 4: «Ossa arida, audite verbum Dei», la no renuncia per part del papa Luna deixà el camí lliure per tal que el 26 juliol del 1417 el concili de Constança el declarara: perjuri, escandalitzador de l’Església universal, nodridor del cisma, pertorbador de la pau i unió de l’Església, cismàtic i heretge, esgarriat de la fe, violador pertinaç de l’article de la fe: «unam sanctam catholicam Ecclesiam » , indigne de qualsevol títol, grau, honor i dignitat (Mansi, 1784: columna 1141), invitant els fidels que «ne eidem Petro de Luna schismatico et hæretico incorrigibili, notorio, declarato et deposito, tanquam Papæ obediant »(Mansi, 1784: columna 1142). Vicent Ferrer l’havia defensat tot al llarg del pontificat en sengles ocasions, com ara: (1) el dos de desembre de 1411 a ¿Illescas? Afirmava: «Et, si vultis scire quis sit verus papa de hiis tribus, dico vobis quod papa Benedictus de Luna, quia scio per graciam Dei aliquid in negocio, et crediderunt de duobus papis facere unum er fecerunt tercium, et sic habemus tres papas. Modo, et sic ambulamus in tenebris » 17; (2) el 27 de juliol de1412, des d’Alcañiz sentencià amb contundència: «10ª pars, populi Cathalonie modo Yspaniarum, sub domino nostro papa Benedicto 13º, vero vicario Christi » 18; i, finalment, durant la tardor de 1413 a Mallorca, es referia a la novena plaga en el següents termes: «Nona plaga fuit tenebrarum orribilium in quo erat. Istud signum currit modo propter Scisma presens ex ignorantia verissimi pape, et durat per tres dies, quia tres dicunt se esse papam et est ita tenebrosum et obscurum quia ex utraque parte sunt magni doctores et magistri, reges et prelati et, quod magis est, ex utraque parte fuerunt sancti qui faciunt miracula » 19. Vicent Ferrer fou invitat a participar en les sessions del Concili de Constança entre altres, pel canceller de la universitat de París, Joan Gerson. Ferran I i Alfons, entre el 31 de gener i el 31 d’agost de 1416 intentaren que Vicent Ferrer es desplaçara a Constança amb totes les garanties. Vicent no hi anà. La lletra d’invitació traspúa una situació incomoda per a mestre Vicent i potser aquesta és la raó per la qual no participà al concili. Tal vegada recordà amb amargor les acusacions formulades per Nicolau Eimeric, les quals no prosperaren gràcies al seu amic Pedro de Luna. Certament, Joan Gerson, no s’està d’informar mestre Vicent que estava al corrent de les critiques que havien arribat: