AAVV - Vicent Ferrer. Projecció europea d'un sant valencià

evocava, finalment, en el sermó: «Deus visitavit plebem suam», corresponent a la Feria V després de la quarta domínica de Quaresma (dijous 6 d’abril de 1413) «com Jhesu Christ, en sa vida, ans de la sua passió, anás preycant de ciutat en ciutat» (Sanchis Sivera, 1927: 197).

Del relat identificat com la «visió d’Avinyó» es poden individualitzar alguns dels trets definitoris del tarannà vital de mestre Vicent. Els verbs, ire i praedicare , d’una part, i els adverbis, ardenter i frequenter , de l’altra, delimiten un cercle a l’interior del qual es desenvolupà el projecte personal i vital del dominic valencià. Ens descobriran la idiosincràsia d’aquest predicador de l’autumne medieval. El primer infinitiu, ire , és el que en recorda l’activitat viatgera duta a terme per mestre Ferrer al llarg de tota la seua vida; aquest itinerari vital fou acompanyat sempre per la paraula, la predicació, que el dominic valencià feia servir per tal d’instruir els fidels, per evangelitzar-los, per fer-los partícips del missatge evangèlic 2. Ell mateix ho explicava al sermó: «micae cadebant de mensa divitis», Lc 16, 21, pronunciat el dissabte posterior al primer diumenge després de la Trinitat, on contraposa els llecs als eclesiàstics tot atenent la seua instrucció, la seua paraula com intermediari cultural garantia la disseminació del missatge evangèlic; les seues raons ho explicaven amb nitidesa:

Mas, vosaltres, llechs, no podeu mengar de aquesta vianda, sinó los mestres en theologia e los grans clergues e bachellers, e vosaltres no, per ço com no sabeu entendre la Scriptura; e açò dix David (psalm cxxviiº Beati omnes ): « Filii tui sicut nouelle oliuarum in circuitu mense tue ». Axí, aquells qui entenen la santa Scriptura, han plaer de legir en aquella; mas, vosaltres, llechs, qui no sabeu legir, menjau de les miques que cahen de aquesta mesa sapiencial» (Ferrer, 1934: 29).

Les seues paraules serviren per organitzar els seus sermons vertebrats mitjançant diverses autoritats, entre les que cal recordar les bíbliques, que constituïen l’esquelet de la homilia començant pel propi tema, els pares de l’església, els textos hagiogràfics, i, finalment, les referències constants a la vida quotidiana. A més a més, com descobreixen algunes intervencions, homilètiques i d’altres, degué d’ésser un personatge vehement com ell mateix es qualifica emprant l’adverbi ardenter referit a la seua predicació. Així, doncs, la predicació itinerant proclamava el missatge evangèlic fent servir la paraula, fent realitat: «La paraula vol dir això: La llavor és la paraula de Déu», Lc 8, 11.

La vida de Vicent Ferrer fou, sense més, una vida itinerant. D’ençà que professà com a frare dominic el seu destí el forçà a caminar. Tot començà l’any 1368, quan el capítol provincial celebrat a Tarragona l’assignà al convent de Barcelona com estudiant al Studium naturarum (Gómez García, 1997: 260); l’any següent el capítol provincial de Barcelona l’assignava al convent de Lleida per tal de continuar el mateix estudi (Gómez García, 1997: 272). Després seguirien les assignacions a Lleida com a lector de Lògica, els anys 1370 i 1371; a Barcelona per estudiar Teologia els anys 1372, 1373; en 1375 el capítol provincial de Manresa el destinà a Barcelona com a lector de Filosofia i, finalment, l’any 1376 el capítol provincial de Calatayud l’assignà a Tolosa del Languedoc per estudiar Teologia (Garganta – Forcada, 1956: 22). Aquest periple vital estigué destinat a la seua formació intel·lectual, la qual aconseguiria en diversos indrets. Finalitzat aquest període, es veié immers en altres desplaçaments i trasllats, com ara acompanyant a Pedro de Luna, delegat pontifici, entre altres. Voldria recordar, finalment, la seua anada i estada a la ciutat d’Avinyó durant tot el temps que fou confessor de Benet XIII, és a dir entre 1394 i 1398, període del qual la Biblioteca Històrica de la Universitat de València en conserva una Bíblia glossada, en dos volums, de la segona meitat del segle XIII, que el Papa Luna regalà a mestre Vicent com ho recorda la nota de propietat:

Ista Biblia glosata et postillata per dominum Hugonem cardinalem est fratris Vincentii Ferrarii ordinis predicatorum in sacra pagina magistri, quam sibi dedit sanctissimus in Christo pater dominus Benedictus papa XIIIus, dum esset confessor suus 3.

Ara bé, l’activitat viatgera esdevingué frenètica a partir de 1399, una vegada que obtingué el nomenament de legatus a latere Christi , legació que ell mateix recordà en sengles ocasions, com ara en un sermó predicat el dia de santa Cecilia, on menciona el moment en el qual començà a predicar, és a dir el 22 de novembre de l’any 1399 (Garganta – Forcada, 1956: 37). Heus ací les seues paraules:

En sancta mare Església, huy se fa offici de una gloriosa verge màrtir madona sancta Sicilia ( sic ) e de aquella vull preycar, no per rahó general, tan solament en quant es verge e màrtir, mas encara per rahó special, que per tal dia con huy jo començí a preycar per lo mon e publiquí ma legació a latere Christi , e per que ella me ha fetes moltes gràcies, per ço no la vull jaquir de preycar (Chabás, 1995: 293).

Molt interessants es revelen altres referències a la seua legació apostòlica atès que en aquestes ocasions fou encomanada a l’apòstol sant Pau, com es llegeix a l’epístola que dirigí a Benet XIII el 27 de juliol de 1412 «Apostolus Paulus, post sue predicationis euvangelice, ymo et legationis apostolice a latere Christi sibi comisse plurimos annos» (Ferrer 2006: 552; Ferrer, 2019: 1234) 4; o també al sermonari d’Avinyó on les trobem referides als altres apòstols, com ara sant Pere 5. Vicent Ferrer no dubtà pas d’equiparar-se a ells, presentant-se com un deixeble de Crist, com féu quan de forma retòrica es preguntava qui era el vertader pontífex i ell mateix responia: «Et si vultis scire quis sit verus papa de hiis tribus, dico vobis quod papa Benedictus de Luna, quia scio per graciam Dei aliquid in negocio, et crediderunt de duobus papis facere unum et fecerunt tercium, et sic habemus tres papas» 6. No ens ha de meravellar gens aquesta comparació, ja que la butlla de canonització donada a Sant Pere de Roma, el primer d’octubre de l’any 1458, primer del pontificat de Pius II, el presenta com l’àngel de l’Apocalipsi anunciant el judici final: «quasi alterum angelum volantem per coeli medium, pronuntiandum, evangelizandumque sedentibus super terram» (Esponera Cerdán, 2005: 450); de la mateixa manera, per als testimonis del procés de canonització fou un gran predicador, afirmant, en ocasions, que des de l’època apostòlica no hi havia hagut altre semblant 7. Aquesta és la opinió, entre altres, de Joan Rei, prevere, capellà de l’església metropolitana de Tolosa de Languedoc 8, el qual havia escoltat que l’arquebisbe de Tolosa havia dit:

Et recordatur ipse testis loquens dici audivisse a dicto reverendissimo patre in Christo domino Dominico, tunc archiepiscopo tholosano, quod a morte citra beati Petri apostoli non surrexit maior neque fuerat excellentior predicator verbi Dei, prout ipse idem dominus tholosanus qui erat maximus theologus dixit se credere 9.

L’itinerari missioner de mestre Ferrer es pot reconstruir solament de forma parcial, perquè, tot i el temps transcorregut, no en disposem encara d’una edició crítica d’un diplomatari el més complet possible que permetria localitzar el personatge en les coordenades històriques i en els moments concrets de la seua vida. S’ha publicat recentment l’itinerari corresponent als anys 1408-1416 (Riera i Sans, 2013). Manquen, però els primers anys, entre 1399 i 1408, d’una banda, i de 1416 fins 1419; nogensmenys disposem de materials suficients per resseguir les petjades del dominic arreu Europa. Pel que fa a la primera part disposem de les informacions que proporciona la lletra que dirigí des de Ginebra al general dels Dominicans, mencionada anteriorment, on refereix les contrades europees que havia visitat fins el moment: Lombardia, Saboia, Friburg de Suïssa. Comunicà al Prior general que, com en anteriors ocasions, havia estat invitat, per les autoritats religioses o civils, a predicar en la Lombardia: «ad requestas et rogamina multorum, tam verbo quam scripto, transiui in Lombardiam, ubi continue predicaui per annum et mensem in cunctis ciuitatibus, uillis et castris uestre obedientie» (Hodel, 2006: 201), en el marquesat de Monferrato en el Piamont: «in dominio Marchionis Montisferrati» (Hodel, 2006, 201), en el Delfinat, o en la diòcesi de Lausanne convidat a predicar-hi pel mateix bisbe: «ipsemet episcopus lausanensis bene per duas, uel tres dietaas uenit ad me humiliter obsecrando ex corde quod suam diocesim uisitarem» (Hodel 2006: 203). Altres testimonis, com ara la predicació de la Quaresma de 1404 a Friburg, la missió de Mallorca, entre els mes de setembre de 1413 i el mes de gener de 1414, enriqueixen considerablement el nostre coneixement sobre la dimensió històrica de mestre Ferrer així com la seua activitat pastoral.