Miguel Ángel García Calvia - Sociologia de les relacions laborals

Quines conseqüències té la integració econòmica entre nacions?

En l’entorn econòmic, la conseqüència més immediata és que la dinàmica de mercat predominant adopta un caràcter marcadament plurinacional. Un altra, relacionada amb l’objecte de l’assignatura, és que la creixent competitivitat internacional en els mercats dels productes, la imposició externa de limitacions polítiques sobre l’acció dels governs i les decisions de trasllats per part de les companyies multinacionals imposen restriccions al desenvolupament i el sentit de les relacions laborals a nivell nacional, restriccions que són sovint doloroses i difícils de predir.

Quin paper hi exerceix la ideologia de la liberalització?

En l’entorn així configurat, la liberalització es converteix en un punt de referència obligat, tant per als estudiosos, com per als polítics. S’ha de matisar que la idea de liberalització, igual que la de globalització, està imbuïda de trets ideològics per tal com fa referència a l’acció (i/o a l’efecte) de fer liberal a algú o a alguna cosa. La convicció en què es tradueix aquest discurs ideològic en l’àmbit econòmic és que l’acció dels individus (perseguint els seus propis fins privats) sense cap tipus de restriccions institucionals o normatives de caire col·lectiu garantitza una producció òptima al mínim cost possible. En aquest sentit, liberalitzar és presentat com una alternativa superior a la de regular socialment. Ara bé, en realitat, més que una alternativa superior és una altra forma de regular que freqüentment passa per reformular la regulació existent, llevant-ne alguna de les prescripcions (des-regular) que afavoreixen la part social, la feble, i introduint-ne d’altres (re-regular) que afavoreixen la part econòmica, la forta. A més a més, sol requerir una intensificació de la intervenció coercitiva dels poders de l’estat. Bona part de les successives reformes de l’Estatut dels Treballadors a l’estat es­-panyol, o la regulació repressiva després del colp militar del 1973 a Xile, i la regulació de la protesta laboral a la Gran Bretanya a la dècada dels vuitanta, són alguns exemples d’allò que s’acaba d’afirmar.

D’altra banda, les conseqüències de la intensificació de la pressió del mercat, resultat de l’hegemonia de la racionalitat econòmica liberal, no ha estat tant l’establiment d’un règim econòmic basat només en comportaments individualitzats, com sovint s’afirma, sinó més aviat una nova correlació de forces entre les classes socials, que s’inclina cada vegada més a favor dels que posseeixen els mitjans de producció, així com una reconfiguració de la capacitat de control de la producció de cadascuna d’elles, ja que el procés de «liberalització» suposa, en primer lloc, intervencions en l’àmbit normatiu que confereixen més poder i control a un dels actors econòmics, mentre l’arrabassen a l’altre; en segon lloc, un augment de la capacitat de les companyies multinacionals a l’hora d’establir règims específics a cada factoria; i, en tercer lloc, autonomia dels bancs centrals i d’altres institucions financeres, que imposen disciplines difícilment compatibles amb els principis de protecció social i del partenariat social que subjauen en la major part dels sistemes europeus de relacions laborals.

Quin futur espera a les institucions i a les pràctiques associades als sistemes nacionals de relacions laborals?

Tot i que les tendències actuals en les relacions laborals afavoreixen clarament una de les parts, cal evitar-ne una lectura unívoca, ja que contenen així mateix ambigüitats i contradiccions que l’altra part, la feble, ha de saber explorar. Encara més, malgrat que la forta transnacionalització de les forces del mercat té conseqüències importants sobre la capacitat reguladora dels règims nacionals de relacions laborals, cal comprendre també que el desplegament ideo­lògic de les idees de liberalització contribueix a difondre la creença que «no hi ha alternativa». Precisament el seu descobriment constitueix la tasca de l’estudi de les relacions laborals.

5. Les relacions laborals en transició. La seua agenda d’estudi

No són pocs els canvis que s’han succeït a les darreres dècades, com s’acaba d’exposar. N’és un la concentració intraeuropea de capital que ha dut a un augment d’eurocompanyies. Un dels criteris que guia la gestió de mà d’obra en aquestes corporacions és l’existència de diferències en els sistemes nacionals de relacions laborals, ja que els permet comparar els rendiments laborals en cadascun dels territoris que regulen d’acord, no sols als salaris (al seu nivell), sinó també a l’ordenació del temps de treball, les formes d’entrada i eixida de les empreses (contractació, acomiadament), etc., és a dir, respecte a la flexibilitat organitzativa (al seu grau) que esdevé així un factor clau a l’hora de decidir inversions (o desinversions) futures. Així mateix, els permet avaluar-les en relació amb el tipus d’institucions col·lectives i a la seua implantació. Indubtablement, això suposa pressions, directes o indirectes, sobre els sistemes nacionals de relacions laborals, és a dir, sobre els drets laborals.

Un altre canvi important, relacionat amb l’anterior, ha estat la constitució d’unions econòmiques i monetàries de caire supranacional (la integració econòmica i monetària de nacions), que han estat impulsades també pels estats, dels quals reben suport. Una de les raons invocades per aquests és protegir les divises nacionals davant l’especulació canviària. Ara bé, la unió monetària (l’adopció de l’euro com a moneda única) ha comportat un compromís de convergència per als estats que l’han subscrit i això ha repercutit en el desplegament de les rela­cions laborals. S’ha d’assenyalar que les restriccions imposades sobre els dèficits pressupostaris limiten la despesa pública, amb la qual cosa es congelen, si no es redueixen, les polítiques de benestar social o l’ocupació pública.

En l’entorn descrit, estudiosos i polítics s’han interrogat sobre si es pot reconstruir a nivell supranacional la regulació efectiva de l’ocupació que s’està soscavant a nivell nacional. En les pròximes línies, es tipifiquen les seues respos-tes marcades per una posició més o menys pesimista. Per acabar es repassa l’agenda d’estudi que se deriva dels problemes i preocupacions que s’han plantejat.

Quines perspectives tipològiques es poden establir davant la possibilitat d’un règim de relacions laborals a escala supranacional?

En les discussions que hi ha hagut sobre la possibilitat d’un règim de relacions laborals a escala supranacional, s’evidencia una determinada polarització de posicions. D’una banda, hi ha la d’aquells que consideren que la forma de constituir-se (i articular-se) l’espai sota un ordre econòmic liberal és idònia perquè el capital internacional puga dividir i imperar: les inversions flueixen cap a aquells territoris els sistemes laborals dels quals proporcionen millors perspectives d’acumulació, provocant competència a tots els nivells i la corresponent erosió de la regulació col·lectiva existent en aquests territoris, i també de les seues polítiques de benestar. En aquest sentit, s’assenyala que una normalització de l’ocupació a escala europea podria limitar aquestes constriccions, encara que resulta difícilment as­so-lible perquè no són pocs els governs nacionals que troben avantatges en la com­-petència entre sistemes laborals i volen aprofitar-los. Així, es produeix una confluència entre els governs nacionals i els sectors més actius del capital interessats en la integració econòmica supranacional. Així mateix, s’assenyala que la mà d’obra està molt dividida i que això contribueix a fer més feble la posició subal­terna que ocupa en les relacions de producció. Es tracta, doncs, d’una posició extraordinàriament pessimista que considera que la competència econòmica està conduint fatalment al triomf del mercat sobre la regulació social.