Miguel Ángel García Calvia - Sociologia de les relacions laborals

Tot aquest ventall de pràctiques socials i culturals dels treballadors sol ser tingut en compte per les direccions o gerències de les empreses, encara que no les reconeguen perquè són en l’origen de la cooperació productiva i, també, del conflicte laboral: de la seua gestió depèn en gran part l’eficàcia econòmica de l’empresa. En aquest sentit, les estratègies empresarials són variades: des del pa­-ternalisme autoritari o benpensant, fins a la negociació col·lectiva de les condicions laborals, passant per les pragmàtiques (cap. 7, apartat 2).

Entre aquestes pràctiques dels treballadors, les més significatives com a classe social són les que tenen a veure amb la seua organització, representació i reivindicacions col·lectives. Solen tenir lloc, sobretot, quan s’enverinen les divergències amb la direcció (o l’empresari): poden articular una sèrie concatenada d’accions de pressió i negociació per intentar assolir totalment o parcialment les seues pretensions.

Així, la història pròpia de les empreses, la ideologia i les opcions preses pels seus directius, la cultura dels col·lectius de treball i de les organitzacions dels treballadors, determinen l’ambient de les relacions d’ocupació i la regulació social que les acompanyen.

Com poden ser definides les unitats productives?

En el context que s’acaba de definir, les unitats productives poden ser percebudes com a construccions i (re)construccions socials contínues fruit de les accions i interaccions dels seus membres, ja siguen directius o treballadors, per tant, també, dels seus grups i de les seues organitzacions, que busquen satisfer les seues aspiracions i interessos encara que la seua posició en l’estructura empresa­rial és desigual; és a dir, tradueixen els processos continus de conflicte, negocia­-ció, acords i resolució de les diferències existents al voltant de les pretensions de les parts (i creen els patrons dels rols i relacions al seu si).

Quins avantatges ofereix aquesta percepció de les unitats productives?

Tot i que puga resultar sorprenent aquesta percepció en temps de fort increment de la discrecionalitat empresarial, el constructe ofereix avantatges sig­nificatius per a l’estudi de les unitats productives i de les relacions laborals que comporten, ja que permet veure les primeres, no com a sistemes estàtics, sinó dinàmics, mentre que es recupera el protagonisme del treball (organitzat) com a mecanisme interactiu (defensiu) amb (contra) les estratègies directives.

La noció que aborda l’estructuració de les unitats productives com a resultat de la negociació que protagonitzen els seus components té una capacitat analítica important, perquè proporciona instruments per analitzar el que ocorre al seu interior, sobretot respecte de la manera en què les posicions menys poderoses a dins seu conformen les seues identitats i defensen els seus interessos, malgrat l’esforç del «sistema» a reduir-los a factors, a xifres, influint així en la configuració de les primeres. I això, encara que les activitats productives, privades i col·lectives, estan fortament condicionades per la lògica d’un mercat que cada vegada funciona més globalment, és a dir, les accions (i interaccions) de les parts estan limitades per l’entorn econòmic.

Quines són les limitacions externes que poden trobar les unitats productives en el desenvolupament dels seus fins?

Tal com s’acaba d’apuntar, l’entorn econòmic limita el funcionament de les unitats productives, però també l’entorn social i l’entorn polític en què es produeixen i venen els seus béns i serveis. Les institucions de la societat capitalista o les polítiques que emanen dels estats, condicionen el treball, la vida i l’acció dels seus membres. Per tant, la concepció de la unitat productiva com a «ordre negociat» no ha d’implicar l’omissió de la importància del medi exterior en el seu funcionament.

Aquest reconeixement intenta centrar l’atenció en uns entorns dins dels quals l’acció i la interacció dels membres de les unitats productives té lloc i, per tant, sobre la manera en què els primers (els entorns) determinen les segones (l’acció i la interacció). O dit en unes altres paraules, l’acció (i la negociació) dins de les organitzacions econòmiques té lloc dins d’uns límits més o menys estrets definits pels distints entorns que alhora són susceptibles de ser modificats pels actors implicats.

Els processos polítics hi tenen una influència notable; en general, per a totes les organitzacions i, en particular, per a les unitats productives. En aquest sentit, l’estat és un dels seus principals protagonistes. Hi influeix directament mitjançant la regulació, és a dir, mitjançant la formulació de normes de caràcter bàsic en les relacions d’ocupació (salari mínim, temps de treball, formes d’entrada i eixida...) i de caràcter procedimental, identificant els actors i definint processos d’interac-ció a través dels quals es desenvolupa la negociació col·lectiva.

Altres protagonistes dels processos polítics són les organitzacions sindicals i les associacions empresarials, que amb les seues estratègies i les seues accions també influeixen en les unitats productives i en el sistema econòmic. D’aquesta manera, l’origen de la normalització laboral, que és l’objecte d’estudi bàsic de la sociologia de les relacions laborals o de les «relacions industrials», no és únicament estatal, sinó que també és resultat de les negociacions col·lectives entre les parts.

D’aquest context, se’n pot inferir que una part del procés negociador té l’origen (i fins i tot, lloc) «fora de» les unitats productives, encara que hi haja variacions tant al llarg del temps com per sectors i societats. Aquesta activitat pròpia de les relacions laborals és gairebé una regla del procés productiu, un mitjà més o menys institucionalitzat de la regulació del treball. Ara bé, els acords obtinguts pels representants dels empresaris i dels treballadors (o part d’ells), han de ser negociats i renegociats durant la interacció diària de directius, quadres i ocupats al centre de treball.

El resultat d’aquest procés complex que han comportat les relacions d’ocupació, protagonitzat per la representació col·lectiva de les parts i per l’estat, són els sistemes nacionals de relacions laborals.

3. Relacions laborals: la construcció social de les normes de les relacions d’ocupació

Les relacions laborals es poden definir com la normalització de l’ocupació i del treball que suposa, sempre que s’entenga aquesta normalització en un sentit ampli, per tant, incloent-hi no solament el conjunt de normes que regula l’ocupació i el treball –una part de les quals, les legals, les estudia el dret–, sinó també la vasta trama de processos socials que les produeixen, entre els quals hi ha els que tenen a veure amb la resistència i la lluita dels treballadors per canviar (i millorar) les seues condicions de treball i de vida o amb l’activació d’institucions que protegeixen les parts, organitzen la negociació, fan de mitjanceres o arbitren.

D’antuvi, les normes s’han d’entendre com a principis organitzadors. Poden prendre la forma d’una ordre terminant, d’una prohibició que mira de determinar un comportament, i també, sovint, són guies per a l’acció. Ara bé, cal tenir present la distinció entre l’enunciat d’una norma, preocupació sobretot dels juristes, i les seues conseqüències socials, o dit altrament, la seua aplicació a les interaccions socials, preocupació sobretot dels sociòlegs. En aquest sentit, es considera que les normes no són més que la capacitat real de regular interaccions socials.

Les relacions laborals involucren diferents formes de regulació social que refracten i transformen la dinàmica purament econòmica de la relació d’ocupació –intercanvi de salari per treball. També impliquen institucions que encarnen diversos programes d’acció perdurables. Això suposa que en cadascun dels paï­-sos, en cadascun dels règims laborals constituïts, sempre hi ha algun tipus d’in­teracció entre la regulació «social» i l’ocupació; interacció que ben poques ve­gades és equilibrada.