Miguel Ángel García Calvia - Sociologia de les relacions laborals

La inestabilitat i la inseguretat laboral s’han convertit en l’escenari en què s’han de moure molts treballadors europeus, encara que certament hi ha diferències entre països. Del nostre, sabem que més del 35 % encara té una ocupació temporal –amb un grau de rotació sobre els mateixos llocs que mostren els més de catorze milions de nous contractes que se signen cada l’any–, que un 9 % tenen una ocupació a temps parcial, que més del 15 % continuen submergits... i caldria sumar-hi molts que són autònoms, perquè és l’única manera de sobreviure. Es a dir, el 50 % estan insegurs.

Encara que pocs països europeus tenen tal deterioració de les condicions d’ocupació, tots els han registrat. Prenguem dos exemples amb sistemes de relacions laborals prou diversos del nostre. Alemanya, amb una taxa d’atur relativament alta a mitjan dècada, té el 14 % de la seua població ocupada en ocupacions temporals i el 20 % amb ocupació a temps parcial, més «pseudocupació» i altres ocupacions molt malament remunerades, cosa que eleva l’ocupació precària a més del 35 % (era del 15 % fa vint anys). El Regne Unit té menor proporció de temporals, un 8 %, però més de la quarta part del seus ocupats ho són a temps parcial.

Flexibilitzar l’ocupació, un dels grans objectius de la Unió, però fer-ho amb seguretat adequada –l’anomenada flexiseguretat–, significa afeblir el seu subjecte social, tant en termes de treballador individual, com de treballador col·lectiu (s’afebleix la base de sindicats i comitès i d’altres formes associatives), perquè és posar en crisi el dret fonamental de cada persona: viure dignament amb el seu treball. La inseguretat de l’ocupació, així, suposa per als treballadors un afebliment del benestar present i futur.

Malgrat les polítiques d’oportunitats, el gender gap es manté encara en el 84 % (sou mitjà de la dona respecte de l’home). En possibilitats professionals, de promoció, de condicions, fins i tot de drets sindicals, les diferències entre els gèneres encara són notables. És una cosa que podria començar a canviar la Llei d’igualtat, encara que molt lentament, atès que a les empreses amb menys de 250 treballadors no es preveu que hi haja plans per vetllar perquè la igualtat es respecte.

No treball i posttreball

Els qui estan en atur per un llarg període o per períodes curts (els temporals), no tenen garantia segura de desocupació, almenys en equivalència al salari que percebien. Els qui demanen major flexibilitat apunten a eliminar l’assegurança de desocupació, «perquè així la gent s’espavilaria més» (és a dir, acceptaria qualsevol ocupació). Però, la feblesa de l’ocupació i la desvinculació dels estats d’aquesta garantia estan posant en risc també la suficiència dels ingressos del període posterior al treball, les jubilacions. A tots els països europeus s’han incrementat els anys sobre els quals es fa el càlcul de les pensions. A la majoria estan o van camí dels quinze, i n’hi ha superen aquesta xifra. L’objectiu és arribar a computar tota la vida laboral. Això suposa una perspectiva de pensions molt baixes per a molts joves actuals que estaran durant bastants anys oscil·lant entre l’atur i l’ocupació temporal o a temps parcial, per tant amb salaris molt baixos. Però, les pensions baixes no són només un fantasma del futur: a Espanya, Irlanda, Grècia i Portugal continua havent-hi molts milers de jubilats amb pensions escasses, malgrat les pujades dels darrers anys.

Com a conseqüència de tot el que diem, ha augmentat el risc de pobresa –és a dir, els que estan per sota del 60 % de la renta mitjana– a tota la Unió. I també les desigualtats socials. Per exemple, la relació entre el 20 % i el 20 % que menys guanyen ha passat de 5,1 a principi dels noranta a 5,4 el 2000.

Els riscos de la salut

A gairebé tots els països s’ha registrat un augment dels costos que els ciutadans que tenen un sistema nacional de salut universal han de pagar, siga per medicaments o per atencions especials. Hi ha allò que alguns anomenen una semiprivatització. A alguns territoris, l’atenció sanitària s’ha deteriorat enormement: menys metges, menys llits per mil habitants, llistes d’espera més perllongades. Encara que al conjunt de la Unió els accidents greus i mortals estan baixant, el nostre país encara en manté índexs que no són admissibles.

Les raons d’aquest afebliment

Hi ha raons que tenen a veure amb les polítiques que s’estan implementant, siguen laborals o de seguretat social o sanitàries. Els estats s’han inhibit i hi han invertit menys o, en alguns casos, n’han privatitzat serveis. Alguns, com el nostre, han fet cas omís, durant els vuit anys del Partit Popular, de directrius europees relatives a la igualtat d’oportunitats, la salut a la feina i d’altres. Hi ha unes altres raons que tenen a veure amb l’eficàcia dels sistemes de relacions laborals. En alguns casos, aquests no han estat capaços de protegir com cal i activament els aturats, els treballadors precaris, els jubilats. Podem parlar de l’oposició i patronal, però sense oblidar la insuficient sensibilitat de les diferències davant certs riscos d’exclusió social. Per últim, les diferències entre països, que encara hi són de manera cridanera, tenen a veure amb la diferenciada posició que els països mantenen en la divisió internacional del treball, malgrat el mercat únic.

Cap a estàndards i drets europeus

Si algú pot estar interessat en una Europa dels pobles, políticament i socialment unida, són els treballadors. Avui continua havent-hi grans desigualtats entre països de la Unió en termes d’ingressos, estabilitat en l’ocupació i polítiques socials (habitatge, sanitat, educació, polítiques familiars), mentre que determinats costos, com el de l’habitatge i d’altres, s’acosten cada vegada més.

Històricament, han estat les llibertats d’expressió, associació, negociació i vaga, exercides a nivell de cada estat, les que han permès als treballadors d’Europa millorar les seues posicions. Es pot pensar que siguen aquestes mateixes llibertats, ara a nivell europeu, les que han d’aconseguir uns drets que han de tenir dos objectius: mantenir un estat de benestar europeu, acostant, molt més que no ho estan, els estàndards de vida dels treballadors i ciutadans europeus, i mirar solidàriament cap a unes altres regions del planeta.

Els intents fins ara no han reeixit. El primer intent d’«harmonització» de drets i condicions va tenir lloc amb l’Acta Única, el 1989. Només s’aconseguiren establir alguns mínims comunitaris sobre salut i seguretat, jornada màxima, igualtat d’oportunitats entre homes i dones, procediments informatius a les empreses. També es va subratllar la importància de propiciar acords entre agents socials. Però, com que el «principi de subsidiarietat» deixava una àmplia llibertat als estats, les diferencies entre països en aquests aspectes han continuat sent patents. El segon intent va ser Maastrich, però l’oposició del Regne Unit i la tebiesa de molts altres països va deixar l’envit reduït a un protocol social annex al tractat. Era un protocol aigualit, que permet adoptar directrius per majoria qualificada –sempre sotmeses al principi de subsidiarietat, en els camps esmentats a l’Acta Única–. Es requereix unanimitat en temes de seguretat social, acomiadament i formes de representació dels treballadors, cosa que explica que mai no s’hagen pres. I exclou explícitament d’una regulació comunitària els temes de salaris i drets d’associació, vaga i locout. Una regulació a través d’una normativa va fracassar aleshores i ha fracassat cada vegada que els sindicats han volgut tornar a donar a l’ocupació i a les polítiques socials substantives rang de norma a la Unió. Les successives cimeres no han produït sinó grandiloqüents declaracions, però amb pocs efectes pràctics. Crida l’atenció sobretot que els principis de Maastrich, en aquest aspecte, estaven arreplegats en la proposta de constitució europea, que comptava amb el suport dels sindicats espanyols i que va ser aprovada, encara que amb escassa participació, en un referèndum al nostre país.