Miguel Ángel García Calvia - Sociologia de les relacions laborals

5. El capitalisme desorganitzat: descentralització productiva, indi­vidualització creixent de les relacions d’ocupació i precarietat laboral

6. Mirant cap al futur: capitalisme desorganitzat davant capitalisme organitzat

PER SABER-NE MÉS

PRÀCTIQUES

12. Les relacions laborals a l’estat espanyol

1. Les relacions laborals sota la dictadura franquista

2. La transició política i la configuració de les relacions laborals

3. Els empresaris i les patronals

4. Els sindicats

5. L’entorn institucional de les relacions laborals

7. Conflicte i protesta laboral a l’estat espanyol

8. Conflicte i negociació col·lectiva

9. Les relacions laborals a l’estat espanyol: diversificació normalitzadora i afebliment de la part social

PER SABER-NE MÉS

PRÀCTIQUES

Bibliografia

Índex analític

Col·lecció Educació

Pròleg

Un marc de relacions socials per damunt dels països?

L’excel·lent manual de Miguel Ángel García Calavia que tinc l’honor de prologar, cobreix perfectament tot l’àmbit d’allò que avui podríem qualificar de relacions laborals –sense entrar ara en la polèmica de si seria millor indicar el tema com a «relacions d’ocupació»–, incloent-hi aspectes que altres autors reservarien a una «sociologia del treball», però que ací convé introduir per no perdre la perspectiva general. També és prou crític com per posar de manifest tots els problemes, encara els d’interpretació, que avui hi ha en aquest camp. En aquest aspecte, em prendria la llibertat de suggerir que la complexitat de les ciències socials també s’hauria de manifestar ací amb més força, per tal com avui no entenem bé el treball i la seua expressió social i la seua anàlisi sociològica si no tenim en compte també l’economia, la psicologia i la ciència política –a més del dret, que ja el solem tenir en compte, de vegades en excés–, perquè tots aquests punts de vista estan enriquint la sociologia.

Dit això, gairebé que em podria deturar, però atès que m’han demanat un pròleg perquè en diga alguna cosa, m’agradaria mirar d’afegir algun altre pensament sobre el que podríem anomenar un marc superior de relacions laborals –en aquest cas, la Unió Europea–, una cosa que hauria de constituir l’aspiració dels actors socials, particularment els relacionats amb els treballadors, i dels experts.

Al llarg de la història recent, els acords entre capital i treball amb compromisos de l’estat, assolits després de dures lluites, han estat la base dels estats de benestar a l’Europa central i nòrdica. Amb diferències entre països, tant pel que fa a temporalitat, com a la qualitat d’aquest benestar. Els països del sud d’Europa s’hi afegeixen en època molt recent. L’estabilitat d’aquest benestar es basava principalment en una sèrie de drets laborals, i d’altres de socials com a corol·lari dels anteriors, aconseguits a través de les relacions laborals. Però, el gran canvi econòmic que suposa la construcció del Mercat Únic a la Unió Europea no està tenint contrapartida social. El Tractat de Maestrich no va tenir un capítol de drets socials i laborals, malgrat les pressions dels sindicats i del suport d’alguns partits. Les raons de fons d’això s’han de veure en la dinàmica mateixa que guia la globalització. En realitat, no és que el mercat haja substituït la política, sinó que aquesta s’ha decantat clarament a favor de certs interessos, cosa que també dificulta la construcció política i social d’Europa.

Llevat de qüestions que interessen directament l’ordre social que garanteix una productivitat sense problemes, els que manen a la Unió Europea, el Regne Unit, Alemanya, França i Itàlia, intenten desentendre’s de la garantia dels drets socials i laborals o, dit altrament, no estan disposats a propiciar –aquesta vegada a nivell d’Unió Europea– els acords socials que constituïren la base del desenvolupament econòmic i social en el passat. Alhora, però, a nivell de cada país s’afebleixen els drets laborals i socials conquerits històricament. Encara que això no vol dir que es done per igual a cada país (alguns d’aquests països malden per mantenir en part el seu statu quo) ni per a cada col·lectiu social.

Els poders econòmics de la Unió Europea, les multinacionals (que són prin­cipalment angleses, alemanyes i franceses, i des de fa pocs anys també espanyoles), gràcies a polítiques afins, volen consolidar-la com una de les regions globals amb major força. I aquesta vegada la consolidació és sobre la base de l’afebliment dels drets dels treballadors. En realitat, la Unió és una gran plataforma de les multinacionals globals que tenen la possibilitat d’escollir localització dins seu, en els seus límits o en qualsevol punt del globus. Per això, es requereixen pocs drets i poques garanties, i sobretot una altra regulació, més que desregulació com en diuen alguns.

Al llarg dels darrers vint anys s’han anat afeblint els estàndards mitjans, laborals i socials, d’una bona part dels ciutadans europeus. Certament no de tots, sinó que estem assistint a una fragmentació que debilita a molts i els posa en risc d’exclusió social de cara a l’immediat futur. Encara que el seu conjunt, i si tenim una visió planetària, la Unió Europea encara és la regió de major benestar social del planeta, els retrocessos dels darrers anys posen en greu risc aquestes conquestes.

Ocupació i condicions d’ocupació

Entre un 7 i un 10 per cent, segons les conjuntures, si mirem els darrers 10 anys, és la taxa mitjana europea de desocupació. A diverses regions del nostre país, aquesta taxa és superior avui dia. Però, a la Unió Europea, hi ha altres regions que també romanen per damunt de la mitjana. Per als aturats, la situació ha empitjorat respecte a períodes anteriors. Tots els països han baixat les taxes de cobertura de la desocupació, i el període de durada, la qual cosa és dramàtica quan es refereix a treballadors majors que solen quedar-se amb subsidis de subsistència.

Amb tot, és innegable que l’atur ha anat a la baixa des del 1995 i la Comis­-sió ha manifestat la voluntat de tornar a la plena ocupació en totes les recents cimeres, perquè es tracta d’un dels problemes més sentits pels ciutadans. El fenomen nou en la història recent, però, és que es tractarà, si això s’aconsegueix, d’una plena ocupació amb dues característiques especials respecte al passat. Per un costat, s’està manifestant una lenta entrada del model productiu nord-americà, amb baixos salaris i fàcil acomiadament, a diversos països de la Unió, principalment al Regne Unit i a Irlanda. Eurostat ha realitzat estudis obre els baixos salaris a la Unió i considera com a tals els que són per sota del 60 % del salari mitjà de cada país. La mitjana de salaris baixos de la Unió és del 15 %, però el Regne Unit té el 21 %, Irlanda el 18 %, Grècia i Alemanya el 17 %, Holanda i Àustria el 16 %. Amb tot, a molts d’aquests països els salaris baixos no es donen en ocupacions estables, sinó en precàries. Per un altre costat, i amb molta major força, es desenvolupa la forma de gestió de la mà d’obra que és l’eix de la globalització: la flexibilitat de l’ocupació. Amb aquesta flexibilitat, les empreses, que controlen més difícilment que en el passat mercats i tecnologia, intenten aclarir incògnites controlant unilateralment el factor treball. I ho aconsegueixen carregant sobre els treballadors la incertesa. Però, aquesta incertesa, en termes d’ocupació temporal, a temps parcial, submergit, etc., repercuteix sobre els treballadors com a inestabilitat i inseguretat. És com si fóra veritat que es busca la plena ocupació, encara que siga qualsevol tipus d’ocupació.