Miguel Ángel García Calvia - Sociologia de les relacions laborals

Així, doncs, l’exercici d’autoritat és necessari per assegurar que les tasques siguen enllestides d’acord amb els objectius de l’empresari i de forma coordinada. Des del punt de vista de l’empresari, tot és necessari, ja que els interessos d’empresaris i ocupats poden estar en conflicte.

Per què les relacions d’ocupació poden ser conflictives?

El conflicte deriva, en primer lloc, del fet que, mentre que per a l’ocupat el salari és un ingrés, per a l’empresari és un cost. Per a qualsevol empresari que proporcione béns o serveis en una economia de mercat, hi haurà pressions de la competència per contenir o reduir els costos laborals, i, si no ho fa, corre el risc que l’empresa faça fallida.

El conflicteno es limita solament al preu de la força de treball, al salari, sinó que també afecta al treball que s’exigeix a l’ocupat, als seus nivells d’esforç físic i mental, a les responsabilitats que ha d’assumir... Així, l’exercici de l’autoritat de l’empresari, per un costat, i la defensa d’un grau d’autonomia laboral de l’ocupat, per l’altre, poden ser la segona font de conflicte. Amb tot, els termes del contracte de treball contenen referències mínimes, tant al règim salarial, com a l’ordre laboral. Malgrat això, l’un i l’altre poden ser conflictius.

Per això la importància dels processos de control empresarial de les activitats dels ocupats en les relacions d’ocupació i, per tant, el lloc important i inevitable que ha d’ocupar en qualsevol estudi de les organitzacions productives.

Són únicament conflictives les relacions d’ocupació?

Així i tot, cal reconèixer que la relació d’ocupació és intrínsecament ambivalent, perquè si bé hi ha interessos contraposats respecte als apartats bàsics del contracte de treball, també hi ha interessos compartits pel que fa a la viabilitat de l’organització de la qual depenen ambdues parts.

Respecte dels primers (els contraposats), cal ressenyar que la seua satisfacció, en general, parcial, no es produeix en el moment de signar el contracte laboral, en l’àmbit del mercat laboral (allò que en la perspectiva marxista s’anomena l’àmbit de la circulació), sinó en el del procés de treball (en l’àmbit o procés de producció), dins de l’organització del treball com a part de la interacció contínua entre empresaris i treballadors. Només en el procés de realització del treball es pot concretar la contribució específica de l’ocupat en el resultat final de l’empresa.

Per això, els teòrics i els tècnics de la gestió (de l’organització) empresarial han buscat fórmules per vèncer, si més no conjunturalment, la resistència obrera que es pot derivar de l’existència d’un conflicte laboral (a l’empresa), però, també, per aconseguir (al mateix temps) un cert grau de comprensió i iniciativa «voluntària» dels treballadors per transformar la força de treball en treball efectiu, per motivar la col·laboració dels treballadors. En aquest darrer sentit, un dels substrats culturals bàsics es troba en aquest compartiment (voluntari o per necessitat) que les unitats productives siguen viables (en el mercat).

A tots dos tipus d’aspiracions responen les estratègies empresarials de mà d’obra (les polítiques de recursos humans, segons una terminologia més benvolent) i el foment de la cultura corporativa. Ara bé, la forma de gestió de la mà d’obra aplicada, és a dir, la quantitat, el mode d’integració i grau d’estabilitat en l’ocupació, la qualificació i responsabilitat requerida per al treball, no és immutable sinó que varia a mesura que les circumstàncies canvien; per tant, les relacions d’ocupació han de ser renegociades periòdicament (alguns afirmen que constantment).

Com es configuren les relacions d’ocupació al llarg del temps?

A l’entorn del que s’acaba de descriure, les relacions entre empresaris i treballadors solen normalitzar-se (i institucionalitzar-se) de diverses maneres al llarg del temps. En aquest moment, les relacions d’ocupació deixen de ser pures, és a dir, pur intercanvi mercantil entre empresari i treballador, i passen a estar limitades per les restriccions que es deriven de les normes. Comença a configurar-se un àmbit propi, polític, acadèmic..., el de les relacions laborals (o «relacions industrials», segons la terminologia anglosaxona), en què es produeixen i s’estudien les normes que regeixen les relacions d’ocupació.

A partir d’aquest moment, és possible que hi haja pressions, tant perquè estiguen més regulades, com perquè ho estiguen menys, cosa que no és sinó una mostra del fet que els controls socials no estan establerts de manera definitiva.

2. Les unitats productives en l’economia capitalista

Acumular capital, és a dir, expandir la unitat inicial de capital, en un entorn caracteritzat per la competència en el mercat de productes i en el mercat laboral, és la funció particular de l’empresa capitalista. Per tant, està sotmesa a pressions específiques: produir eficaçment, vendre els seus productes, atraure i conservar alhora els accionistes i els assalariats.

Ara bé, en una economia capitalista, hi poden haver altres tipus d’empreses, cooperatives, públiques, mútues de consumidors..., els actius de les quals estan controlades pels assalariats, l’estat, els consumidors... Alguns dels seus objectius són diferents dels de les empreses capitalistes ordinàries, encara que són, sobretot, aquestes les que determinen el funcionament de l’economia, ja que en funció seua s’organitza des del sistema de crèdits fins a les cambres de comerç, passant pel sistema fiscal. Però, en la mesura que tots aquest tipus d’empreses fan servir assalariats com a productors directes, van ser considerades (etiquetades) com a unitats productives.

Una vegada caracteritzades les unitats productives, se n’examinaran ara les predominants, les empreses privades, des d’una perspectiva estructural, grupal i de les pràctiques col·lectives que hi tenen lloc; després, s’exposaran les limitacions externes que poden trobar en el desenvolupament dels seus fins. Alguns dels seus trets es poden estendre a la resta d’unitats productives.

En què se fonamenta l’estructura de les empreses privades?

L’empresa capitalista recolza en una separació fonamental: la que té lloc entre els productors, assalariats obligats a vendre la seua força de treball, i els mitjans de producció, posseïts (detinguts) privadament pels capitalistes. Aquesta estructura de propietat indueix una profunda asimetria de poder entre el capital i el treball. Els detentors, o els que controlen el capital, disposen de recursos amplis i mòbils que poden traure d’una inversió en qualsevol moment per col·locar-los en una altra, i que fins i tot poden deixar ociosos dipositant-los en una entitat financera amb una taxa d’interès. Aquests recursos els permeten mobilitzar-ne d’altres, experts, juristes, polítics, periodistes..., i influir al seu favor en l’esfera pública. Per contra, els assalariats no disposen gairebé de recursos i sovint no poden traure diners més que d’una qualificació reduïda o molt específica que els posa en dependència del seu ocupador. L’empresa és, doncs, la institució on els proletaris venen i activen la seua força de treball, que l’empresari transforma en treball efectiu i en mercaderies; el seu control de la producció és considerablement inferior al de l’ocupador.

Quines pràctiques col·lectives es produeixen en l’interior de les empreses capitalistes? Quins grups o identitats socials es configuren?

Qualsevol d’aquestes unitats productives que ocupen més d’alguns assala­riats, comporta un col·lectiu de treball que és alguna cosa més que la suma dels individus que el componen. Cada persona arriba amb el seu passat, els seus coneixements, les seues aspiracions, però en l’activitat laboral quotidiana es creen vincles, es conformen rutines i s’afirmen solidaritats i rivalitats, sovint es construeixen microcultures d’empresa: ritus, jocs, normes que han de ser respectades; també, promouen accions col·lectives en defensa dels seus interessos.