Miguel Ángel García Calvia - Sociologia de les relacions laborals

Quan comencen a configurar-se les relacions laborals com a àmbit acadèmic?

Caire (1991) considera que l’enlairament pròpiament dit de l’àmbit d’estudi de les relacions laborals, allò que anomena l’«edat d’or», s’obre el 1933 amb la National Industrial Recovery Act (nira), que normalitza formalment les relacions d’ocupació als Estats Units en reconèixer el dret dels assalariats a l’organització sindical i a la negociació; ara bé, serà durant les dècades posteriors a la Segona Guerra Mundial que es desenvoluparà com a disciplina. En aquest temps, el funcionalisme és una de les perspectives principals en l’estudi del que passa al món de la indústria (economia), almenys en l’entorn anglosaxó. El 1958, John Dunlop publica Sistemas de relaciones industriales, un text important en la constitució d’aquest àmbit d’estudi que s’expandeix de manera accelerada als anys seixanta en un entorn dominat per la tradició del laissez faire (l’entorn anglosaxó), ço és, de forta inhibició estatal en el desenvolupament de les relacions laborals.

Aquest procés d’expansió del nou àmbit d’estudi, el de les relacions laborals, no és estrany al context en què s’havien articulat unes aproximacions analítiques a partir de l’emergència d’una sèrie de preocupacions de matriu reformista als Estats Units des dels anys de la Primera Guerra Mundial i que ja s’havien prodigat al Regne Unit des de la darreria del segle xix (i a les quals es dedica l’apartat següent d’aquest tema).

El fi que subjau a aquesta revisió parcial d’alguns textos dels «primers temps» és evidenciar quins aspectes de l’àmbit de les relacions laborals inquieten els seus autors, com els estudien, quines consideracions els mereixen. Amb això, es pot comprendre millor els processos de producció de normes en aquest temps i en els que vindran després, i també les orientacions preferents seguides en la seua constitució.

2. La producció sindical de dispositius reguladors (la negociació col·lectiva) i el desenvolupament de la democràcia: els Web

Si cal citar pares fundadors de la disciplina, una referència obligada són els britànics Sidney i Beatrice Webb, historiadors, científics socials, membres de la societat fabiana i del partit laborista. El seu sentit pragmàtic els inclina a la recerca empírica, actitud no gaire freqüent al seu temps, de la qual han deixat testimoni en nombrosos estudis sobre les institucions d’una Anglaterra en tot l’esplendor econòmic.

La seua trajectòria vital arranca amb l’estudi del cooperativisme, però passa poc temps després a examinar l’organització, el funcionament, les aspiracions, els límits i les possibilitats del sindicalisme per continuar investigant les administracions locals. Els estudis més coneguts i més significatius sobre l’àmbit de les relacions laborals són Historia del sindicalismo i el recentment traduït La democracia industrial, en el qual l’atenció no se centra, com es podria derivar del títol, en la participació dels treballadors a l’empresa, sinó en l’estudi sistemàtic del sindicalisme mitjançant la documentació i l’observació del funcionament de les institucions o les entrevistes als protagonistes.

Es tracta d’una aproximació singular perquè, de la seua investigació, en deriven tendències de canvi global en la societat anglesa. En aquest sentit, arrepleguen l’herència d’una tradició ja llarga, la dels sindicats anglesos, i encunyen el terme negociació col·lectiva (collective bargaining), que ajuda a constituir la nova lògica de l’acció sindical que descriuen com la regla (regulació) comuna (common rule). Els capítols que dediquen a la descripció de l’univers del sindicalista («X. L’ingrés a l’ofici»; «XI. El dret a un ofici») són alhora un retrat tipus i un model, el del negociador de la regla comuna, on és gairebé impossible separar els investigadors dels assessors del moviment obrer, no solament perquè la seua anàlisi està clarament compromesa, sinó perquè contribueix a definir sociològicament l’acció col·lectiva que examinen. En aquest sentit, s’exposen els dispositius reguladors produïts pel moviment obrer que els Webb volen posar en relleu i que teoritzen sociològicament. Prèviament, es contextualitza el seu objecte d’estudi preferent i s’expressa la seua consideració de la democràcia.

En quin aspecte centren la seua atenció?

Per raons pràctiques i polítiques, el seu centre d’atenció preferent és el sindicalisme, l’objectiu fonamental del qual és la regulació deliberada de manera que se salvaguarde els treballadors dels efectes perversos de la competència econòmica (2004: 599). Sobretot quan la industrialització i l’expansió del comerç han donat pas als mals de la competència no regulada, una preeminència extraordinària a totes les parts del planeta. En aquest context, consideren que la democràcia és un sistema per prevenir la concentració en un sol individu o en una sola classe, que inevitablement es torna, quan està així concentrada, un terrible motor d’opressió. I el sindicalisme exerceix un paper fonamental dins del sistema.

En quin context sociològic se situa la perspectiva dels Webb?

El context en què duen a terme l’examen del sindicalisme està influït per la sociologia evolucionista de H. Spencer. Els Webb consideren que les societats progressen irremeiablement mitjançant la industrialització, la urbanització i la democratització.

Quins dispositius descobreixen que ha produït el moviment obrer i els teoritzen sociològicament dins de l’àmbit de les relacions laborals?

En el moment d’obrir la part més extensa de La democracia industrial, els Webbs defineixen de manera bastant senzilla, en termes d’«autoajuda corporativa», l’objecte bàsic dels sindicats: «millorar la posició dels nostres afiliats» (2004: 123). Per aconseguir-ho, són diversos els dispositius reguladors que han (re)creat els treballadors al llarg del temps, i que han instituït alhora. Uns dels primers són les «assegurances mútues», que consisteixen en la provisió d’un fons, per subscripció comuna, per assegurar-se contra les baixes o per subministrar una aportació en els casos en què un afiliat es veu privat del seu manteniment per causes sobre les quals ni ell mateix ni el sindicat tenen cap control. Així, el tipus de regulació produït pels treballadors s’exerceix sobre ells mateixos.

L’assegurança mútua sindical comprèn dos tipus diferents d’ajudes: «mútua» i per «desocupació». Hi ha una diferència entre l’assegurança que s’estableix en previsió de baixes per raons físiques o personals, com malaltia, acci­dent, edat avançada, i la que s’estableix en previsió de la paralització dels ingressos causats per la incapacitat per trobar feina.

Hi ha d’altres dispositius reguladors, com ara els «convenis col·lectius», expressió utilitzada per primera vegada per Beatrice Webb en The cooperative movement in Great Britain. Són processos fonamentals en la normalització laboral. L’observació del que passa en el món laboral els duu a diferenciar dues situacions: d’una banda, aquelles que són pròpies dels oficis desorganitzats, on els treballadors individuals que volen trobar feina han d’acceptar o rebutjar les condicions que l’empresari els ofereix sense comunicar-se amb els companys i sense cap consideració més enllà de les exigències que es deriven de la seua posició, de manera que la venda de la seua força de treball es produeix mitjançant un conveni estrictament individual amb l’empresari. De l’altra banda, la que té lloc quan un grup de treballadors es posa d’acord i envia representants a negociar en nom de tots ells: la seua posició canvia immediatament. En aquesta, l’empresari s’ha de enfrontar a una voluntat col·lectiva i es pot establir en un únic acord els principis segons els quals llavors són contractats tots els treballadors d’un grup o d’una classe.