Miguel Ángel García Calvia - Sociologia de les relacions laborals

Com es configuren els drets sindicals?

La segona limitació de la plena discrecionalitat empresarial té lloc mitjançant els sindicats i les lluites i negociacions dutes a terme per aquests per assolir per la força o per l’habilitat un dret de cogestió de les condicions de treball. En la seua formació distingeix diferents estadis. En el primer, l’oposició apareix en forma de conflictes aïllats entre treballadors o grups de treballadors i el seu ocupador capitalista, però encara no hi ha moviment independent i estable dels primers. En el segon, apareixen les primeres associacions en forma de federacions sindicals. El seu principal èxit és la unió com més va més amplia d’uns treballadors «que abans competien individualment entre si... per competir en comú amb l’ocupador capitalista» (1980: 62). I en el tercer estadi, els empresaris i l’estat reconeixen formalment les organitzacions dels treballadors, després d’haver xocat les aspiracions dels segons amb les dels primers (1980: 65).

Korsch recopila, així mateix, els principals moments en el reconeixement del moviment sindical des de l’època de la seua estricta prohibició, tant en l’àmbit alemany com en l’internacional: despenalització de l’organització sindical i de l’exercici de la vaga, reconeixement de la pràctica d’una i de l’altra, formació de sindicats...

Com es configuren els drets de participació i representació a les empreses?

La tercera limitació del domini té lloc per mitjà de la conquesta de determinats drets pels treballadors com a tals, en qualitat de membres productius dins de la comunitat econòmica basada en el treball en comú, i també el seu reconeixement com a subjectes participants. Es tracta del dret a ser «escoltat» en algunes qüestions, de manera que, tot i que el seu desenvolupament depèn bàsicament de l’empresari, tanmateix no estan completament lliurades al seu lliure arbitri. En aquest sentit, poden ser considerats com un primer pas cap a la democràcia industrial. El seu reconeixement legal no es correspon amb les exigències més democràtiques efectuades per una part dels treballadors alemanys a la darreria del 1918 quan:

la població civil es rebel·lava contra els horrors i les privacions de la guerra; la monarquia havia caigut sense un sol tret, entre el menyspreu general; s’havien format consells d’obrers i soldats, segons el model soviètic, per tot Alemanya, i el Consell de Berlín havia creat la contrapartida del Consell de Comissaris del Poble... Quan Radek va arribar a Berlín, pel desembre de 1918, va tenir la impressió que les nou desenes parts dels obrers prenien part en la lluita contra el govern; un altres observadors van pensar això mateix... i tant en aquell temps com durant més de dos anys després, la imminència de la revolució proletària a Alemanya va continuar sent el malson dels molts que la temien i dels bolxevics que l’anhelaven (E. H. Carr, 1973: 110-111).

De tota manera, ni aleshores, ni després, serà entès, ni respectat, el sentit genuí d’aquests drets, ni tan sols en bona part de les organitzacions dels treballadors, que consideren que el principal objectiu de totes les lluites sindicals és la defensa permanent dels treballadors contra la pauperització que els amenaça, i consideren els comitès d’empresa que se’n deriven com a simples òrgans auxiliars de la lluita sindical. Es percep que el treballador és un mer demandant de treball, la força laboral del qual ha de ser retribuïda salarialment de la millor forma possible.

Com havia fet amb els dos tipus de drets anteriors, Korsch en presenta els fets més importants a fi d’il·lustrar l’evolució que han seguit aquests drets de participació: la creació de comissions o comitès de fàbrica, la redacció obligatòria de reglaments fabrils... són algunes de les seues expressions (relacionades amb aquest tipus de drets).

El ciutadà treballador conquesta, doncs, drets laborals (de cogestió) en la comunitat de treball, materialitzats en institucions, que suposen una modificació (fàctica) de les relacions d’ocupació i de la seua concepció sota una perspectiva estrictament contractual. Amb els esmentats drets, els treballadors s’obren camí i trenquen, d’alguna manera, amb la idea jurídica pròpia dels empresaris que consideren tot lloc de treball com de la seua propietat, tot treballador com un mitjà comprat per ell.

7. Qüestió social i intervenció de l’estat a Espanya: el socialisme jurídic

A la darreria del segle xix, una part del moviment obrer espanyol opta per intervenir en la vida política reorganitzant-se per actuar dins de la legalitat d’un estat democràtic liberal i iniciant una lluita reivindicativa en favor d’una sèrie de reformes de caire laboral i social:

Limitació de la jornada laboral a un màxim de vuit hores per als adults; prohibició del treball als xiquets menors de catorze anys i reducció de la jornada laboral a sis hores per als joves de catorze a divuit anys; descans no interromput de trenta-sis hores, almenys, cada setmana per als treballadors; prohibició de certes indústries i de certs sistemes de fabricació perjudicials per a la salut dels treballadors; supressió del treball a preu fet; supressió del pagament en espècie; supressió de les agències de col·locació; vigilància de tots els tallers i establiments industrials, fins i tot de la indústria domèstica, per mitjà d’inspectors retribuïts per l’estat, i triats, si més no la meitat, pels treballadors mateixos (Manifest del Primer de Maig de 1890).

A més, una tendència d’aquesta part del moviment es planteja el socialisme, la consecució del qual és vista com un procés de canvi gradual. En aquest sentit, s’associen les reformes legislatives amb el socialisme.

En aquest entorn, (re)sorgeixen dos grans corrents intel·lectuals, un d’orien­tació liberal-reformista i l’altre d’orientació socialista moderada, que tenen com a eix de reflexió la qüestió social, un objecte d’estudi, en principi, més ampli que no la qüestió «obrera» i, per descomptat, que la qüestió estrictament laboral, ja que s’associa amb la idea d’una pertorbació greu d’índole no solament social, sinó també econòmica i fins i tot civilitzatòria. Ara bé, com que el conflicte entre capitalistes i treballadors adquireix una extraordinària intensitat i impregna tot l’ordre social, una de les principals expressions de la qüestió social és l’escàs control que tenen els treballadors sobre les relacions de producció capitalista, cosa que es deixa sentir també en la seua vulnerabilitat i en la seua pobresa material. Això explica que en la seua reflexió examinen la qüestió estrictament laboral i la consideren central.

En quins aspectes centren l’atenció alguns dels representants del corrent liberal-reformista? Quins plantejaments propugnen?

El primer corrent és de caire liberal-reformista i cerca canviar la realitat social i política espanyola. Les fórmules proposades tenen a veure amb l’àmbit jurídic, si bé els seus principals representants es recolzen en un mètode positiu experimental de base sociològica, fins al punt que els seus principals representants escriuen tractats de sociologia. L’esmentat corrent es planteja reformar la societat mitjançant una intervenció legislativa de l’estat orientada a integrar els conflictes socials i a la materialització dels principis de justícia social.

El més conegut dels seus representants és Adolfo Posada (1860-1944), professor de la Universitat d’Oviedo, que participa al costat d’Álvarez Buylla en la creació de l’Institut de Reformes Socials i que és designat president del Consell de Treball el 1931. La seua actitud és la d’un jurista preocupat per la qüestió social. Seduït per certes idees del socialisme no marxista, considera que abordar-la requereix una política d’acció social concebuda com una intervenció del poder públic, sobretot mitjançant la legislació social dirigida a millorar la condició econòmica, jurídica i social dels més desafavorits a fi d’«evitar les lluites violentes de les classes socials», ja que creu en l’«harmonia d’interessos». Amb la susdita intervenció, espera reduir les causes de la desigualtat, de la pobresa i del malestar. D’aquesta manera, remet la solució de la qüestió social a la ciència política i al dret. Ara bé, la centralitat atorgada a l’acció de l’estat no l’impedeix reconèixer la importància d’institucions de mediació, entre les quals els sindicats, ja que els individus s’hi troben inserits i els proporcionen mitjans de defensa.