Miguel Ángel García Calvia - Sociologia de les relacions laborals

Un altre dels representants d’aquest corrent liberal-reformista és Manuel de Sales i Ferré, catedràtic de Sociologia, que aborda la qüestió social rebutjant el domini de tot tipus de relacions i organitzacions socials pel capital i propugnant alhora una mena de socialisme d’estat capaç de resoldre les tensions de la societat capitalista. D’aquesta manera, és un dels pocs liberals que defensa un programa de reformes socials progressives dins del qual proposa una sèrie de mesures en matèria de dret social (assegurança de desocupació, protecció davant la malaltia, assegurança d’invalidesa, és a dir, drets més enllà dels estrictament laborals), la realització del qual associa a una aliança de les forces de la cultura i del treball, sota la direcció de les primeres. De nou, l’estat emergeix com a actor central, sense deixar d’atorgar-hi protagonisme a les capes mitjanes i als treballadors a través de les seues organitzacions.

I els representants del corrent socialista moderat? Quines propostes fan?

També es constitueix un corrent d’adscripció socialista moderat en aquesta mateixa línia reformista. Alguns dels seus representants més significatius són José Verdes, Fernando de los Ríos i Julián Besteiro, tots militants del psoe, que aposten per reformes graduals en l’horitzó d’una societat igualitària. El primer, José Verdes, considera, des d’una òptica evolucionista (com la resta d’autors), que la legislació social té una funció important a l’hora d’impulsar i dur endavant reformes socials. Així, proposa un conjunt de mesures normalitzades encaminades a millorar les condicions laborals dels treballadors mitjançant la reducció de la jornada, una retribució suficient, descans mínim, el dret de vaga, els drets de les «classes passives» i l’assegurança obligatòria. Així mateix, aboga per l’extensió de la llibertat de reunió i d’associació, com també del sufragi universal, és a dir, els drets polítics.

Fernando de los Ríos (1879-1949), catedràtic de Dret Polític, serà ministre del primer govern d’Azaña el 1931. El seu pensament es fonamenta en un socialisme reformista, ben allunyat i crític amb el marxisme de la III Interna­cio­nal que aposta per la intensificació de la lluita de classes i per la dictadura del proletariat. En aquest sentit, crida l’atenció sobre el fet que el sindicalisme no sols promou la lluita de classes, sinó també la negociació i els acords, i, en aquesta mateixa línia, assenyala que és possible la reforma social (que no la revolució social) mitjançant la intervenció dels sindicats i la legislació laboral, mentre que considera la política social com una possibilitat de racionalitzar i normalitzar la vida econòmica i social mitjançant distintes institucions jurídiques.

En aquest context, proposa el desplaçament del constitucionalisme liberal pel constitucionalisme social que ha de conduir a la instauració d’una democràcia industrial com a complement de la política, la qual abraça des l’empresa fins al Consell Econòmic instituït en la Constitució, que havia de constituir el germen del Parlament Industrial on discutir i resoldre les possibles discrepàncies entre les aspiracions laborals i les necessitats del bé o servei que s’ha de proporcionar. També, com Korsch, estableix una cronologia en la implantació del constitucionalisme polític que

ha de passar per tres moments precisos: autocràtic, primer; més tard, pactat i, per fi, democràtic. El constitucionalisme econòmic (o industrial) segueix aquestes mateixes petjades; en l’empresa capitalista el patró ha estat qualsevol, i ho continua sent en la major part del món, senyor sobirà que atorga condicions al treball sense més limitacions que les imposades per les necessitats de la indústria; amb el contracte col·lectiu s’entra en la fase segona, en la pactada, i sols balboteja la tercera, la democràtica, allí on el consell de taller, d’empresa o industrial, comença a intervenir i col·laborar en la designació de l’òrgan gestor de l’empresa en què l’home professional exercita la seua activitat (1997: 360).

Julián Besteiro, catedràtic de Lògica de la Universitat Central, també és partidari de la democràcia industrial entesa en el sentit d’incloure la força socio­econòmica en les estructures del poder polític, així com de la intervencionisme estatal. Per això, la seua aposta per desplegar una legislació social correctora de les desigualtats de classe i orientada a millorar les situacions dels treballadors. En aquest sentit, proposa un sistema de democràcia industrial vertebrat en les empreses i en les col·lectivitats públiques.

S’aposta, així, per l’estat com a principal actor de mediació entre les classes socials i d’articulació de la societat en la major part dels textos d’aquests autors espanyols dedicats a la qüestió social. D’alguna manera, la seua aposta respon a les seues concepcions evolucionistes i organicistes, que els fa ser especialment receptius a la idea de l’estat com a organitzador i aglutinador, més (encara) quan una part del moviment obrer espanyol també busca protecció darrere de l’estat.

En aquest context, consideren que la reforma política passa per incloure la dimensió social en el règim constitucional. La seua materialització més o menys àmplia, la remeten a una regulació constitucional del treball en què el poder dels treballadors ha d’estar guiat pel dret i subsumit com a part indiferenciada del poder constituent de la totalitat democràtica, sobretot en les perspectives de Fernando de los Ríos i de Julián Besteiro. Els sindicats apareixen com a subsidiaris respecte a la intervenció de l’estat. Algunes de les seues propostes legislatives, derivades d’aquesta concepció, seran molt avançades en el seu temps.

Aquestes perspectives estan molt relacionades amb les del socialisme ius laboralista alemany, que també tenia una perspectiva constitucional de la qüestió social com es veu en Karl Korsch, ja que intenta portar els principis democràtics a la gestió productiva. Davant la constitució capitalista liberal del treball, caracteritzada per l’explotació sense traves de la força de treball en nom de la llibertat d’empresa i del contracte lliure de treball, s’hi oposa una constitució social del treball, basada en el reconeixement de drets socials, de sindicació i de participació.

8. Els «primers temps»: una mirada institucionalista

Abans del 1933, sindicats, estat, drets i, subjacent a tots aquests drets, els conflictes sociolaborals intensos, mereixen l’atenció d’una sèrie d’autors vinculats al món acadèmic, en l’àmbit anglosaxó sobretot els primers (els sindicats), per tal com són els promotors i productors de normes en entorns amb fortes mancances democràtiques. Per això, aquests autors són qualificats d’institucionalistes, ja que els sindicats són institucions socials. A Espanya, i fins i tot a Alemanya encara que amb matisos, també hi tenen un paper important, si bé està subsumit sota el protagonisme de l’estat.

Es desenvolupen, així, els «primers passos» en la constitució de les rela­cions laborals com a àmbit acadèmic en allò que fa, tant als confins, com sobretot als continguts. Aquesta centralitat conferida als sindicats, sobretot en l’àmbit anglosaxó, no solament deriva de les preferències i de les actituds ideològiques d’aquests autors, sinó també de les seues anàlisis de caire històric i sociològic en què s’evidencia la seua rellevància en la regulació de l’ocupació i en el desenvolupament de les seues societats. En aquest sentit, indueixen els seus plantejaments de l’observació, tant participant, com empírica, creant expressions o termes per posar èmfasi en aquella part de la realitat laboral sobre la qual volen cridar l’atenció i ajudar, així, a construir la nova lògica de l’acció col·lectiva dels treballadors, de manera que és difícil separar els analistes dels consellers del moviment obrer.