Miguel Ángel García Calvia - Sociologia de les relacions laborals

En algunes altres indústries hi ha models semblants d’acords col·lec­tius (...).

(...)

Aquest pràctic mètode del conveni col·lectiu ha suplantat l’antic contracte individual entre patró i treballador en una àmplia proporció de l’àmbit industrial. “Pagaré a cada treballador segons la seua necessitat o mèrit, i no tractaré amb ningú més que amb els meus propis operaris”, això (...) se sent rarament avui dia en qualsevol indústria important, excepte en districtes perifèrics, o per part d’industrials de caire excepcionalment arbitrari. És interessant remarcar, però, que el conveni col·lectiu ni és extensiu ni està limitat a les organitzacions sindicals. (...) Així, el conveni col·lectiu s’estén sobre una part molt més ampla de l’àmbit industrial que no el sindicalisme. No n’hi ha estadístiques precises, però la nostra impressió és que, en tots els treballs especialitzats, en els quals els treballadors actuen concertadament, en locals dels seus empresaris, el noranta per cent dels treballadors troba els seus salaris o les seues hores de treball (...) predeterminats per un conveni col·lectiu en què personalment no ha pres part, però en el qual els seus interessos han estat tractats pels representant de la seua classe» (146-149).

Activitats

1. Indiqueu com deriven els Webbs els continguts dels convenis col·lectius.

2. Assenyaleu les innovacions que suposa el mètode de l’acció col·lectiva respecte al mètode de l’acció individual.

3. Extraieu les implicacions que té la regulació col·lectiva per als empresaris considerats globalment.

4. Indiqueu les conseqüències que té el mètode de l’acció col·lectiva per als treballadors.

Pràctica 2

Llegiu i comenteu fragments extrets del llibre de Karl Korsch, Lucha de clases y derecho del trabajo, pp. 24-44.

Context

A l’hora d’exposar els primers antecedents històrics de la constitució de les relacions laborals com a àmbit acadèmic, una figura clau és la de Karl Korsch, un membre de l’esquerra comunista, que en sistematitza el desenvolupament.

Objectius

1. Conèixer la tipificació i conceptualització que fa Korsch dels drets laborals, i també la valoració que fa del grau de desenvolupament que ha assolit a Alemanya.

2. Conèixer alguns dels plantejaments que fa Korsch per arribar a la «democràcia industrial».

3. Acostar-se a un dels plantejaments que diferencia el discurs de Korsch del dels Webb.

El text

«(...) la regulació de la relació d’ocupació en la societat capitalista per mitjà del ‘contracte lliure de treball’ signat entre un ‘ocupador’ i un ‘ocupat’ té el caràcter d’una constitució del treball estrictament autoritària, que consisteix en la submissió total de la massa de ‘súbdits obrers’ a un ‘dèspota del treball’, el propietari de l’empresa capitalista i els seus capatassos.

(...)

(...) de la mateixa manera com en la comunitat política la lluita del tercer estat per la llibertat burgesa i la cogestió en l’estat va començar amb els principis del règim absolut, així també ara, amb la instauració del despotisme il·limitat en la comunitat del treball, comencen a encendre’s les noves i tenaces lluites a què el “quart estat”, la classe dels assalariats proletaris, oposa a la classe capitalista el seu propi objectiu de classe: l’alliberament de l’‘home treballador’ i la conquesta de drets de cogestió del ciutadà treballador en la ‘comunitat del treball’ (...). Els ‘drets de cogestió’ dels treballadors en la comunitat del treball aconseguits per aquesta lluita revolucionària es divideixen en tres grups:

a) La primera limitació del domini absolut de l’‘ocupador’ capitalista sobre les condicions de treball dels ‘seus obrers’ i sobre la totalitat del procés de producció va tenir lloc per la ‘intervenció’ de l’estat en les llibertats burgeses d’indústria i del contracte de treball. Els treballadors han exercit també una certa influència en la conformació d’aquesta ‘legislació politicosocial’ de l’estat i en la seua aplicació pràctica per part dels funcionaris administratius, influència que ha anat creixent amb la democratització de la constitució de l’estat. Així, el treballador aconsegueix, encara que no directament com a treballador, sinó indirectament en la seua qualitat de ciutadà de l’estat, una primera espècie de dret de participació i cogestió en la vida econòmica de la comunitat (...).

(...)

b) La segona limitació dels poders absoluts del patró capitalista va tenir lloc per mitjà de les associacions sindicals dels treballadors i les lluites i negociacions dutes per aquestes. Amb aquestes ‘concessions’ de l’‘ocupador’ capitalista, aconseguides per la força o l’habilitat, els treballadors van assolir un dret de cogestió en la configuració de les condicions de treball com a propietaris i venedors de la mercaderia força de treball (...).

(...)

c) La tercera i darrera forma de limitació del domini absolut del propietari capitalista té lloc per mitjà de la conquesta de drets de cooperació per al treballador com a tal, per al treballador com a membre de la comunitat de treball, com a pertanyent a l’empresa (...). Aquest dret de ‘cooperació’, que consisteix en el dret de ‘ser escoltat’, sembla un dret massa feble. Però, els primers drets polítics de les representacions elegides pel poble en els estadis més primerencs de la ‘monarquia constitucional’ no posseïen una extensió més gran. Per això, el dret que els membres de l’empresa siguen escoltats i fins i tot el mer fet que es garantisca un reglament de treball escrit, obligatori per a ambdues parts mentre no siga reformat d’acord amb la llei, i que per tant algunes qüestions, encara que depenguen de la voluntat de l’ocupador, no estan ja lliurades al seu caprici del moment, s’ha de considerar com un primer pas cap a la “democràcia industrial”, com un feble començament en la marxa cap al ‘constitucionalisme’ industrial.

(...)

(...) actualment, no es pot parlar a cap lloc d’una ‘democràcia industrial’ plenament realitzada, el desenvolupament de la comunitat del treball no ha arribat fins ara ni tan sols al ‘parlamentarisme’. Per contra, la constitució del treball que reina actualment a països com ara Alemanya i Àustria s’ha de caracteritzar com un ‘constitucionalisme’ que encara es troba en el primers passos.

(...)

Així com en el desenvolupament de la comunitat política el constitucio­nalisme sols ha estat una fase de la transició entre la monarquia absoluta i la completa democràcia burgesa, de la mateixa manera, en el desenvolupament de la constitució de la comunitat del treball, una fase completa de ‘democràcia industrial’ haurà de seguir a la fase del ‘constitucionalisme industrial’, que encara no ha assolit el desenvolupament total, sinó que es troba, per contra, encara en bolquers.

(...)

Finalment, i pel que fa a la interacció entre el desenvolupament de la comunitat política i la comunitat industrial, es pot dir el que segueix: la conquesta del poder polític per part de la classe treballadora i la instauració de la democràcia proletària en lloc de la ‘democràcia burgesa’ accelerarà sens dubte, considerablement, el desenvolupament de formes més directes de democratització industrial (...) amb el desenvolupament de la societat comunista, els drets de participació directa han de deixar les formes poc elaborades en què es troben en el seu sorgiment i passar ràpidament al primer pla, fins que, amb la ‘mort de l’estat’, siguen els únics que romanguen.

Qui pretenga afirmar, però, que mitjançant un desenvolupament planificat de totes aquestes diferents formes de cooperació dels treballadors en la conformació de la producció i de les condicions de treball es podria realitzar totalment la desitjada ‘democràcia industrial’ sense necessitat d’enderrocar violentament les institucions de l’actual estat democraticoburgès (els representants més importants d’aquesta teoria a Anglaterra han estat Sidney i Beatrice Webb), desconeix la gran diferència que hi ha entre l’estat burgès capitalista, el ‘capitalista col·lectiu ideal’, i l’estat de la dictadura proletària, el ‘proletari col·lectiu ideal’».