Marc Baldó Lacomba - Introducció a la història

Finalment, l’estudi de les experiències concretes també interessa per una tercera raó: l’ús social de la història. Molts ciutadans espanyols, posem per cas, senten curiositat per conèixer la història de la dictadura de franco no tant per copsar millor les dictadures feixistes del segle XX, ni tan sols per enriquir amb aquest estudi el panorama de la variabilitat històrica d’aquestes dictadures, sinó, senzillament, per conèixer el passat immediat del seu país. Podem traslladar el mateix exemple als ciutadans mexicans que senten curiositat per conèixer la cultura mexica o com vivien a Tenothtitlan quan arribà Cortés. O als valencians que s’interessen per la conquesta cristiana, les germanies o l’expulsió dels moriscos, o, en fi, als alcoians, a molts dels quals ve de gust saber la formació i la història de la classe obrera d’aquesta ciutat i comarca… La història ni pot ni ha de renunciar a exhumar aquest nivell de concreció…

c) La dimensió temporal i el canvi. A l’explicació històrica, definida per Bloch com «ciència dels homes en el temps», li interessa l’estudi de la dimensió temporal de les societats. El temps és condició de tots els esdeveniments i s’enganxa al coneixement històric com la terra a l’aixada quan es cava. La historiografia dóna compte del temps històric mitjançant tres tipus d’operacions: la datació cronològica, la periodització i l’anàlisi de la temporalitat.

1. La datació cronològica o cronologia ordena els fenòmens humans en el temps lineal registrant-ne la posició temporal: Roma fou fundada l’any 753 abans de crist, valència fou conquerida per Jaume I el 1238, Colom arribà a Amèrica el 1492... Datar és una tasca indispensable i bàsica per a poder explicar la història.

2. La periodització sistematitza la cronologia, fixa etapes i posa fites als fenòmens històrics. Perioditzar significa identificar processos, canvis i ruptures i requereix sempre conceptuar el fenomen de què es tracta. Darrere de tota periodització hi ha una reflexió: no es pot, per exemple, perioditzar la revolució industrial sense atendre les transformacions socials que comporta; sols una vegada copsat el fenomen, se li poden posar dates indicant-se quan «comença» i «acaba». És freqüent que per a perioditzar es busquen esdeveniments reeixits i amb un caràcter explicatiu i simbòlic potent. La periodització més familiar és la que divideix la història en èpoques: prehistòria, antiga, medieval, moderna i contemporània.

3. La temporalitat és la consciència humana de la relació que hi ha entre passat, present i futur o, si es vol, entre la memòria o coneixement del passat, la vivència directa del present i l’esperança del futur (Comte-Sponville, 2001: 35). Convé discernir, per tant, entre el transcurs del temps extern a la societat –que amidem en hores, dies, mesos o anys– i la temporalitat o temps de la consciència social, que és condició de l’experiència humana. En definitiva, les persones desenvolupen la noció de temporalitat perquè recorden o coneixen el passat, tenen noció que moltes experiències de la seua vida individual o social del present es deuen o tenen les arrels en l’experiència individual o social del passat i, a més, preveuen o proposen actuacions i accions –individuals o socials– per al futur. La noció de temporalitat té un sentit pràctic i actiu per als éssers humans. Vivim en la temporalitat, no sols en l’instant del present, i, en aquest sentit, la temporalitat social és una creació interna de la història humana: «un producte de la història», diu Pierre Vilar (1983: 203).

A més, cal afegir-hi que la concepció de temporalitat no és la mateixa en totes les experiències socials. Claude Lévi-Strauss va explicar que en les societats humanes primitives –o «fredes»– no es mobilitzava de la mateixa manera que en les societats dinàmiques –o «calentes». En aquestes, els éssers humans copsen la temporalitat com a esdevenir, com a història, perquè perceben una relació passat-present-futur amb canvis que repercuteixen en la manera social de viure i tenen consciència que aquestes alteracions són obra de les pròpies accions i relacions humanes. És a dir, desenvolupen nocions sobre la capacitat humana per a crear un esdevenir social o història. Les persones que compartim l’actual experiència històrica som conscients que els invents que es feren en el passat i s’apliquen en el present han canviat, amb més o menys intensitat, la manera de viure: el món és distint abans i després del ferrocarril, abans i després de l’electricitat, abans i després de la penicil·lina, abans i després de l’ordinador. A més, suposem que els avanços que estan fent-se en el present –l’aprofitament de l’energia solar, els estudis sobre la sida...– repercutiran en la vida del futur. També tenim experiències que amb les accions socials del passat –la lluita antifranquista– s’han canviat règims polítics –aquella dictadura– i això ha repercutit en la vida de les persones... La concepció de temporalitat de la nostra experiència és, doncs, dinàmica o «calenta», dit en imatge termodinàmica.

En les societats primitives, en canvi, la dinàmica social era menor i, per tant, la noció de temporalitat no es mobilitzava de la mateixa manera. Les societats primitives tenien unes experiències diferents. En aquelles no es canviava constantment la manera social de viure; els canvis eren lents i, quan s’hi donaven, bastant poc perceptibles per a les persones; la vida es reproduïa igual o quasi igual de pares a fills. La concepció de temporalitat sí que existia, però era «freda», menys activa. En la relació passat, present i futur predominava, més que no la noció d’un esdevenir ple de canvis, la de la reproducció de les coses del món social amb pocs canvis –els quals eren arriscats. Hi predominava el costum, fer-ho tot quasi igual per a poder seguir fentho: ensenyar-se a caçar, si més no, amb la mateixa destresa; a tallar sílex amb la mateixa destresa, a sembrar blat amb la mateixa destresa, a curar les malalties amb la mateixa destresa... Calia experimentar la novetat i això podia comportar jugar-se la vida. S’hi introduïen novetats amb prudència. La temporalitat en una societat «calenta» significa canvi amb corba logística; en una societat «freda», amb perfil quasi pla. Juntament amb aquesta concepció de temporalitat reiterativa, s’hi afegia el cicle quotidià de les coses del món: el cicle vital (temps de nàixer, temps de morir; temps de créixer, temps d’envellir), el cicle laboral (temps de sembra, temps de collita; temps de treball, temps de festa; anys bons, anys dolents), el cicle de vida col·lectiva que es ritualitzava...

En qualsevol cas, i al marge de les concepcions històriques de temporalitat, a l’historiador li interessa analitzar-la, esmicolar-la. L’anàlisi de la temporalitat social és un dels principals elements de l’anàlisi històrica. Posa en relació tres elements: la durada –o recurrència en el temps dels comportaments i fets socials–, el canvi social –o alteració de les pautes socials dins d’una estructura social determinada– i el desenvolupament –o transformació social en profunditat que afecta les estructures sociohistòriques i, per tant, els ressorts de les maneres de viure les persones (veure pàgina 209 i següents).

ESPECIFICITATS DEL CONEIXEMENT HISTÒRIC

Dedicarem aquest apartat a comentar algunes de les especificitats del coneixement històric. En destacarem quatre: a) el coneixement històric explica experiències reals encara que majoritàriament aquestes no sempre són coincidents amb la nostra experiència; b) el coneixement històric està fet per éssers humans que expliquen la seua pròpia història; c) és un coneixement condicionat històricament per les concepcions de cada època, i d) és un coneixement retrospectiu en què els fets i els processos s’analitzen per la significació històrica que tenen.