Marc Baldó Lacomba - Introducció a la història

Així mateix, argumentarem que, malgrat aquestes especificitats –se’n podrien afegir d’altres–, la història pot donar una explicació versemblant de la realitat històrica. Convé argumentar-ho perquè, de vegades, s’ha restat valor científic a l’explicació històrica per aquestes especificitats.

a) El fet que la història tinga com a objecte l’estudi del procés social al llarg del temps –amb fonts o testimonis condicionats generalment– no és raó per negar-li capacitat d’explicació científica; de fet –com passava quan comentàvem la impossibilitat d’experimentar–, sols és expressió de l’entitat de l’objecte que s’analitza.

L’explicació científica resulta possible no perquè l’objecte que s’investiga siga coincident o no amb la nostra experiència –això dependrà de l’objecte que s’estudie–, sinó perquè tracta de donar compte de coses objectives, siguen coincidents amb la nostra experiència (els àtoms, les galàxies, la força de la gravetat, la cristal·lització dels minerals...), o siguen anteriors (el Big Bang, la formació d’un medi ambient on matèria inorgànica esdevé orgànica, l’hominització o l’Imperi romà...). Totes les ciències estudien coses objectives, presents o anteriors a la nostra experiència.

De vegades –generalment, per desqualificar la història–, es diu que l’objectiu de la ciència és explicar «coses reals», i per reals s’entenen aquelles coses que existeixen «ara i ací». Però aquest plantejament, que és absurd, redueix la realitat –natural o social– a l’experiència present i, dut a l’extrem, nega l’anterior. L’univers d’avui no és com l’univers calent dels primers instants, ni la vida del planeta no és un regne exclusiu de bacteris, ni existeixen els dinosaures del Secundari, ni tampoc les societats de l’Orient Mitjà són ara com les de fa 10.000 anys. L’univers dels primers instants, el principi de la vida al nostre planeta, el temps dels dinosaures o la revolució neolítica no són entitats reals i objectives «ara i ací», però ho han estat en un moment i, per a explicar-nos la realitat d’ara i ací, hem de recórrer a la realitat anterior.

El fet real que el món estiga sotmès a una seqüència temporal i en transformació, i que hi haja sectors d’aquesta seqüència que no siguen observables directament ara i ací (com els dinosaures o l’Imperi romà), sinó a través de vestigis o restes, no incapacita la ment humana per explicar-los atenent l’objectivitat.

Els fets que constitueixen la matèria històrica també són objectius, encara que passats, i la major part de les vegades no pertanyen a la nostra experiència històrica. La revolució neolítica de l’Orient Mitjà, l’Imperi romà, la colonització americana, la industrialització espanyola, la Revolució mexicana de 1910... Són fenòmens històrics passats i aliens a la nostra experiència social, però no per això deixen de ser fenòmens objectius; la Constitució espanyola de 1978, Internet, la Unió Europea, l’integrisme islàmic o els moviments migratoris de països pobres a països desenvolupats, són fenòmens històrics recents i relacionats amb la nostra experiència social, però no per això són més objectius que els anteriors –sols són coincidents amb la nostra experiència. En resum, la història, com que tracta d’una matèria objectiva, coincident o no amb la nostra experiència, és susceptible de donar una explicació científica de dita matèria, encara que ha de contrastar constantment –dialogar, deia thompson– el que enuncia el coneixement històric amb la realitat històrica.

b) El coneixement històric està elaborat per éssers humans i aquests són l’objecte d’estudi, ja que aquest coneixement analitza les societats al llarg del temps. En altres paraules, mitjançant el coneixement històric, els éssers humans copsen la pròpia història. D’aquesta identificació entre subjecte i objecte –cosa que no passa en les ciències de la natura–, se’n deriven les principals diferències entre les ciències socials i les naturals. Tractar de l’home és tractar dels seus interessos, dels seus projectes, de les classes socials, dels sistemes d’explotació... La realitat social –i la història és realitat social en el temps– no ens és indiferent. Probablement, la natural tampoc, però en aquesta no existeix una vinculació subjecte-objecte. Com que, de fet, les ciències socials es desenvolupen en societats conflictives i analitzen societats conflictives actuals i pretèrites, i, a més, cap observador possible no està fora dels conflictes (encara que explore el segle de Pèricles), hem d’admetre aquesta condició.

El fet que en la història subjecte i objecte siguen coincidents i que, per tant, l’historiador no siga indiferent a les experiències humanes anteriors o actuals, fa difícil –però no impossible– l’objectivació. Que la muntanya es veja des d’angles diferents (la revolució francesa, segons la interpreta Soboul, es veu d’una manera; segons ho fa furet, d’una altra) no nega l’existència de la muntanya. De nou, l’afinament en l’anàlisi i la contrastació sistemàtica entre el coneixement històric i la realitat històrica són l’únic camí per a objectivar l’explicació. Cal, doncs, apurar l’observació empírica, apurar les nocions, les hipòtesis i la teoria des de la qual es pregunta, i apurar les preguntes. Caldrà anar contrastant, a cada pas, l’explicació amb la cosa explicada. Gràcies a aquest contrast entre coneixement i realitat històrica, les explicacions incompletes poden ser completades i les falses poden ser refutades.

c) La història aporta una interpretació de la realitat històrica que es construeix des de les experiències socials que es viuen en cada època i des de les concepcions que es tenen en cada època. Això és indefugible. Avui, per exemple, aguaitem l’edat mitjana des de les nostres experiències com a éssers socials i històrics, des de les nostres concepcions del món natural i social –concepcions que, d’altra banda, expressen la nostra experiència– i des dels mitjans materials que tenim a l’abast –l’arqueologia medieval, el coneixement de la lingüística...–, mitjans que també formen part de la nostra experiència com a persones històriques.

En altres paraules, expliquem la història a cavall de la història, de manera que, quan expliquem, per exemple, com vivien els serfs de l’europa feudal, ho fem des de la nostra experiència de ciutadans, i quan expliquem com interpretaven l’univers els homes medievals, no podem sostraure’ns a la nostra concepció de l’univers... Ja vam dir que els historiadors són, com tota la resta de persones, productes històrics que es deuen a les experiències i les concepcions que tenen.

Alguns, aprofitant aquesta especificitat intrínseca del coneixement històric, han suposat que la història no pot aportar, per tot això, una explicació objectiva de la realitat històrica. Però uns altres considerem que, malgrat això, podem donar una explicació objectiva –que no imparcial– de la història, ja que podem exhumar i analitzar els testimonis dels fets històrics anteriors o actuals, els quals foren o són experiències, accions i pràctiques humanes reals, viscudes i concretes. Podem, a partir d’aquests testimonis i de les nostres preguntes, esbrinar –per seguir amb el nostre exemple– com vivien els nobles, els serfs, els artesans o els clergues de l’europa feudal, com s’organitzava la producció de béns aleshores, quines eren les diferències socials, quines idees tenien aquelles persones i el perquè de tot això... Bastarà que, per objectivar la nostra explicació, donem compte de la realitat contrastant sistemàticament les nostres interpretacions –encara que partisquen de les nostres concepcions– amb els testimonis que ens ha llegat una experiència històrica determinada que fou real. El respecte a la realitat i l’afinament del mètode, novament, ens ajuden a fer objectiva la nostra explicació.