Marc Baldó Lacomba - Introducció a la història

1) de vegades, la història justifica i reprodueix l’ordre social establert, defineix i referma identitats, crea legitimitats, manipula la memòria col·lectiva, imposa l’oblit o devalua el passat.

La memòria col·lectiva ha constituït una fita important en la lluita pel poder conduïda per les forces socials. Apoderar-se de la memòria i de l’oblit és una de les màximes preocupacions de les classes, dels grups, dels individus que han dominat i dominen les societats històriques (Le Goff, 1991b: 134).

No cau fora de la justificació del món aquella historiografia que es refugia –o així ho creu– en la contemplació no compromesa, erudita i imparcial del passat, però –òbviament– sense poder aconseguir mai aquesta imparcialitat imaginada, somniada, hipostàtica. Ni tampoc cau fora de la història que justifica el món aquella que formula «falòrnies filosòfiques buides» (Ernst Bloch, 2004: 1, 329), com ara negar que el passat puga explicar-se, proclamar que la història és retòrica, empenyorar-se que la veritat és una fal·làcia, negar l’explotació de l’home per l’home, relativitzar discriminacions i segregacions de tot tipus, minimitzar la degradació de l’ecosistema...

2) En altres ocasions, la història pren posicions crítiques davant de l’ordre social establert. Aquesta proposta –la posició de l’esquerra– considera que el coneixement raonat i científic de la societat i la seua dimensió històrica aporta elements d’anàlisi per a transformar el món. Pierre Vilar (1980: 9) afirma que estudiar història científicament ens dóna la clau, «ens obri la porta» per comprendre les raons per les quals la societat funciona com ho fa, i aquesta clau resulta ser mestra per a pensar en el futur. Josep Fontana (1982: 261) veu la història com un instrument d’anàlisi social, com una eina que ha de servir «per a denunciar allò que necessita ser canviat». Jacques Le Goff (1991b: 183), finalment, considera que la història «intenta preservar el passat sols per servir el present i el futur» i que el coneixement històric «ha d’actuar de manera que la memòria col·lectiva servisca per a l’alliberament i no la submissió dels homes».

4. EL MATERIAL DE LA HISTÒRIA

ELS FETS HISTÒRICS

Els positivistes deien que els materials de la història, les «rajoles» amb les quals es construeix aquesta, eren els fets històrics. Sense fets no pot haver-hi història: constitueixen el material bàsic amb el qual es compon la trama de l’experiència històrica objectiva i, per tant, l’explicació d’aquesta. Tanmateix, la propietat històrica d’un fet humà no pertany al fet mateix, sinó a la consideració de qui el coneix. Som nosaltres els qui considerem o no un fet com a «històric».

Si ens hi fixem bé, ens adonarem que els fets considerats històrics, igual que aquells altres fets humans que no són considerats així, no són més que relacions i interaccions socials; no són coses que es puguen agafar, sinó que són nusos o nexes d’accions, relacions i interaccions socials que componen les pràctiques de vida de les persones i dels processos històrics. En els fets humans –socials o històrics–, la praxi –l’acció humana– és el nucli. Els fets objectiven accions humanes, tant si són fets quotidians com si són fets extraordinaris, tant si els considerem «històrics» com si no.

Darrere de tot fet humà sempre trobarem un feix de nexes i interaccions que formen dit fenomen; sempre hi ha pràctiques, relacions i creences. Així passa en esdeveniments memorables –com ara l’atac a les torres Bessones de Nova York, la bomba d’Hiroshima o la mort de Cèsar– o en accions quotidianes que es reiteren tots els dies –com ara la producció en qualsevol moment de la història, el treball de cada dia, l’organització familiar, els ritmes de la mortalitat, les creences i els estats d’opinió de les persones... Considerar fets històrics els primers i no els segons fou una opció de la historiografia tradicional que es va superar a principis de segle XX.

Però, a més, els fets no existeixen segregats els uns dels altres, sinó que es produeixen en relació i dependència formant conjunts o sistemes d’interaccions. En l’experiència social no hi ha fet que no supose una estructura o un sistema d’elements relacionats i dependents. Així doncs, per comprendre qualsevol fet o fenomen social o històric, per trobar-li sentit, cal superar l’aïllament aparent del fet –siga l’atac a les torres Bessones, siga el treball en un senyoriu que fa tots els dies un vassall– i integrar-lo en la totalitat de què forma part juntament amb altres fets, accions, fenòmens i elements.

En fi, els fets històrics no sols objectiven accions humanes, sinó que els mateixos fets històrics són objectius –objectiva fou la destrucció de les torres Bessones, la desfeta d’Hiroshima, la mort de cèsar; objectives són les pràctiques de treball de milions de persones cada dia o les seues creences, opinions i actituds. Ara bé, cal dir que, al vessant objectiu, s’hi ha d’afegir la interpretació i la conceptualització. En aquest sentit, els fets històrics no són sols nusos objectius d’interaccions, sinó també són una construcció, el resultat de les percepcions i –si ens cenyim als fets que estudia l’historiador– el resultat d’un raonament contrastat amb dades i construït metòdicament.

Evidentment, això no ha de dur-nos a creure –com fa qui està disposat a desprestigiar el coneixement històric– que els historiadors són absurds a l’hora de «construir» els fets. Objectivitat i interpretació es reuneixen i s’acorden. En tot cas, els historiadors no tenen perquè ser necessàriament més arbitraris que els astrònoms, els fisiòlegs o els químics a l’hora de determinar els fets amb els quals fonamenten els seus raonaments. Caldrà, això sí, que els historiadors, com la resta de científics, contrasten amb les petjades de l’experiència històrica el que afirmen i raonen.

FETS DE MASSES, FETS INSTITUCIONALS I ESDEVENIMENTS

Els fets –aquests nusos de nexes que objectiven accions– poden classificar-se de maneres molt diverses. Una d’aquestes, que considerem operativa, els divideix en reiterats o singulars. Els primers són aquelles accions que cobreixen l’experiència social de les persones i que, en determinats períodes històrics i determinades condicions socials, es presenten constants, és a dir, «es repeteixen» i, per tant, són susceptibles de ser pautats pel coneixement històric o social. Per exemple, una reiterada taxa de mortalitat infantil molt elevada que persisteix durant segles; una determinada manera de relacionar-se socialment els éssers humans per produir béns i distribuir-los, com ara és la servitud; un determinat nivell de vida d’un col·lectiu social, com ara el dels obrers de l’Anglaterra de l’època de la revolució industrial, etc.

Però també, en la realitat històrica, al marge dels fets que «es repeteixen» o constants, es donen esdeveniments o, si es vol, fets singulars i «irrepetibles»: les guerres Púniques, la conquesta d’Amèrica, l’assassinat del general Prim, la batalla de l’ebre o l’atac a les torres Bessones de Nova York... Els fets singulars, estiguen protagonitzats per col·lectius o individus, són rebels a qualsevol sèrie i no poden ser pautats. Tanmateix, són susceptibles de ser explicats dins de la perspectiva de conjunt o globalitat del fenomen històric de referència: la batalla de l’ebre, dins la guerra civil espanyola; l’assassinat de Prim, dins les tensions polítiques del Sexenni Democràtic, etc.

En la historiografia tradicional, el significat corrent –o quasi únic– del fet històric es restringia a aquell que era singular, únic, i al darrere hi havia una clara i manifesta intencionalitat. L’explicació històrica d’aleshores, principalment, era una relació de fets singulars o esdeveniments lligats els uns als altres per les causes intencionals i les conseqüències. Però, des de principis del segle XX, aquesta concepció limitada i événementielle de l’explicació històrica va canviar.