Marc Baldó Lacomba - Introducció a la història

L’experiència històrica present suggereix preguntes, activa l’anàlisi, fa advertir aspectes en els quals mai no s’havia reparat abans o s’havia pensat poc i fa reexplicar-ne d’altres. Es poden posar diversos exemples sobre com les experiències de la societat on vivim activen preguntes i fan desenvolupar investigacions històriques. Els moviments feministes i l’ecologisme posteriors als anys 60 del segle XX han motivat que l’explicació històrica es reformule i integre la relació de gènere (home/dona) i els nexes entre economia i ecologia al llarg de la història. Ni la història de gènere ni la socioecològica s’han fet sempre. Es fan des que històricament, socialment i políticament ha tingut sentit plantejar-se preguntes sobre aquests aspectes, i això ha permès aprofundir en qüestions tan variades sobre els aspectes indicats com els orígens i la persistència del patriarcat, l’anàlisi de la família des d’una nova perspectiva, o l’acció antròpica en el medi des de les societats de caça-recol·lectors i agricultors fins a les societats industrials.

Se’n podrien posar molts més exemples: a) quan apareixen els estatsnació, en el segle XIX, es desenvolupa una historiografia que, de vegades, s’ha anomenat «història amb bandera», dedicada a explicar les gestes de la història de les nacions fins al temps de Viriat; b) quan s’expliciten les contradiccions socials del capitalisme i comença a nàixer el moviment obrer, també en el segle XIX, es construeix el materialisme històric, el qual presenta una explicació social de la història que analitza aspectes fins aleshores poc tractats o oblidats, com les classes socials o la lluita de classes fins a les primeres civilitzacions; c) quan es produeix la descolonització, comença la historiografia compromesa amb la igualtat dels humans a despullar-se de prejudicis eurocèntrics, etc.

Veiem, doncs, que l’explicació històrica es projecta, informa, il·lumina, aporta coneixements, notícies i interpretacions per al present. Ho fa exhumant, conquerint, explicant experiències de comportaments i accions humanes d’altres èpoques; integrant l’ésser humà en el temps, dotant-lo de perspectiva, inserint-lo en el conjunt de relacions socials. Aquest és el sentit, la funció i l’ús de l’explicació històrica. No es tracta, per tant, d’endinsar-se en un museu de coses mortes, sinó del coneixement d’experiències humanes que, encara que passades, estan compromeses amb la frontera de la praxi, amb la frontera dels projectes, amb la frontera del futur.

Així, per exemple, la historiografia analitza les relacions de gènere des de l’inici dels temps no sols per conèixer amb rigor aquesta experiència, sinó també per poder mostrar-ho i obrir les portes per superar en l’horitzó del futur la discriminació i altres formes d’exclusió de les dones. S’analitza l’impacte de l’economia en el medi ambient no per contemplar passivament un mausoleu d’accions antròpiques, sinó per traure llums i imaginació per tornar a un equilibri ecosocial trencat. S’investiguen els conflictes socials i la lluita de classes per eliminar la desigualtat. S’explica la construcció de les nacions per indagar sobre el procés de la formació d’identitats i mostrar que poden construir-se d’una altra manera, basant-se –seria la nostra opció– «en una ciutadania multicultural» (com diu Archilès, dins Forcadell et al., eds., 2004: 208), ciutadania en què es reconeguen com a legítimes la pluralitat i la diferència d’identitats, no es negue «l’altre», ni se l’assimile ni se’l minimitze (Sánchez Vázquez, 1997: 185).

L’horitzó del futur reclama l’horitzó del passat. I ací rau el sentit de la disciplina. La historiografia és una eina de comprensió que té una efectivitat sobre nosaltres, sobre la nostra experiència i sobre la societat que vivim. La història respon a la necessitat de conèixer.

a) Conèixer, en primer lloc, per satisfer la curiositat, respondre al gust de saber (o plantejar-se) d’on venim, com hem arribat on hem arribat i on podem i volem anar. La utilitat de la història consisteix a aportar elements i recursos per a conèixer-nos, per a comparar la societat que vivim amb societats passades. La història ens ajuda a concebre des de la dimensió històrica el nostre món, ens mostra la nostra identitat descrivint la societat i la cultura de les quals formem part, ens compara amb altres societats i cultures diferents (l’asteca, l’egípcia, per exemple) que ens fascinen i ens mostren la nostra identitat. La història ens fa reflexionar sobre el que ens diferencia o el que ens fa semblants. En poques paraules, la història ens integra com a éssers històrics en el procés sociohistòric i ens ajuda a participar en el món que vivim. (Si, a més, ens diverteix, dimensió de la nostra existència, doncs millor.) En fi, a l’interès particular dels ciutadans de conèixer la dimensió històrica, s’hi ha d’afegir la demanda –que com més va més creix– de municipis, empreses, mercaderies (història del calcer, del joguet...), bancs, cambres de comerç, comunitats... Que s’interessen pel seu passat per curiositat i promoció cultural i també, de vegades, per promoció publicitària i turística.

b) Però el coneixement històric, com fa un moment dèiem, no aprofita sols per a contemplar la història. També té, i potser amb més intensitat, uns efectes o funcions on no hi ha repòs per a la contemplació. El coneixement històric coneix per a actuar al món. La vida social –en tribus, nacions, estats, corporacions, classes, institucions, partits, sindicats...– no és possible sense memòria, sense història. Com podrien actuar els governants, des de la polis més vella fins als estats dels nostres dies, si no tingueren consciència històrica? Carr (1969: 73) deia que l’estudi històric aporta elements de reflexió i d’anàlisi social i ajuda a «incrementar el domini sobre la societat present». I, en efecte, en bona part, governar és preveure; preveure comporta fer projectes; els projectes que a tothora realitzen governs, col·lectius organitzats, empreses, famílies i persones necessiten analitzar situacions, i una variable d’aquests estudis és el coneixement del passat. El coneixement del passat, en resum, forma part de les anàlisis que cal fer per mirar l’horitzó del futur.

Per descomptat, el coneixement del passat presenta diversitat de formes i coneix transformacions historiques: no és igual la memòria col·lectiva dels pobles sense escriptura que la desenvolupada després de l’escriptura; tampoc no és igual la d’arrel popular que la generada pels grups dirigents. Llegendes de transmissió oral o cròniques escrites, explicacions del passat d’arrel popular o produïdes pels nuclis de poder; historiografia conforme amb l’ordre establert o historiografia que el critica... Són formes diverses de coneixement històric. Així, la necessitat de conèixer per a actuar o desenvolupar projectes –o actuacions conscients dels humans– sobre la natura i la societat està oberta a moltes possibilitats d’acció, de praxi i d’antipraxi. El saber històric, en conseqüència, no s’escapa del compromís amb la societat, no pot girar l’esquena a «la projecció política en sentit ample», que diuen Carreras i Forcadell (2003: 24). La política «en sentit ample», l’acció social que se’n deriva, és part constitutiva del saber històric. Es confesse o no, aquest compromís polític de l’historiador (o del poeta, l’aede o el bard) amb el seu present ha existit sempre i la història de la historiografia (o de l’epopeia i de les llegendes) el fa ben palès. Per poc que mirem la historiografia des d’Heròdot fins ara, se’ns confirma aquest lligam. El coneixement històric, doncs, ha exercit una funció de la qual es deriven diversos usos –i abusos– públics de la història, dels quals passem a resumir els dos principals.