Marc Baldó Lacomba - Introducció a la història

Ara bé, no sempre l’historiador se serveix estrictament de materials de creació humana. També li interessen tots aquells altres que, tot i no ser de factura humana, han estat usats, guardats, consumits o transportats pels éssers humans, com ara restes òssies d’animals, vegetals carbonitzats, pòl·lens fossilitzats... Lucien Febvre, en un passatge cèlebre sobre el particular, deia que la història ha de fer-se amb tot el que siga possible: amb paraules, amb signes, amb paisatges, amb les formes dels camps, amb exàmens pericials de pedres, amb anàlisis químiques d’espases de metall... «Amb tot el que sent de l’home depèn de l’home, serveix l’home, expressa l’home, significa la presència, l’activitat, els gustos i les formes de ser de l’home». (1970: 232). Així doncs, de manera complementària, per a donar compte de la presència i les activitats humanes, també s’usen materials que no són de creació humana. Però, àdhuc en aquests casos, cal relacionar la informació que hi aporten amb els materials produïts per l’ésser humà.

Per no perdre’s en el bosc de les fonts històriques, s’imposa una classificació. En realitat, les fonts es resisteixen a ser classificades. La sistematització és difícil per la diversitat que hi ha, per les propietats internes que tenen i per les diverses estratègies que s’activen per a interpretar-les. Tanmateix, començarem per una tipologia pràctica i operativa i les classificarem en quatre grups: arqueològiques, escrites, orals i iconogràfiques, sonores i audiovisuals.

1) El registre material són totes aquelles fonts que donen testimoni històric mitjançant la materialitat d’una estructura o representació de factura humana. S’hi inclouen elements tan variats com els materials arqueològics, les estructures arquitectòniques, els monuments, els enginys, els instruments de treball i vida quotidiana, els objectes decoratius, les representacions gràfiques i simbòliques... Fetes amb materials diversos: lítics, ceràmics, vegetals, animals, metàl·lics, sintètics... El registre material és, sens dubte, la font per a l’estudi de les societats primitives que no coneixien l’escriptura, però seria erroni pensar que sols aprofita per a estudiar aquestes societats. El registre material també és indispensable per a civilitzacions que, tot i conèixer l’escriptura, han llegat un limitat registre documental, i àdhuc l’arqueologia –la medieval, la industrial– és ben profitosa per a societats amb potents arxius plens de documents, però on l’estudi arqueològic informa sobre aspectes de la vida humana que han deixat poc rastre en el registre escrit. Com es pot suposar, l’arqueologia ha desenvolupat unes tècniques complexes i sofisticades per a buscar, restituir i interpretar materials de les més variades experiències humanes.

2) Integren el registre documental totes les fonts escrites, que són aquelles que, sobre suports diversos –papir, pergamí, paper i recentment altres–, donen testimoni de l’activitat humana mitjançant l’escriptura. En sentit estricte, anomenem document a tota aquella font que transmet un missatge mitjançant la fixació de paraules –en sentit ample, document és sinònim de font històrica. Les fonts documentals tenen aquesta propietat, cosa que les converteix en un potent mitjà d’informació. L’escriptura salvaguarda la memòria, la fixa, «supera el caràcter efímer de les paraules perdudes en l’aire» (Lledó, 1998: 166), però també selecciona.

L’escriptura no ho recorda tot, sinó el que tria per definir-nos socialment i personalment, per autoafirmar-nos, expressarnos, dominar; per actuar, pensar i sentir. L’escriptura capgira les possibilitats de la reconstrucció històrica i permet que l’historiador –una vegada desxifrats els signes– accedisca al que s’escriu, que versa sobre el que es fa, el que es pensa i el que se sent. Segons els tipus de fonts documentals –manuscrites i impreses; públiques i privades; narratives i administratives; llibres i premsa periòdica…–, s’han desenvolupat diverses tècniques d’anàlisi, però, en conjunt, totes tracten de copsar el missatge del text o el que es comunica i accedir a com ha d’interpretar-se correctament.

3) Les fonts orals aporten informació sobre l’activitat humana mitjançant el testimoni directe de la paraula viva que fan persones enquestades per l’investigador. L’ús de la història oral, malgrat que puga semblar un territori de descobriment recent –no més enrere dels anys huitanta–, no constitueix cap novetat en el coneixement històric, ja que és tan vell com la mateixa història. Ja Heròdot i Tucídides basaren les seues investigacions sobre les guerres mèdiques i púniques, respectivament, en fonts orals.

Els testimonis orals, per raons que no cal explicar, es limiten –ara o en el temps d’Heròdot– a exhumar informació sobre el temps històric pròxim al moment en què es construeix l’explicació: el «temps recent». Però també s’ha usat la font oral quan s’han arreplegat llegendes, romanços i tradicions populars de temps més o menys remots. Tanmateix, bàsicament, la font oral documenta la història del temps recent, la qual, a més, sol estar privada de fonts documentals per raons cíviques i jurídiques que defensen la privacitat. Tanmateix, l’historiador no recorre a les fonts orals per aquestes raons –encara que també–, sinó perquè en la historiografia s’han obert noves perspectives i s’han activat noves tècniques, entre les quals l’enquesta i la història des de baix són uns exemples.

No cal dir que la font oral trenca tots els esquemes, els usos i les estratègies que eren familiars als historiadors. La historiografia ha hagut d’ensenyar-se a practicar nous procediments de recerca de testimonis –localitzar-los, ensenyar-se a entrevistar-los– i noves estratègies crítiques per a interpretar els missatges que aportaven. La historiografia no estava acostumada a aquestes maneres de treballar, que se separen radicalment d’exhumar materials arqueològics i documents. Altres ciències socials, com ara la sociologia, l’antropologia o la psicologia, han ensenyat uns camins que els eren ben coneguts, i l’historiador hi ha hagut d’aportar la perspectiva històrica. Una de les grans diferències que hi ha entre les fonts orals i la resta és que, en les fonts orals, és el mateix historiador qui crea la font, tècnica que l’aproxima a les ciències socials esmentades, les quals es nodreixen, més que no de documents i restes arqueològiques, d’enquestes, tests i entrevistes que, si no es feren, mai no crearien la font.

4) El registre plàstic, visual, sonor i audiovisual és aquell que dóna testimoni de l’activitat humana a través de la iconografia, la imatge, el registre sonor o la combinació i vinculació d’aquests elements. Algunes d’aquestes fonts, com ara les pintures d’abrics prehistòrics, són tan velles com la mateixa història humana i d’altres –la fotografia, la gravació sonora, la imatge en moviment...– són recents.

Totes aquestes fonts, com l’escriptura, fixen i guarden memòria intencionadament d’un missatge –de ficció o no ficció– que es fa per usar-se. I també totes, al mateix temps que fixen, discriminen, seleccionen i trien. Les fonts pictòriques, fotogràfiques, escultòriques, decoratives, sonores i audiovisuals registren intencionadament uns aspectes i ometen registrar-ne d’altres.

* * *

Però les fonts, a més de classificar-se pel tipus de registre, poden classificar-se d’altres maneres, i una d’aquestes ben formativa (sobre la qual convé reflexionar a l’historiador) és la que podem fer atenent al criteri intencional d’elaboració de l’artefacte, document o registre que usem com a font. Així, podem discernir entre fonts intencionals i fonts no intencionals o testimonis involuntaris.