Marc Baldó Lacomba - Introducció a la història

De la mateixa manera que hi ha preguntes més de rutina i preguntes que obrin nous camins a la investigació, també es construiran, segons com siguen aquestes, hipòtesis més convencionals, imitatives o rutinàries, i hipòtesis noves, inèdites i creatives. La primera vegada que els historiadors començaren a preguntar-se per les raons de l’explotació de l’home per l’home, fou menester plantejar-se hipòtesis fins aleshores inèdites; la primera vegada que es va formular la pregunta sobre les diferències de gènere –home/dona– en les societats humanes, calgué construir hipòtesis necessàriament creatives; la primera vegada que es va formular la pregunta sobre les relacions entre les societats humanes i el medi ambient –això està passant ara mateix– calgué plantejar hipòtesis originals... En canvi, per a estudiar un senyoriu feudal, l’organització burocràtica d’una monarquia constitucional, el funcionament d’un sindicat obrer del segle XIX, el d’un partit socialdemòcrata del segle XX o els efectes de la crisi del 29 en una comarca, els aspectes imprevisibles que requereixen les hipòtesis d’aquests treballs són menors, perquè ja se sap per endavant com articular-ne l’eix central.

És bastant difícil formular-se hipòtesis –o fer-se preguntes– sense coneixements, però, una vegada s’assoleix informació –com més profunda millor– sobre l’estat de la qüestió d’un tema i s’hi reflexiona –és a dir, s’observa amb quins materials s’ha treballat i amb quins altres podria ferse, des de quines estratègies podria aportar-se major profunditat o abordarse la qüestió des d’una altra perspectiva–, és més fàcil plantejar-se-les.

Quan, abans de qualsevol investigació històrica, es fa un projecte d’investigació, un pla de treball o un esquema –detallant-se les fonts que s’empraran i indicant-se les estratègies d’investigació, així com els resultats que s’esperen–, es defineixen, de fet, les hipòtesis sobre el problema, fenomen o conjunt de fenòmens o fets històrics que es volen explicar. Per a plantejar un treball o formular-se hipòtesis –des d’un treball de curs fins a la tesi doctoral o una recerca–, és important perdre la por a plantejar hipòtesis. Tota hipòtesi: a) defineix un tema de recerca; b) organitza un esquema del treball; c) planteja la prospecció i l’ús de fonts adequades; d) formula estratègies d’investigació definint pràctiques metodològiques i tècniques d’investigació, contrastant les hipòtesis amb els materials; c) proposa uns resultats que s’esperen aconseguir.

D’altra banda, en el coneixement científic, i en l’explicació científica de la història també, les hipòtesis fan un camí reiterat d’anada i tornada, que obliga a fer-les i refer-les constantment. De fet, les hipòtesis sols aprofiten per a contrastar-les amb les dades que es van obtenint, i el més habitual és que al llarg de qualsevol investigació es modifiquen. Les hipòtesis no són més que recursos que s’han de comprovar. Les primeres solen anar errades i necessiten ser modificades en part o totalment. Així les coses, l’esquema o pla de treball va retocant-se i refent-se mentre la investigació avança. Investigar és avançar en el que és desconegut, i això passa per anar proposant i rectificant hipòtesis i obrint-se a explicacions més completes, millors i més ambicioses.

C. La recerca de materials.

Com ja s’ha dit, darrere de l’articulació de la hipòtesi, l’historiador pensa en les fonts que puguen ser pertinents per al tema que s’investiga, la qual cosa comporta localitzar l’existència de materials. Per a dur-ho a terme, és indispensable consultar bibliografia, catàlegs, regestos, colleccions editades de documents, visites a soterranis de museus, fer prospeccions, mostres, tastos... I començar a explorar les fonts en qüestió. Localitzar fonts, del tipus que siguen, exigeix coneixements i habilitat per a reconèixer-les. Es tracta, en definitiva, de buscar i reunir materials per a respondre les preguntes i argumentar les hipòtesis, tot i saber que, sovint, seran les tècniques de treball i les estratègies metodològiques les que permetran «convertir en material històric coses que no ho semblen però que, ben ordenades, poden ser-ho» (Droysen, 1986: 110).

Ara bé, les fonts, que ens aprofiten per a traure dades que ens informen sobre les realitzacions humanes i acreditar fets i significats, en la major part de les ocasions, no són asèptiques ni innocents, sinó que estan plenes d’aspectes subjectius, intencions i propòsits de l’agent històric que les ha produït i que l’historiador ha d’identificar i tenir en compte en les seues anàlisis. Aquestes característiques, intrínseques al material històric i a l’ús que se’n fa, han fet desenvolupar la crítica com un dels aspectes essencials de la investigació històrica. Reconstruir la història des d’indicis comporta fer una avaluació crítica d’aquests.

Per a cada tipus de registre, la historiografia ha desenvolupat procediments crítics pertinents. Hi ha, per tant, tècniques específiques per a fer l’anàlisi crítica segons es tracte de fonts materials, documentals, orals, iconogràfiques, plàstiques, visuals, sonores i audiovisuals, o segons siguen fonts intencionals o testimonis involuntaris, com comentarem després en referir-nos a les tècniques d’investigació.

Tanmateix, ara convé una visió de conjunt. Les fonts, que són fragments parcials i imperfectes, no ho diuen tot. No tots els aspectes de l’activitat humana deixen el mateix rastre. El poder deixa més vestigis que no la subversió, els grups dominants més que no els dominats, les ciutats més que no els pobles, els homes més que no les dones, els adults més que no els xiquets, les activitats públiques més que no les privades. Des que hi ha escriptura, el poder s’escriu i, així, trobarem més documents –també més monuments, tombes, vestimentes, utensilis, imatges...– referits als dominants que no als dominats. Sovint, els vestigis que deixen les accions populars, com ara les protestes dels esclaus, vassalls, heretges, assalariats..., es reconstrueixen a partir de fonts creades pel poder: lleis, bans, processos judicials o tribunals. Àdhuc els àlbums de fotografies familiars –que poden ser usats com a font històrica– solen incloure situacions agradables –celebracions, viatges, vacances– i no circumstàncies personals o familiars adverses. Fotografiem «per a afirmar allò que ens complau», per a «preservar la bastida de la nostra mitologia personal» (Fontcuberta, 1997: 59). En la resta de vestigis, encara que semblen populars i espontanis, s’ha d’anar amb els mateixos peus de plom.

D’altra banda, si les fonts són abundants, com passa en història contemporània, cal anar molt amb compte, perquè poden embotornar el cervell, dissoldre la imaginació i convertir la recerca en un oceà de da-des sense sentit; si són escasses, tot i que obliguen a suplir la mancança amb la intel·ligència i la imaginació, poden abocar a interpretacions arriscades i fantasioses. En resum, l’ús de les fonts requereix una gran competència.

[1]L’historiador Marc Bloch considerava que observar amb ulls crítics era un bon exercici per a aprendre a fer preguntes a la història. Per exemple, mirar un paisatge agrari i preguntar-se per què. Per què a la Ribera els bancals són de tarongers? Des de quan hi ha tarongers? com s’organitzen els collidors per fer la seua faena? Per què de tant en tant es veu una xemeneia industrial que no funciona? Per què a la vora de les carreteres o vies ferroviàries hi ha fàbriques? Observar i reflexionar sobre l’entorn comporta, en fi, informar-se –noticiaris, informatius, diaris...– i fer-se preguntes sobre l’experiència social de qualsevol moment. Tot això, a més de l’estudi, activa la capacitat de fer preguntes a la matèria social, a la història...