Marc Baldó Lacomba - Introducció a la història

L’arxiu no és –o no hauria de ser– un espai desordenat i ple de pols situat als soterranis d’algun edifici on s’amunteguen «papers» i llibrots vells. Com la biblioteca, l’arxiu també comporta l’articulació dels tres elements indicats. En aquest cas, la col·lecció està feta per un o per diversos conjunts de documents que s’han generat durant un temps per institucions o persones com a conseqüència de les funcions i la gestió que han desenvolupat. Els arxius, per tant, tenen a veure amb la producció de documents i amb la conservació dels que s’han considerat d’interès, bé fóra per servir com a testimoni i informació, bé com a patrimoni documental o per guardar memòria del que expressen. La conservació del material històric documental no és casual: els arxius es construeixen i la societat que els crea «redefineix constantment la relació que estableix amb el seu passat» (Gimeno, 1999: 16).

En termes generals, atenent a l’ús que es fa de l’arxiu segons l’edat dels documents, podem catalogar-los en tres tipus: arxius de gestió i administració, arxius intermedis i arxius històrics. Tot arxiu naix per a gestionar o tramitar aquelles funcions que genera la pròpia institució que el produeix; però quan l’ús de la documentació esdevé més esporàdic i les consultes es fan amb menys freqüència, passa a ser intermedi i, pel temps, esdevindrà històric, on els documents es guarden, es conserven i es recuperen –restaurant-los– pel valor cultural, simbòlic i informatiu que tenen. Segons Cruz Mundet (2003: 95), els arxius de gestió i administratius contenen material dels darrers 15 anys, els intermedis, dels 15 als 30 anys i els històrics, més enllà.

L’organització del material dels arxius principalment es fa en seccions i sèries. Les seccions són conjunts de documentació agrupada per qui organitza l’arxiu i que, en el seu temps, fou produïda per un o diversos organismes. Així, a l’Arxiu general d’índies de Sevilla, algunes seccions són ‘contractació’, ‘justícia’, ‘consolats’. La sèrie, bàsica per a la història social, és aquell conjunt de documents que transmet una informació homogènia sobre un aspecte i on el valor no depèn tant del document aïllat com del conjunt de la sèrie; dins de les seccions hi sol haver di-verses sèries.

Com passava en l’excavació del jaciment, també en l’estudi del material custodiat a l’arxiu ha pres gran importància la sèrie des de l’assentament de la història social. Abans, l’historiador, que perseguia sols la pista dels «grans personatges» i dels «grans esdeveniments», consultava la sèrie dels Quinque libri d’un arxiu parroquial -on es registren els batejos, els matrimonis i les defuncions dels fidels– per anotar dades del gran personatge i desestimava la resta d’informació de persones corrents d’aquella parròquia; ara els historiadors consulten aquestes sèries per traure dades demogràfiques del conjunt de la població.

El museu és una institució permanent que reuneix, conserva i exposa col·leccions d’objectes representatius de l’home i la natura perquè puguen ser estudiats i coneguts. Hi ha gran varietat de tipus de museus –d’arqueologia, d’art, d’història natural, d’etnografia, d’història, de ciències i tècniques...– i l’historiador pot traure bon partit del sentit documental que molts d’aquests museus desenvolupen, ja que col·leccionen, analitzen i exposen materials de societats primitives, civilitzacions antigues o modernes, arts i oficis populars, eines i màquines, objectes de vida quotidiana, d’usos, costums i folklore... Que testimonien maneres de viure. A més, els museus disposen sovint de mitjans audiovisuals i tallers.

5. EL MÈTODE CIENTÍFIC: PREGUNTES, HIPÒTESISI RECERCA DE MATERIALS

EL MÈTODE CIENTÍFIC COM A DIÀLEG

El mètode científic es planteja preguntes sobre els elements, els nexes i els processos i, després d’un procés reglamentat de treball, formula enunciats raonats i contrastats per explicar-los o donar-ne compte objectivament.

En aquest sentit, el mètode científic és un procediment, un conjunt de regles o principis per a conèixer objectivament la realitat que segueix un pla o programa, però no es tracta d’un programa tancat, sinó obert, és a dir, d’una estratègia. «La paraula estratègia no depèn d’un programa predeterminat que s’haja d’aplicar sense variació en el temps. L’estratègia permet, a partir d’una variació inicial, imaginar un cert nombre d’escenaris per a l’acció, escenaris que podran ser modificats» (Morin, 2004: 113).

El mètode científic és un procés de conèixer objectivament o, per dir-ho com el poeta, un camí que es fa caminant. La societat en la qual es formava el capitalisme i que va veure nàixer el mètode científic –la de descartes o Bacon– no és la capitalista globalitzada on es degrada la biosfera. El mètode científic no és un llibre tancat, sinó més aviat un llibre obert on cada època escriu el seu capítol: ha de respondre noves preguntes, ha de permetre l’accés a nous objectius, ha de donar compte de noves necessitats socials que emergeixen, ha d’atendre nous aspectes que planteja la natura i la relació de l’home i la natura...

A més, hi ha una altra especificitat que interessa tenir present i que ja hem comentat: el mètode ha d’aplicar-se a sectors de la realitat diferents. Cada ciència, per tal d’estudiar el sector de la realitat del qual s’ocupa –o àdhuc cada problema científic específic–, desenvolupa les seues particularitats i concrecions metodològiques: les seues pràctiques. Una primera distinció de la pràctica del mètode científic ha de fer-se entre les ciències de la natura i les socials, ateses les diferències de cada sector de la realitat. Dins del camp de la societat, la sociologia, l’antropologia, l’economia, la història o altres ciències tenen, al seu torn, diversos enfocaments o perspectives a l’hora d’interrogar i explicar la societat, l’estudi de la qual, tanmateix, comparteixen totes.

Ara bé, el fet que hi haja recursos i pràctiques metodològiques específiques no nega el fonament metodològic genèric i comú a tots els coneixements científics –com proposaven els positivistes–, que té a veure amb la lògica, la racionalitat i la contrastació. Aquest fonament metodològic del coneixement científic parteix de la pregunta i, passant per la comprovació, arriba a la teoria. Essencialment, segueix els passos següents: 1) formula preguntes sobre el món; 2) elabora suposicions per a respondre-les i les sotmet a contrastació, 3) exposa els resultats mitjançant proposicions o enunciats –com ara les descripcions o relats contrastats, els conceptes o les lleis científiques– que estan fonamentats, els quals, a més, s’han d’exposar de manera lògica i sistematitzada, i 4) organitza els enunciats en sistemes d’idees articulats que s’anomenen teories, les quals, com els conceptes i les lleis que les componen, estan obertes a revisió i substitució.

Podríem dir, en resum, que el mètode científic funciona a manera d’un diàleg interactiu i recíproc entre, per un costat, el món objectiu que s’intenta indagar i, per l’altre, el pensament o la raó que tracta d’explicar-lo amb fonament contrastat. Aquest diàleg –cenyint-nos a l’explicació històrica– té dues direccions: de la proposta teòrica a la realitat històrica, i d’aquesta –ple el coneixement amb aquest bagatge– a la proposta teòrica. E. P. thompson ho ha explicat així:

El discurs de la demostració de la disciplina històrica consisteix en un diàleg entre concepte i dada empírica, diàleg conduït per hipòtesis successives, per un costat, i investigació empírica, per l’altre. L’interrogador és la lògica històrica; l’instrument interrogatiu, una hipòtesi...; qui contesta és la dada empírica, amb les seues propietats concretes (Thompson, 1981: 67).