Marc Baldó Lacomba - Introducció a la història

Aquesta és la norma general del mètode d’investigació històrica: el diàleg, la contrastació sistemàtica, la comprovació constant entre els instruments que interroguen i els testimonis o dades empíriques –sotmeses a anàlisi crítica– que de la realitat històrica ens ha arribat i som capaços de buscar. Aquest diàleg és el que Thompson anomena lògica històrica:

Un mètode lògic d’investigació adequat als materials històrics, concebut, en el major grau possible, per contrastar hipòtesis relatives a estructures, causacions, etc., i per eliminar procediments autoconfirmatoris (exemples, il·lustracions).

Aquest diàleg és definit: a) pels fets o dades empíriques de les experiències socials, pels vestigis i testimonis que en queden i que l’historiador busca, i b) per les preguntes que es plantegen a dites dades empíriques. Evidentment, aquestes preguntes estan condicionades per les concepcions que es tenen quan s’interroga la història, per les nocions, les hipòtesis i la teoria des de la qual s’analitzen els fets i per la mateixa societat.

Advertim, en fi, que entre els conceptes i dades empíriques hi ha una relació recíproca: si no es fan preguntes a la matèria històrica –i les preguntes comporten teories, hipòtesis, conceptes, lleis o pautes...–, aquesta és muda. Si les preguntes no es contrasten amb les dades empíriques, no poden ser contestades.

PREGUNTES, HIPÒTESIS I RECERCA DE MATERIALS

A. La formulació de preguntes.

El coneixement comença interrogant-se el món. Plantejar preguntes a l’objecte d’estudi és una de les parts més importants de l’estratègia d’investigació. Conta la tradició que Isaac Newton, descansant un dia sota una pomera, va veure caure una poma i es va plantejar tot seguit una pregunta insòlita: per què la poma cau cap al centre del planeta terra i no «vola»? L’explicació que va proposar, formulada matemàticament, és la llei de la gravitació universal. De la mateixa manera que Newton, els científics es fan preguntes sobre el món. Sense preguntes no hi ha investigació.

Ensenyar-se a estudiar història comença per saber fer preguntes a l’objecte d’estudi. La pregunta és requisit indispensable per a llançar-se a buscar les relacions o nexes. D’altra banda, les preguntes científiques no són totes iguals: es poden formular preguntes o problemes que són –diguem-ne– més de rutina –i que es resolen amb estratègies d’investigació ja conegudes– i preguntes que obrin noves perspectives d’investigació.

No és igual estudiar avui la formació del proletariat en una comarca en la qual no es coneix històricament aquesta experiència ni les seues especificitats locals, que estudiar la formació del proletariat en la gènesi del capitalisme, quan no se sabia encara quasi res sobre com es produïa aquest procés. No obstant això, les preguntes que es resolen amb estratègies d’investigació ja conegudes són també aportacions i comporten una investigació que enriqueix el coneixement. Investigar és avançar en l’explicació de coses desconegudes –i no arreplegar dades sense sentit als arxius. Si no hi ha estratègia d’investigació, si no hi ha preguntes pertinents –òbriguen noves perspectives o seguisquen petjades ja fetes per altres–, no hi ha veritable procés d’investigació.

Formular-se preguntes històriques, sobretot si es pretén que siguen noves i significatives, no és senzill. Per fer bones preguntes, es requereix reflexió, estudiar la matèria i dominar els conceptes que la fonamenten. [1]Darrere de qualsevol pregunta, sobretot si és significativa i es proposa avançar el coneixement, hi ha, en termes generals, treball, lectures, reflexions, interrogants i, en definitiva, el domini del que acadèmicament s’anomena l’estat actual de la qüestió.

Com en qualsevol coneixement científic, en les preguntes que es formula la història hi ha, per un costat, la lògica interna del coneixement i, per l’altre, la influència social. La primera està impulsada pel marc teòric, els avanços del mètode i les tècniques d’investigació, així com pels progressos del mateix coneixement, que porta a plantejar-se noves preguntes. Una troballa arqueològica –segurament buscada– pot fer plantejar noves preguntes en prehistòria; saber el nombre de persones d’una població és important, però, una vegada sabut, l’anàlisi demogràfica va demanar fer un pas més enllà i preguntar-se per la història de la població –història de la família, de la infància, de la mort... Normalment, quan un historiador, amb coneixements sobre la matèria històrica que es proposa estudiar, explora un material com a font, la lectura i reflexió d’aquest li fa suggerir-se preguntes, que es deuen també al que hem anomenat lògica interna del coneixement. Però, a les preguntes que fa emergir el coneixement des de dins dels seus ressorts, s’hi afegeix allò que li demana la influència social, medi on es produeix la historiografia. La consciència política de qualsevol qüestió que interesse o preocupe socialment fa que la historiografia es plantege preguntes al respecte que intenten donar resposta objectivada des de la perspectiva social i històrica. L’historiador es pregunta, per exemple, sobre les relacions de producció, la lluita de classes, les relacions de gènere o la interacció humana amb el medi... Quan es pren consciència i es considera rellevant socialment estudiar aquests aspectes.

Per finalitzar aquest aspecte de la importància de les preguntes, hi afegirem que són aquestes les que: a) fan brollar suposicions, b) fan pensar en fonts i c) fan concebre i aplicar procediments de coneixement –estratègies metodològiques i tècniques d’investigació. Dit en altres paraules, quan l’historiador es fa preguntes, normalment, suposa respostes possibles o hipòtesis, es fa una idea de les fonts que consultarà –materials, documents orals i audiovisuals– i de les estratègies i tècniques d’investigació de les quals pensa servir-se per a fer la recerca. Comentarem tot seguit aquests aspectes.

B. L’elaboració d’hipòtesis.

El mètode científic no es limita sols a fer preguntes, sinó que construeix hipòtesis o suposicions. [2]La hipòtesi, imprescindible en l’acció racional, és una suposició que es fa per comprovar-se. Les hipòtesis científiques, en general, pretenen comprovar nexes que relacionen aspectes del món natural o social que ens són opacs, com ara el funcionament de la societat capitalista, els factors de la caiguda de l’Imperi romà, les raons que expliquen la invasió napoleònica de la península ibèrica, les que donen compte del repartiment colonial de l’Àfrica, les de l’enfonsament de la república de Weimar o, en fi, les que investiguen les causes de l’integrisme islàmic. Per a explicar qualsevol d’aquests fets, cal donar compte de complexes relacions socials que, abans de poder-les explicar, s’han de suposar: s’han de plantejar com a hipòtesis.

Emfatitzar la importància de les hipòtesis en la investigació històrica no és gratuït. Per influència de l’empirisme sovint s’ha cregut, i encara hi ha qui ho creu així, que l’historiador primer arreplega els fets i, després de tenir-los ben arreplegats i ordenats, els explica. Així s’ha argumentat durant molt de temps. Tanmateix, aquesta estratègia de treball, per evident que semble, no és correcta.

Els materials o fets històrics –després ens hi referirem– no s’arrepleguen amb la ment en blanc, sinó que prenen sentit dins de marcs mentals, ideològics i conceptuals des dels quals l’historiador opera. «Un historiador –escriu Aróstegui– no llig [documents] per «veure què hi ha», sinó buscant coses orientades per un projecte previ d’observació» (1995: 366). La recollida de dades es fa, doncs, guiada per hipòtesis, llevat que no es vulga ultrapassar una descripció sense valor interpretatiu.