Marc Baldó Lacomba - Introducció a la història

La historiografia, aleshores, esperonada pels avanços de la democràcia i per l’impacte de les ciències socials, va ampliar el concepte de fet històric, obrint-lo també a aquelles accions socials «humils», «vulgars», «recurrents» i amb intencionalitat dubtosa. Els fets històrics del selecte club dels esdeveniments singulars i intencionals –dels quals es burlava Carr– es va veure envaït per l’experiència social, i l’explicació històrica va començar a fer-se social i abastar fets recurrents susceptibles de ser pautats. D’ocupar-se de l’home va passar a ocupar-se dels homes, i això va alterar tota la metodologia. La sèrie documental, per exemple, va assolir tota la importància que li calia per proporcionar abundants testimonis i, al mateix temps, es va desenvolupar la necessitat d’establir relacions o nexes entre fets singulars i fets recurrents, entre individus i sistemes socials, entre aspectes concrets i generals...

El material històric –potser siga millor anomenar-lo així que no fets històrics– es compon d’esdeveniments i fets socials. Pierre Vilar (1980: 43) cataloga la matèria històrica en fets de masses, fets institucionals i esdeveniments. Els fets de masses són els elements bàsics de la vida social i inclouen els actes de la vida diària: el conjunt de persones (demografia), el conjunt de béns i relacions socials per a produir i distribuir-se els recursos, i el conjunt de pràctiques socials, pensaments i creences (mentalitats, ideologies i estats d’opinió). Els fets institucionals són aquells que fixen formalment les relacions humanes en marcs sociohistòrics determinats: essencialment, es tracta del dret, les formes jurídiques i les maneres amb les quals s’organitza l’estat i la resta d’institucions, com ara gremis, sindicats, exèrcit, primogenitura, codis mercantils, codis penals, relacions entre estats... Els esdeveniments –una acció de govern, un acord diplomàtic, una batalla, una vaga, un episodi revolucionari...– són aquells fets que, com diu Vilar, vinculen la vida quotidiana a la dinàmica de les societats de les quals formen part, expressen la confluència entre les estructures socials i la pràctica d’individus o grups socials. Els esdeveniments es troben a la frontera de l’esdevenir i, per estudiar-los, han de ser entesos com a causes, com a conseqüències, com a factors, com a fets que desencadenen accions que canvien la realitat. Aróstegui defineix els esdeveniments precisament com a canvis d’estat de la realitat social o d’algun aspecte d’aquesta que es fan visibles per les conseqüències que comporten (1995: 203).

L’anàlisi dels esdeveniments, d’altra banda, sols té sentit si es fa en referència a l’organització i el funcionament del sistema social, la qual cosa comporta que els esdeveniments no puguen explicar-se aïlladament, sinó dins dels processos en què s’integren. Com es podrà comprovar, a més, la concepció d’esdeveniment d’ara, que dóna tanta importància al context i la relació amb el sistema social, no té res a veure amb la concepció de la historiografia tradicional, que el copsava com a fenomen intencional i singular.

El material de la història bàsicament són els fets de masses, és a dir, aquells que són obra de relacions i interaccions socials de persones que actuen i es relacionen socialment dins de col·lectius i grups humans. Així es pot observar en els comportaments demogràfics de les poblacions (règims de natalitat, mortalitat, ritmes migratoris...), el sistema de la producció de béns, l’estratificació social, l’organització política de les persones en comunitats, etc., però no seria correcte reduir la història a col·lectius humans. També apareixen en l’acció històrica els individus, alguns d’ells amb notòria transcendència o influència en els processos històrics, com ara galileu, cromwell, robespierre, Lenin...

Hi ha altres maneres de classificar els fets que componen la matèria històrica. Braudel parlava d’una història profunda, constituïda per fets de llarga durada –comprensius de les relacions de l’home amb el medi natural–; d’una història social, constituïda pels fets que expliquen els destins col·lectius –economia, relacions socials, imperis...–, en què es lliguen estructures i conjuntures, i, finalment, parlava d’una història del temps curt, d’esdeveniments, immediata, superficial, nugada als individus: guerres com les hispanoturques del segle XVI –però no la forma de fer la guerra, que pertany al nivell anterior – o polítics com felip II – però no el sistema polític.

Tanmateix, s’organitzen com s’organitzen, l’explicació de la història haurà de considerar que els fets –del tipus que siguen– i els seus actors –individus i grups– tan sols poden analitzar-se des de la dimensió social i l’estructura sociohistòrica, i no com a fets particulars més o menys casuals o com a individualitats fora de context.

ORGANITZACIÓ I SELECCIÓ DELS FETS

Com es veu, són els historiadors els qui organitzen el material de la història i, en conseqüència, seleccionen els fets –singulars o seriats; de masses, institucionals o esdeveniments– per poder explicar el procés històric. Els fets no es seleccionen ells mateixos. És l’historiador qui, en interrogar la matèria històrica, els considera importants o no i els organitza i integra per poder-los explicar.

L’organització i la selecció, d’altra banda, dels materials i la selecció dels fets objectius canvia segons els plantejaments i concepcions historiogràfiques. Així, per exemple, els historiadors que concebien la història com una successió de singularitats protagonitzades per individus cèlebres valoraven com a factors diriments del procés històric les decisions intencionals dels grans protagonistes –Cèsar, Colom, Napoleó... Per contra, aquells historiadors que conceben la història com a història social organitzaran els materials de manera diferent: enfront de l’atomització dels esdeveniments singulars i intencionals, prevaldrà en l’explicació el conjunt de les activitats humanes en totes les esferes i la relació dels fenòmens concrets amb el sistema. El famós viatge de Colom de 1492, posem per cas, serà un esdeveniment que sols podrà ser explicat des del context social més ample: economia, relacions de producció, comerç, canvis d’hegemonia en el mediterrani oriental, institucions, expansió dels regnes ibèrics, nivell tecnològic i de la nàutica...

En resum, podem dir que, en termes generals, no hi ha criteris absoluts per a determinar la significació dels fets històrics. És l’historiador qui ha de buscar la importància objectiva dels esdeveniments servint-se del marc teòric i la demostració o contrastació de la teoria amb les dades de l’experiència històrica. Això no és un problema exclusiu de la història i l’anàlisi social. En cap ciència la rellevància dels fets és palesa: han de ser els científics qui descobrisquen la significació dels fenòmens, els quals agafen rellevància des d’uns pressupòsits teòrics. Així, el marc teòric específic des del qual s’opera, les pràctiques metodològiques i les tècniques d’investigació, esdevenen aspectes claus perquè els fenòmens històrics assolisquen la significació.

LES FONTS HISTÒRIQUES

Començarem per una definició clàssica. Les fonts històriques són tots aquells materials humans i de creació i praxi humana –esquelets, objectes de vida quotidiana, monuments, documents, imatges, símbols, testimonis, abancalaments, camins...– que transmeten coneixements sobre fets i accions socials o processos històrics, quan se’ls sap preguntar i extraure la informació que contenen.

Dues són, per tant, les condicions que es requereixen per a poder parlar de font històrica. La primera és que es tracte de materials de creació humana, condició essencial que els permet aportar la informació requerida per a inferir reflexions sobre una determinada situació social en el temps (Aróstegui, 1995: 338). La segona condició, tan indispensable com la primera, és saber buscar aquests materials allà on siguen i saber-los extraure la informació que contenen. En resum: les fonts són materials de creació humana que s’exhumen i als quals «es fa parlar».