Marc Baldó Lacomba - Introducció a la història

Anomenem fonts intencionals a aquelles que han estat creades voluntàriament per deixar testimoni de personatges i esdeveniments. Es tracta de materials, documents, tradicions orals, iconografies i materials audiovisuals fabricats per guardar memòria. Són fonts produïdes perquè «sàpiguen tots» i ho coneguen totes les generacions.

De vegades, aquestes fonts s’anomenen «monuments» –paraula que conté l’arrel indoeuropea men, «memòria»– perquè la seua intenció és preservar i perpetuar el record. Es tracta de monuments o construccions de prestigi, sumptuoses, arcs triomfals, esteles commemoratives, esteles fúnebres... També són fonts intencionals molts documents, com ara les epopeies, les cròniques –de regnats, de batalles, d’expedicions, de fastos–, les col·leccions de documents d’una nació –com Monumenta Germaniae Historica, Monumenta Historiae Patria–, les memòries que escriuen polítics o diplomàtics, científics o artistes. Petrucci (2008: 127) parla del fet que hi ha molta documentació on es pot observar un «nucli memoratiu», constituït per escrits que estan destinats a usos individuals i socials de la memòria i que contenen una selecció conscient de la informació que transmeten. Entre altres classes de documents memoratius, hi ha les compilacions, els manuals i les monografies historiogràfiques. No poden faltar en la relació de fonts memoratives les pintures o escultures que «immortalitzen» batalles, esdeveniments o personatges; les fotografies i filmacions que fan aquesta mateixa funció, i, finalment, també són intencionals les fonts orals. Aquestes, en algunes ocasions, es deuen a les persones que han viscut una determinada experiència i en volen donar testimoni, sobretot si ha hagut una política de manipulació de la memòria o s’ha fomentat des del poder l’oblit, com solen fer les dictadures sobre moltes de les seues actuacions.

Fonts no intencionals o testimonis involuntaris són aquelles restes que, en elaborar-se, no han tingut propòsit de perpetuar un determinat ús públic de la memòria. Es tracta d’artefactes lítics de caça, fragments de ceràmica, deixalles d’utillatge, restes d’aixovar, monedes, cases populars, arquitectura i enginyeria funcional, documents administratius, registres econòmics, fonts jurídiques, militars i religioses, cartes, dietaris, registres de preus, fotografies...

D’entrada, sembla que les fonts no intencionals tinguen una objectivitat que es contraposa als «monuments»: mentre que aquests perpetuen el record que els autors que els produïren volen que recordem, les fonts no intencionals sembla que es limiten a mostrar, provar i donar testimoni –quan l’historiador les interroga– de les experiències humanes i socials, sense intenció de manipular la nostra memòria ni interpretació. Tanmateix, cal no oblidar que les fonts intencionals, malgré lui, ens registren i ens proven conductes, actituds, intencions, estratègies de poder i missatges dels agents històrics de manera objectiva. I tampoc cal oblidar que les fonts no intencionals no són innocents. Encara que no foren elaborades per mostrar-nos com hem d’interpretar la història, no «ho diuen tot», sinó que oculten, distorsionen i maquillen. Són testimonis i proves de la història des d’una perspectiva, des d’un punt de vista, des d’un ordre social determinat i des d’unes jerarquies concretes. La frontera entre fonts intencionals i no intencionals és més borrosa del que fa uns anys no semblava (Le Goff, 1991b: 227; Foucault: 1979: 8).

ELS LLOCS DE LA MEMÒRIA

Els llocs de la memòria són aquells on es guarden i es recuperen objectes, escrits i vestigis d’experiències humanes. Són llocs especialitzats a conservar i, sobretot, posar al dia –exhumar, restaurar, restituir, catalogar, organitzar, exhibir...– restes de civilitzacions, documents manuscrits i impresos, artefactes de vida quotidiana –cases, instruments i objectes–, obres d’art o materials d’índole variada que, com diu Aurora León, «li subministren [a l’home] dades per a fabricar el seu present» (León, 1995: 71).

Els llocs paradigmàtics on es conserva i es recupera la memòria són el jaciment, la biblioteca, l’hemeroteca, l’arxiu i el museu. Però la memòria també es conserva en l’entorn modificat per l’acció humana, és a dir, en el paisatge rural o urbà –en els closos dels pobles, les cases rurals, els masos, els monuments, els palaus i edificis urbans de diverses èpoques– i en l’espai transitat o utilitzat pels humans, que transforma rotundament la natura. Marc Bloch ensenyava a mirar el paisatge amb «ulls d’historiador», és a dir, demanava l’observació atenta i crítica de l’espai viscut –rural o urbà, prehistòric o actual– com a lloc de la memòria que també ens subministra dades, com diria Aurora León, per a «fabricar-nos» el present.

Però ací ens centrarem en els llocs convencionals de la memòria: el jaciment, la biblioteca, l’arxiu i el museu. Per tal que aquests llocs realitzen la seua funció, cal que els investigadors s’enfronten activament als materials que contenen i els atorguen, així, l’espurna de vida que han perdut –si se’ns permet la figura.

Els jaciments són llocs on s’identifiquen petjades significatives de l’activitat humana (Renfrew-Bahn, 1998: 44). Poden ser zones amb una gran densitat de vestigis –jaciments pròpiament dits– o zones amb vestigis més dispersos -per ser testimoni de poblacions nòmades, per exemple– o tractar-se de restes de monuments aïllats. Es tracta de llocs de la memòria que contenen artefactes o objectes culturals, que poden ser mobles –puntes de fletxa, peces de ceràmica...– o immobles –cases, pous, temples, monuments...–, i ecofactes o objectes que no són de producció humana –ossos d’animals, llavors carbonitzades...– i s’hi troben a conseqüència de l’ús i l’acció humana. Es trauen dades tant dels artefactes com dels ecofactes.

El registre arqueològic que s’exhuma dels jaciments és repetitiu en objectes i en relacions entre objectes. L’arqueologia, des del desenvolupament de la perspectiva d’anàlisi social, ha trobat la importància que té el registre material comú i la troballa no extraordinària, els quals aporten dades que són valorades i buscades sobre les formes de vida quotidiana. Es diferencia en això de l’orientació de l’arqueologia d’altres èpoques, que anava buscant «tresors» i abandonava fragments d’ossos, restes de ceràmica popular o elements modestos de poblats neolítics o viles romanes.

Excepte els jaciments, que no estan creats a cosa feta per qui gestiona la memòria (encara que sí buscats, explorats i excavats una i altra vegada) i són cas a part, la resta de llocs convencionals de la memòria indicats se sotmeten a la tutela, l’inventari, la catalogació i l’estudi, però també es veuen afectats per una sistemàtica tendència a l’eliminació –«procés d’oblit gradual, abandó i destrucció», diu Petrucci, 2008: 126–, que, no obstant això, compensa la tendència a la producció de documents, que també és sistemàtica.

Els llocs de la memòria gestionats per institucions adients, públiques o privades, es caracteritzen per la conjunció de tres elements: col·lecció + organització + disponibilitat.

A les biblioteques, les col·leccions essencialment són de llibres, però també contenen fullets, fulls solts, revistes, periòdics, manuscrits, materials cartogràfics i gràfics, música impresa o reproduïda en gravacions sonores, microformes (microfitxes i microfilms), films, vídeos, arxius reproduïbles per ordinador... L’organització d’aquests materials inclou tasques que van des de l’adquisició fins a la catalogació, passant per la conservació i el manteniment, i l’objectiu és donar servei i atendre les necessitats dels usuaris. L’arribada del llibre al lector –o «la trobada entre l’usuari i el document», com diu Carrión, 1993: 28– és la principal funció de la biblioteca, però, de vegades, se n’afegeixen d’altres, com ara la documentació i informació especialitzada.