Marc Baldó Lacomba - Introducció a la història

d) El coneixement històric té un caràcter retrospectiu: parteix del moment històric present i explica –des d’ací– la història anterior i el moment actual. En el procés històric objectiu, passat i present estan relacionats: el present és hereu del passat i el passat condiciona el present... Sembla una obvietat dir-ho. Tanmateix, no hem d’entendre «condicionar» com una determinació absoluta. El passat pesa com una llosa de plom sobre el present, però no hi lliura cap batalla, és –com la paraula indica– passat. Sols des de l’experiència present es poden canviar les coses que el temps present hereta i, de fet, es canvien constantment.

En el coneixement històric, aquesta vinculació de l’experiència present i del passat és un aspecte essencial. Conegut de tothom és que l’estudi del passat ens ajuda a entendre o explicar-nos aspectes del present, ens permet l’accés a la societat que vivim des de la gènesi històrica; ens la fa conèixer per les arrels, i això ens ajuda a esbrinar objectivament problemes que a tots ens afecten. Ara bé, al temps que l’anàlisi del procés històric del passat al present ens il·lustra aquest, també ens el distorsiona: els fets o processos històrics ens interessen per la significació i la rellevància històrica que tenen o assoleixen.

Per exemple, i) cap historiador no es limitarà a veure Jesús de Natzaret i els apòstols com, potser, els copsara Pilat, perquè després de dos mil anys de cristianisme aquests personatges considerats per molts històrics han pres dimensió històrica i han de ser analitzats considerant aquesta projecció. ii) Probablement, per a la jerarquia eclesiàstica del temps de Luter, aquest era, l’endemà de fixar les seues famoses tesis, un heretge com altres; però per a l’historiador de la reforma protestant Luter no era sols un frare amb inquietuds que reinterpretava la fe, sinó l’exponent d’un fenomen religiós i social important. iii) els bolxevics són considerats per la historiografia des de la projecció històrica que ha assolit l’urSS i, des dels anys vuitanta del segle XX, des de l’enfonsament d’aquest sistema. iv) el nazisme no podia entendre’s igualment en els anys 20 que el 1945: el desenvolupament històric del nazisme li ha donat dimensió històrica. v) La introducció del conreu de la taronja en l’agricultura comercial valenciana té importància en la formació de capitals al país en qüestió, cosa que l’historiador considerarà, però aquesta dimensió, quan es plantava el primer hort de tarongers, no podia veure’s.

En resum, el cristianisme de les catacumbes, el protestantisme emergent, els soviets en el seu primer moment, el nazisme abans de consolidar-se, el primer hort valencià de tarongers... Són fets històrics que avui ens interessen per la dimensió històrica que tenen.

La perspectiva històrica, la projecció objectiva dels fets i els processos històrics, ens porta a analitzar-los no sols en el seu context –cosa que, sens dubte, s’ha de fer–, sinó, a més, considerant-ne les conseqüències: la projecció històrica. En certa manera, el coneixement històric fa genealogia de la trajectòria històrica, i aquesta genealogia es fa a partir del punt històric en què ens trobem.

Sabent que això és així, l’historiador ha de ser escrupolós per tal de no convertir la lògica del procés històric, la coherència d’aquest, en una mena de lògica «natural» i unívoca. La història objectiva, l’experiència que viuen les persones en un temps i un espai concrets, és una constant dilucidació de possibilitats entre les quals generalment se n’imposa una. Cal explicar aquesta, però cal explicar també per què precisament aquesta i no una altra. Cal explicar, a més, com aquestes experiències que perduren es projecten sobre generacions posteriors, com aquestes generacions –les protagonistes de la seua història– mantenen, transformen i canvien el llegat històric a cada pas del procés. I, certament, el cristianisme, el protestantisme, el nazisme, el leninisme, el conreu comercial de la taronja... Han assolit projecció objectiva en moltes o poques generacions, però cal afegir-hi que aquestes experiències que perduren s’han anat modificant pas a pas: sols perquè s’han modificat –s’han incubat, han crescut, s’han desenvolupat– pas a pas, han perdurat.

Fins ara hem exemplificat fets històrics que han tingut una projecció «inesborrable». Però hi ha altres experiències històriques que no van assolir la projecció objectiva de les anteriors. Aquestes també han de ser analitzades per l’historiador, i també ha d’explicar per què no aconseguiren projectar-se, per què foren abatudes o enderrocades, per què l’experiment històric que feien aquelles persones fou «devorat per la història». Amb els exemples, de nou, ho entendrem millor: i) els hussites qüestionaven la forma com s’interpretava la fe; darrere dels hussites, hi havia els camperols d’europa oriental, els quals s’oposaven a pagar rendes senyorials, qüestionaven el poder de l’església... Hus fou cremat a la plaça de Praga i els hussites, reprimits. L’hussisme, diem, «passà a la història», i quan diem això expressem que no va tenir cap projecció en la història posterior –o en va tenir poca. ii) A Espanya es va fer la desamortització eclesiàstica. Mendizábal n’és el símbol, com posa de relleu Tomàs i Valiente. És a dir, es va desamortitzar i es va vendre la terra a qui podia comprar-la, a qui tenia títols de deute públic, però aquesta no era l’única possibilitat. Com l’historiador esmentat assenyala, Mendizábal fou el símbol, però Flórez estrada fou l’obstacle, perquè aquest polític proposava que la terra no es venguera –almenys no tota–, sinó que quedara –almenys part– en mans dels llauradors –emfiteutes– que la treballaven...

Com veiem, el contrast sistemàtic entre el que fou i no fou, l’anàlisi de per què fou el que fou i per què no va poder ser el que no fou, és intrínsec al treball d’historiador. Això és, en el fons, explicar la història. Si abans hem dit que la història fa genealogia del procés històric –explicant el perquè del procés, com aquest canvia en cada moment a mans dels homes, que són els que fan la història–, ara podem completar la idea afirmant que per a explicar el perquè del procés cal analitzar el perquè no d’altres iniciatives. És a dir, quines raons socials hi ha perquè plantejaren una possibilitat i perquè foren abatuts, o perquè la proposta de Flórez Estrada no s’imposara.

Això no és –almenys jo no ho propugne– una història possible, sinó procurar explicar el que ha passat. No crec que tinga sentit –més enllà de l’heurístic– explicar què hauria passat en el capitalisme dels estats units si no hagueren fet ferrocarrils, ni què seria d’europa en cas d’haver-s’hi imposat les tesis de l’heretgia hussita, o què hauria passat en el capitalisme espanyol si s’hagueren mantingut algunes terres eclesiàstiques i comunals en mans d’emfiteutes... La història és l’explicació d’allò que ha estat, de per què ha estat així, de com s’ha esdevingut. De fet, l’estudi de possibilitats, quan es fa, és per a donar llum al procés real i esbrinar-lo millor. Com hem vist, els fets o els processos històrics ens interessen per la significació històrica. Sens dubte, ací radica un dels principals problemes de l’objectivació històrica. Novament, el contrast, el diàleg amb la realitat històrica resulta la peça clau en l’objectivació del coneixement històric.

FUNCIÓ I USOS PÚBLICS DE LA HISTÒRIA

L’explicació del procés històric es fa des del present: des dels punts de vista, els propòsits i les experiències del present i amb l’ajut dels coneixements que es tenen a l’abast. En aquest sentit, el coneixement històric és un constant diàleg entre present i passat.