Marc Baldó Lacomba - Introducció a la història

Òbviament, poden estudiar-se aspectes particulars i concrets i ferse història des d’una perspectiva global. Per a fer-ho possible, n’hi ha prou d’integrar i relacionar l’aspecte analitzat en el conjunt del sistema social. L’estudi monogràfic, per tant, no té per què destruir l’entranya global de l’entitat social: aprofundir en un aspecte concret no ha d’implicar necessàriament perdre la imatge del conjunt. I es tracta d’això. D’exemples, n’hi ha molts. Georges duby, quan estudia la ideologia feudal o dels tres ordres, la relaciona amb tot el sistema social i, àdhuc, per poder-la explicar millor, no oblida fer esment de les heretgies, que són contrapunt del discurs d’Abelard i Aldaberó. Si posem aquest exemple és per mostrar com una monografia centradaen aspectes «superestructurals» pot atendre la dimensió conjunta de l’experiència social; és més, per copsar-la cal fer-ho així. El que en història no té sentit, en canvi, és trencar la unitat de conjunt de l’experiència social. No té sentit oblidar-se de la perspectiva de globalitat i pretendre explicar per separat, com si foren aspectes sense nexes ni relacions, sectors complementaris de l’experiència històrica. Igualment, per exemple, no té sentit tractar l’origen del capitalisme i el naixement del protestantisme com si foren aspectes que no tingueren res a veure. Potser res no ha perjudicat més el desenvolupament de les ciències humanes o socials (i més la història que no cap altra) que la separació que s’ha practicat i es practica en diversos nivells. Durant molt de temps s’ha separat –i encara hi ha qui ho separa– tot.

Potser el tòpic de separar el cos de l’ànima (o la ment), tan vell com fals, encara exerceix el seu imperi. En història és freqüent separar-ho tot: l’especialització universitària es complau a deformar els sabers i trencar la unitat. Així, l’especialista universitari de qualsevol època (prehistòria, edat antiga, medieval, etc.) no sols ignora els altres períodes, sinó que es creu quasi obligat a ser un gran ignorant de «l’àrea» veïna. I no diguem l’obligació que es creu que té de ser un gran ignorant si ha de creuar el llindar no ja de «l’àrea de coneixement» pròxima, sinó de la «facultat». La conseqüència és que l’historiador comú separa l’economia de la política, la política del pensament, el pensament de l’art... I posats a separar, fins i tot se separa el treball que es fa al taller del pintor de l’obra d’art que s’hi produeix, les relacions del pintor amb el patró que contracta el sant Vicent que ha eixit dels seus pinzells... Ens especialitzem en estudis atomístics que renuncien a pensar globalment en els nexes del sistema social. «Un metge no és un químic, però pot ignorar la química? Saber molt és necessari per a l’especialista; comprendre suficientment diversos aspectes de la realitat no ho és menys quan ens lliurem a l’esforç de la síntesi, i aquest és l’esforç que es demana a l’historiador» (Vilar, 2004: 84).

Dit això, cal afegir-hi que la perspectiva global no consisteix a «dirho tot» sobre tot. L’explicació històrica, com la de qualsevol ciència, comporta una selecció de dades que s’ha de fer en funció del que es vol explicar. Explicar la història de la Xina des de la proclamació de la República el 1911 fins la revolució socialista de 1949 –per exemple– no és exposar la història de tots i cadascun dels xinesos i totes les coses que s’han esdevingut en aquell període, sinó fer comprensible aquesta matèria esbrinant, dins d’aquella complexitat, els aspectes socials dels quals depèn la totalitat històrica proposada. La selecció de fets que realitza la ciència històrica es fa, per tant, amb l’objectiu d’explicar com funciona i com canvia dita realitat. La selecció de fets és sempre un element bàsic per a l’assimilació racional del que s’exposa. Un mapa sobre un aspecte concret –la xarxa fluvial d’un país, posem per cas– s’ha de fer a escala (seria absurd fer-lo de la mateixa grandària del país que es cartografia) i, a més, no registrarà tots i cadascun dels rius i barrancs de les conques fluvials, sinó sols els que ens permeten copsar el fenomen. La perspectiva global de la història tampoc no és una «suma de aspectes» o «un agregat inconnex de nivells», com ara demografia, economia, societat, política interna, relacions exteriors, mentalitats, ideologies i cultura, organitzats sectorialment i de manera independent, sinó, contràriament, tracta de buscar les connexions i relacions entre els diferents aspectes.

b) L’interès per la concreció i la relació abstracció/concreció. El coneixement científic dedueix relacions entre coses concretes, siguen planetes o revolucions, i formula enunciats objectivats i contrastables. Al món real, on «funcionen» aquestes abstraccions, sols existeixen coses concretes i relacions entre aquestes: una cèl·lula, una altra, una altra; un planeta, un altre, un altre; una estrella, una altra, una altra; una jacquerie, una altra, una altra; la revolució burgesa a Anglaterra, a França, a Espanya...

La història s’interessa per l’estudi d’aspectes concrets de l’experiència humana, en primer lloc, per raons epistemològiques. És conegut que, a partir de l’estudi de fenòmens específics, es dedueixen explicacions més abstractes o generals. Conceptes com ara «neolític», «mode de producció feudal», «formació de la classe obrera»… han estat abstrets de l’anàlisi d’experiències històriques concretes. A més, entre el nivell concret i les abstraccions, hi ha una relació recíproca mitjançant la qual l’historiador –com en tot científic– construeix marcs de referència generals i aquests, al seu torn, permeten conèixer els processos històrics particulars. Per exemple, la revolució burgesa espanyola s’explica des de fenòmens recurrents que es donen a tots els processos revolucionaris burgesos i sobre els quals s’han construït abstraccions del tipus «transició del feudalisme al capitalisme», «acumulació originària de capital», «proletarització», «formació de la burgesia», «liberalisme»... Les especificitats pròpies del cas espanyol, en fi, també es copsen millor posant en relació l’experiència d’aquest país amb els marcs de referència generals.

El fet que la història s’interesse per donar compte dels processos històrics concrets no sols és un recurs epistemològic ineludible, sinó també, en segon lloc, és una expressió de la diversitat històrica de les societats. Aquesta diversitat és una característica ontològica de l’experiència social humana que produeix pràctiques socials variades, les quals, per una banda, reprodueixen regularitats sociohistòriques observables, però, per altra banda, també s’introdueixen matisos i peculiaritats diferencials en les experiències concretes que –òbviament– interessa conèixer i explicar. Evidentment, això es deu al fet que els comportaments socials de les persones no es regeixen per pautes naturals, com ara les genètiques o les biològiques, sinó per interaccions socials, on tenen protagonisme especial les relacions i accions socials i els processos històrics. Tanmateix, aquesta capacitat de la praxi social per a produir variacions i matisos no fa de la història una ciència de fenòmens particulars aïllats, ni de processos històrics singulars. Les experiències històriques, matisos al marge, s’assemblen les unes a les altres i els historiadors n’abstrauen pautes i mostren les peculiaritats concretes. La relació i les raons de fons que hi ha entre les regularitats de l’experiència social i la variabilitat –com es podrà suposar, un dels cavalls de batalla de la teoria social– i l’aportació que hi fa la historiografia són claus en aquesta reflexió.