Marc Baldó Lacomba - Introducció a la història

En el coneixement científic, en resum, es poden distingir tres vessants: 1) el treball o procés d’investigació, 2) els resultats d’aquesta i 3) les aplicacions de diversa índole que se’n deriven i que, òbviament, són distintes en unes i altres ciències.

La concepció de ciència que acabe d’exposar (coneixement i acció) no és l’única possible, però és la que jo tinc. No entenc la ciència d’una manera idealista, com una mena de pensament ‘pur’ que es desenvolupa al marge de la societat que la produeix, ni tampoc l’entenc aliena a les necessitats dels humans, ni als seus problemes materials i socials. El coneixement científic es veu activat i estimulat dins de les societats que el promouen. I a l’inrevés, les societats es veuen afectades pel coneixement científic que, al cap i a la fi, compon i estimula la capacitat d’acció de les persones al món.

L’EXPLICACIÓ CIENTÍFICA

La funció del coneixement científic és l’explicació científica. Etimològicament, la paraula explicar significa desplegar. Imaginem, per exemple, un certamen poètic. Els concursants presenten els seus poemes, però no s’identifiquen amb el seu nom sinó amb un lema, i en un sobre tancat o plica (en un objecte plegat) escriuen per fora el lema i, a dins, la identificació. El jurat, quan decideix quina és la poesia premiada, obri la plica i dóna a conèixer el nom de l’autor. És a dir, explica, desplega una cosa oculta, l’aclareix. Explicar significa el que s’ha descrit: fer comprensible una cosa, donar-la a conèixer, comprendre’n la causa, assimilar-la a la nostra raó i apropiar-se del món objectiu, com deia Hegel (1976: 522).

L’explicació científica no se n’ix essencialment del que s’ha dit. «L’objectiu distintiu de l’empresa científica és subministrar explicacions sistemàtiques i adequadament sustentades... Les explicacions són res-postes a la pregunta per què» (Nagel, 1978: 27). En ciència, explicar és respondre al per què de les coses, la qual cosa no sols comporta dir les causes que les produeixen, sinó també connectar les causes amb els efectes, els principis amb les conseqüències. L’explicació científica, en definitiva, se sustenta en el principi de relació: en els nexes objectius que hi ha entre els elements del món. Si es vol dir d’una altra manera, explicar és descobrir les correlacions que hi ha entre els fets particulars i els fenòmens generals.

Ara bé, per a donar raó de la pregunta global per què, cal fer-se unes quantes preguntes més: la causa material (qui o què), la causa formal (com), la causa motora del que es vol explicar (per què es produeix), la causa final (per a què o amb quina finalitat es produeix), la dimensió espacial (on o donar raó de per què el que es vol explicar esdevé en aquell espai) i la dimensió temporal (quan o donar raó de per què esdevé en aquell temps). En definitiva, explicar comporta donar compte d’un feix de factors. [1]

Considerem un exemple: siga la revolució francesa el fenomen que volem explicar. Haurem d’estudiar la matèria (en aquest cas, la matèria social) que nodreix la revolució, és a dir, els elements que hi intervenen, qui la fa, les forces socials que la protagonitzen, les que la resisteixen, les que lluiten i actuen en el sentit que siga... Haurem d’esbrinar la forma que adopta l’esdeveniment revolucionari: què passa, com passa, quines són les etapes, les fases... Haurem de copsar les raons que mouen els esdeveniments, els factors econòmics, socials, polítics, ideològics que produeixen la revolució... Haurem d’atendre també les raons per les quals els agents socials actuen com ho fan, és a dir, per a què actuen així, quins són els fins que es proposen... Haurem d’explicar, a més, la dimensió espacial, raonar l’on o, dit en altres paraules, per què es produeix a França, per què aquests esdeveniments passen a París, a Marsella, a La vandée... I, finalment, haurem d’explicar també la dimensió temporal, és a dir, donar raó del temps, del quan: per què esclata el 1789, per què després es radicalitza... quina relació hi ha entre els factors econòmics, socials, polítics, ideològics i la cronologia...

Evidentment, com cal esperar, hi ha diversos tipus d’explicació científica. Els principals són: les explicacions deductives o deterministes (quan la resposta al per què es deu a una relació de causa-efecte necessària), les probabilístiques (quan la relació és probable), les funcionals i/o sistèmiques (quan la resposta al per què es deu a l’organització i funcionament d’una estructura o sistema), les genèsiques (quan la resposta al per què s’explica pel procés), i les explicacions teleològiques i/o intencionals (quan la resposta al per què es deu als propòsits o intencions dels agents). Els tipus d’explicació científica depenen essencialment de les característiques intrínseques del sector de la realitat que s’estudia, ja que no s’integren de la mateixa manera els elements, els nexes i els processos en uns àmbits i en d’altres. En la investigació històrica, tot i que es donen explicacions dels diversos tipus, es procedeix de l’efecte a la causa i, per tant, l’estratègia d’investigació que hi predomina és «observar la realitat d’un efecte per, partint d’aquest, investigar-ne les causes» (Lozano, 1994: 54). Així, la revolució francesa s’explica pels factors que la generen i aquests es lliguen atenent a la seqüència d’esdeveniments, de forces socials i de processos de transformació. L’explicació històrica no fa prediccions: no pot, les variables que intervenen en l’esdevenir social són incalculables i estan obertes a factors i processos no previsibles.

RELACIÓ ENTRE EXPLICACIÓ I COMPRENSIÓ

Tot i que en el llenguatge ordinari els significats dels verbs explicar i comprendre es confonen, hi ha matisos importants. Explicar, en el llenguatge comú, és donar raó d’un fet o exposar-lo amb paraules clares i/o donar compte de les causes, mentre que comprendre és entendre, copsar o abraçar el sentit d’algun aspecte, com ara un símbol, un ritus o un comportament humà.

Tradicionalment s’ha sostingut i insistit que l’explicació i la comprensió, traslladades a l’estratègia d’investigació, defineixen camins metodològics diferents. En efecte, hi ha una manera de donar compte de l’experiència històrica que ha tingut gran predicament en la historiografia i que considera que la història no s’explica, sinó que es comprèn. La noció de comprensió fou definida en la segona meitat del segle XIX contra el positivisme per historiadors i filòsofs d’influència neokantiana (Droysen, Dilthey i Rickert), que emfatitzaren el que Juan José Carreras ha definit com el paradigma de la metodologia individualitzadora (2000: 49).

Droysen deia que per a accedir al saber hi ha tres mètodes: el filosòfic, que té com a propòsit conèixer; el científic, l’objectiu del qual és explicar, i l’històric, que es proposa comprendre. Dilthey, en un llibre publicat el 1883, sostenia que la història i, en general, les ciències humanes i socials no poden explicar les experiències sociohistòriques perquè no poden inferir pautes regulars del comportament humà, ja que aquest és fluent i està activat per accions que són difícilment previsibles. «Les regularitats que es poden establir en l’esfera de la societat –deia– són molt inferiors en nombre, importància i precisió formal a les lleis que han pogut formularse sobre la natura» (1986: 83). En conseqüència, privat el coneixement del món social i històric de formular lleis científiques, almenys amb tanta precisió com ho fan les ciències de la natura, Dilthey proposava un altre mitjà per a dur a terme l’assimilació de l’experiència sociohistòrica a la raó: la comprensió.