Marc Baldó Lacomba - Introducció a la història

És a dir, creix i es desenvolupa. Les societats coneixen canvis, siguen graduals o siguen profunds i, a més, ho fan constantment, amb una intensitat de canvi variable segons èpoques i segons processos històrics. El canvi és inherent a l’experiència social, Marx deia que és una «tendència» i l’elevava a la categoria social bàsica. Aquesta «tendència» és, com moltes coses en l’explicació històrica, fàcil d’observar i difícil d’explicar. De moment, ens limitarem a constatar-la: basta que observem l’evolució social que s’ha produït del paleolític ençà, de societats de caça-recol·lectors a societats industrials. Més endavant –i serà un objectiu central d’aquest llibre– intentarem explicar les causes d’aquesta tendència.

5. L’experiència històrica és multifactorial.

En la realitat històrica no hi ha causes unívoques, tot té nexes i la matèria social està tota connectada. La història és el resultat d’una multiplicitat de factors en interacció contínua, tot i que hi ha aspectes nuclears dels quals depèn la globalitat d’una experiència històrica. Per exemple, el servatge és un aspecte nuclear per a explicar-nos el funcionament d’una experiència històrica concreta: la formació social del feudalisme europeu. Però el feudalisme europeu no s’explica sols des d’aquest aspecte; els avanços tècnics, l’increment del comerç, les institucions polítiques (les monarquies medievals, la monarquia absoluta), l’escolàstica (i les seues diverses tendències), l’humanisme, etc. Són altres factors que en donen compte.

En resum, la història, per donar compte de la matèria històrica, ha d’explicar: a) els fets històrics com a fets humans, atès que les persones són els actors de la seua història; b) el caràcter social de la història; c) les formacions socials objectives que han existit o existeixen i el sistema de funcionament (les estructures o modes de producció) que dóna coherència a una experiència històrica; d) el canvi social o, si es vol, el creixement i el desenvolupament que s’opera en la societat; e) la conjunció de factors característica de qualsevol procés o esdeveniment, intentant analitzar, això sí, quins aspectes són medul·lars en l’objecte que s’estudia. Considerem la matèria històrica humana, social, estructurada, en transformació dialèctica i multifactorial.

DEFINICIÓ D’HISTÒRIA

Comentada la diferència entre l’experiència històrica i l’explicació científica d’aquesta experiència, i caracteritzada la història com a experiència humana i social, arriba l’hora de definir amb la màxima concisió possible què és la història. La definició que segueix és la que explicava a classe el professor Enric Sebastià Domingo (1930-2006), que fou mestre i amic. Per història entenem la ciència del creixement i del desenvolupament de les societats en el temps i en l’espai, d’acord amb uns procediments i unes lleis socials específiques.

Preferisc la definició que acabe de proposar a d’altres més convencionals (la ciència dels homes en el temps; la ciència que estudia les experiències i la dinàmica social en el temps...) perquè emfatitza el procés de canvi social –creixement, desenvolupament– que produeix la mateixa experiència social. D’altra banda, aquesta definició obliga a reflexionar sobre tres grans aspectes: la ciència, la societat i el canvi social, i la praxi com a eix que articula aquest complex. Dedicarem la resta del llibre a aquests aspectes.

2. CIÈNCIA, CIÈNCIES NATURALS I CIÈNCIES SOCIALS

LA CIÈNCIA

El debat sobre si el coneixement històric és científic o no és tan vell i està tan embolicat que plantejar-lo per qui no és filòsof denota probablement poca audàcia. Al capdavall, tot dependrà de com es definisca la ciència. La qüestió –pense– no és adjectiva, sinó substancial i de la màxima importància. Cert que hi ha historiadors que defugen entrar en aquestes aigües tèrboles i opinen que, mentre l’explicació històrica siga instrument veraç i objectiu per a explicar el procés social humà, tant fa si se la considera ciència com si no. No falten filòsofs o epistemòlegs que van en ajuda d’aquestes actituds dubitatives. Tanmateix, entenc que, per a assegurar la veracitat i l’objectivitat, no n’hi ha prou amb qualsevol manera d’explicar l’experiència històrica de la humanitat; cal recórrer –es vulga o no– a un determinat «estil de pensament» que estiga controlat, s’ajuste a uns procediments i aporte uns resultats contrastables, i l’únic que pot garantir això és el científic.

Mario Bunge defineix ciència com un determinat «estil de pensament i d’acció» (1985a: 19). Totes dues coses. Quant a «estil de pensament», en efecte, la ciència es caracteritza, en primer lloc, per ser un coneixement racional i objectiu de la realitat. Racional, perquè proposa uns enunciats per a explicar-la que són coherents, lògics i sistematitzats. Objectiu, perquè les afirmacions o interpretacions que fa estan fundades i contrastades amb la realitat. Per al pensament científic el món s’explica necessàriament per factors naturals, factors socials o una combinació d’uns i altres, però, en cap cas, per factors que no puguen contrastar-se. Una epidèmia, per exemple, s’explica per factors biològics, demogràfics, sanitaris, socials, històrics... I no com un càstig de la divinitat. El respecte escrupolós a la natura i a la societat –a la realitat objectiva– és la primera divisa del treball científic; l’objectivació obliga a fugir d’explicacions sense control. En segon lloc, la ciència també es caracteritza per seguir un determinat procediment o mètode per a explicar, el mètode científic, que consisteix a fer-se preguntes sobre el món, construir suposicions o hipòtesis per a explicar-lo, arbitrar procediments per a contrastar i comprovar les hipòtesis, formular enunciats com ara lleis científiques, conceptes i teories... Ens referirem al mètode científic amb més detall en el capítol cinquè. En fi, en tercer lloc, el coneixement científic està obert a revisió: les explicacions que aporta sobre el món es modifiquen, es revisen i se superen. La ciència és un camí que es fa investigant, un procés en constant construcció o, si es vol, un procés dialèctic. Al coneixement científic, per tant, no hi ha dogmes, sinó enunciats oberts a la crítica. En altres paraules, la ciència és fal·lible i aporta un coneixement provisional del món.

Però la ciència no és sols una manera de pensar, una construcció intel·lectual per a interpretar la realitat, un sistema fonamentat de proposicions, sinó també acció, activitat humana per a conèixer el món i per a actuar sobre aquest. En efecte, l’acció es produeix, en primer lloc, en el treball que fa el científic per a conèixer. Foren els filòsofs moderns, els de la revolució científica, els qui consideraren que la ciència no era contemplació passiva de les veritats donades, absolutes i eternes, sinó activitat per a buscar i explicar-se racionalment el món. Però, a més, en segon lloc, la ciència no és sols una construcció intel·lectual, sinó una activitat pràctica. Conèixer com és el món, explicar-se’l objectivament, permet actuar-hi sabent com funciona, sabent quines són les seues lleis. Evidentment, això incrementa el domini («la mesura de la potència», deia Francis Bacon –1984: 27–) sobre la realitat i permet actuar amb sentit pràctic, és a dir, coneixent els límits i les possibilitats de l’entorn natural i social. La ciència, doncs, no pot concebre’s sols com una curiositat més o menys mística per a explicar-se la realitat objectiva, sinó també com una activitat humana conscient que es pro-posa objectius i permet satisfer necessitats. Saber, per exemple, els solsticis i els equinoccis fa possible sembrar el blat a hora; saber, per exemple, que l’economia capitalista funciona cíclicament permet adoptar polítiques conseqüents davant una crisi. La ciència essencialment és una activitat pràctica que no tracta sols d’interpretar el món, sinó també de transformar-lo (Marx, dins Marx-Engels, 1987: II, 444).