Marc Baldó Lacomba - Introducció a la història

Per comprensió entén un procés mitjançant el qual percebem internament els significats dels pensaments i les accions d’altres persones a partir de l’observació del que fan i la intuïció dels motius pels quals actuen. «Les situacions en la societat –escrivia– ens són comprensibles des de dins; podem reproduir-les, fins a cert punt, en nosaltres, en virtut de la percepció dels nostres propis estats» (1986: 83). Es tracta, dit en altres paraules, de recrear a la nostra ment o reproduir analògicament les vivències d’altres persones i d’altres experiències humanes pel consens intrahumà de la intuïció i la imaginació, per l’empatia, l’autognosi, la interpretació psicològica.

El plantejament de dilthey, que es fonamenta en la psicologia i el subjectivisme, va intentar ser millorat per Rickert, qui, en lloc de parlar de ciències de l’esperit, parlava de ciències de la cultura, perquè l’esperit o ment era objecte d’estudi de la psicologia, però no de la història ni de la resta de ciències socials. L’objecte d’estudi d’aquestes era la cultura, entenent-la com els productes de les accions intencionals humanes, siguen objectes (una obra d’art, una ferramenta, una arma) o siguen institucions. La comprensió històrica de les accions intencionals humanes ja no es fonamenta tant en la penetració psicològica, sinó que és una capacitat general que podem equiparar a la comprensió que tenim del llenguatge de qui ens parla. La «dimensió semàntica» de la comprensió ha tingut un paper rellevant en els filòsofs partidaris de la metodologia individualitzadora de la història en el segle XX (G. H. Wright, 1987: 24, 53) i, sovint, aquest èmfasi s’ha fet negant a la història i a les ciències socials capacitat d’explicar per considerar que les accions intencionals humanes (les intencions i els propòsits) no poden explicar-se en virtut de necessitats causals adequades a estructures.

Tanmateix, sóc dels que entenen que, entre explicar i comprendre, no existeix cap guerra civil permanent i sagnant, sinó que, més aviat i quan fa al cas, el nostre coneixement funciona mitjançant una relació dialèctica entre explicació i comprensió. El coneixement social i de la història, a més de les explicacions –siguen causals, funcionals, probabilístiques o genèsiques–, «necessita d’una dimensió comprensiva per a copsar les significacions de les situacions i accions viscudes, efectuades, percebudes, concebudes pels actors socials, individuals i col·lectius» (Morin, 2002: 162). Incomplet serà l’historiador que no intenta «penetrar en la subjectivitat dels homes del passat», escrivia Vilar (1983: 156). Al capdavall, comprendre és entendre les intencions i les motivacions de qualsevol comportament humà, i explicar és donar compte del perquè de dites intencions des dels factors, les causes i els contextos o situacions socials que les motiven.

Per exemple, cremar les màquines (com feien els luddites) o botar foc als castells i palaus de senyoria feudal (com feien els camperols revoltats en jacquerie) són dos tipus de comportaments que comprenem, és a dir, ens fem idea de per què els uns destruïen les màquines (perquè els llevaven la faena) i els altres cremaven els castells (perquè es rebel·laven contra l’explotació que els imposaven els senyors feudals). Comprendre, en aquest sentit, no vol dir –en absolut– compartir, ni empatitzar ni, menys encara, sentir el que sentien els vassalls i els treballadors a domicili amotinats, sinó sols «penetrar en la subjectivitat» d’unes persones que ens fa atorgar sentit a un comportament humà. Però és evident que l’historiador, ni que siga el major enemic de l’explicació històrica, no es conformarà amb la comprensió d’aquestes actuacions. Voldrà anar més enllà i veure les causes que les expliquen: les condicions socials, les intencions dels agents i les accions pràctiques d’aquests.

CIÈNCIES NATURALS I CIÈNCIES SOCIALS

Cada sector que compon el món –el subatòmic i l’atòmic, el molecular, el dels organismes vius, el del comportament humà i el del nivell social– té qualitats i propietats diferents, ‘funciona’ –diguem-ne– de manera distinta i, en conseqüència, els nexes o relacions entre els elements que componen cada sector (els àtoms, les cèl·lules, els òrgans, els individus, les espècies, les societats humanes...) també tenen especificitats que estudien les diverses ciències.

Les singularitats dels nexes es diferencien segons els sectors de la realitat. «El comportament de les partícules subatòmiques és molt diferent del comportament de les partícules en el món macroscòpic» (Trefil, 1985: 32). Si passem a la química, la biologia, la fisiologia, la psicologia o la sociologia, seguirem trobant «comportaments» específics dels elements en cada camp, és a dir, formes de connexió diferenciades. Per exemple, els elements fisicoquímics organitzats com a éssers vius tenen unes peculiaritats estructurals o, si es vol, unes formes de connexió específiques que són diferents dels estrictes processos físics i químics; per això, la biologia és una ciència diferent de la física i la química, perquè descobreix unes lleis científiques específiques que donen compte d’aquests nexes específics que es troben en la matèria viva. El mateix passa en les ciències socials, les quals estudien les societats humanes on es produeixen unes relacions i estructures de funcionament que també tenen les seues propietats i connexions específiques (Elias, 1999: 123-132). Per a dominar conceptualment el món i explicar-lo, convé ser respectuosos amb les formes de connexió, els tipus estructurals o els nexes funcionals, que són distints en uns i altres nivells de la realitat. [2]

Mentre que les ciències de la natura estudien elements –partícules, àtoms, molècules i organismes– que es relacionen entre si en un univers físic o biològic, les ciències socials s’ocupen de persones que es relacionen entre elles en un univers social que és diferent i en el qual s’integren explicacions per intencions, per desenvolupament de processos o dialèctiques, per funcionament d’estructures, per probabilitats i per determinacions socials (ja que viure en societat imposa no poques determinacions d’aquesta mena). L’explicació sociohistòrica conjuga les estructures socials, la transformació dialèctica d’aquestes, l’acció dels agents socials (individus, classes, tribus, nacions o altres grups...) i la dialèctica acció-estructura (Aróstegui, 1995: 244-250). Quan definíem la història i dèiem que era la ciència del creixement i el desenvolupament de les societats en el temps i en l’espai d’acord amb uns procediments i unes lleis socials específiques, ens referíem exactament –en l’última frase de la definició– a l’especificitat social, la qual «funciona» de manera diferent d’altres sectors de la realitat i se separa de la que estudien la física, la química i la biologia.

La societat humana presenta tres característiques que són pròpies d’aquest sector de la realitat. La primera és que les persones són els agents socials que creen o produeixen la societat i la història mitjançant la praxi (o activitat que opera sobre el món natural i produeix el món social); la segona és que en la praxi humana hi ha un nivell intencional dels agents històrics o socials, però aquest nivell s’encarna, es fon o s’interrelaciona amb el nivell social o aquell en el qual operen les lleis o pautes del sistema social; la tercera característica és que la societat humana es transforma dialècticament (o per processos interns de desenvolupament social que activa o promou la praxi). Dedicarem els capítols de la part que hem titulat «Praxi, estructura i canvi» a atendre aquesta especificitat, però abans ens correspon referir-nos al mètode.