Marc Baldó Lacomba - Introducció a la història

L’explicació –en qualsevol ciència i, doncs, en la història– comporta selecció, una selecció que s’ha de fer en funció del que es vol explicar. Acabem de dir que el que la història vol explicar és com s’organitzen, com funcionen i com canvien les societats, i el perquè de tot això. L’explicació històrica, per tant, té com a divisa l’anàlisi d’aquells aspectes que són essencials, nuclears, medul·lars per a explicar les experiències històriques i la dialèctica o transformació social. L’explicació històrica, per tant, no pretén dir-ho tot sobre tot, sinó sols –i no és poc– donar compte de la globalitat de la matèria de la història humana. Es tracta, per tant, no de contar totes les coses que han passat en la història (de les quals hagen quedat testimonis), sinó de penetrar en els mecanismes de funcionament de la història humana, d’arribar a conèixer quins són els aspectes nuclears de l’experiència social humana, de relacionar aquests aspectes fonamentals amb tots els altres que componen l’experiència històrica, de conèixer els factors del canvi social i la complexa xarxa d’interaccions que l’expliquen.

Per exemple, explicar la història de la Xina des de la proclamació de la República el 1911 no és exposar la història de tots els xinesos i de tot el que s’ha esdevingut des d’aleshores, sinó fer comprensible la matèria en qüestió tot esbrinant dins d’aquesta complexitat aquells aspectes socials dels quals depèn la totalitat històrica proposada. La selecció de fets que realitza la ciència històrica es fa, per tant, amb l’objectiu d’explicar com funciona i com es mou la realitat històrica. La història busca una imatge global de les societats i dels canvis socials (Vilar, 1974: 347-881). O si es vol dir en altres paraules, ha d’explicar què passa i per què passa el que passa.

CARACTERÍSTIQUES DE LA MATÈRIA HISTÒRICA

1. L’experiència històrica és humana.

La fan els mateixos éssers humans dia a dia, ells són els agents, els protagonistes, els antagonistes, els autors i els actors de la història i, a més, la fan sense intervenció divina. La història no és obra –ni que siga directament ni indirectament– de l’omnipotent déu monoteista de les religions del Llibre, ni dels déus del panteó politeista, ni del cosmos. Qui fa la història, senzillament, són les persones. La fan, sens dubte, sobre el llegat històric que hereten, del qual conserven unes coses, en canvien d’altres i n’aporten de noves; amb pocs o molts retocs, aquestes persones transmeten aquest llegat, a la generació següent, la qual, al seu torn, opera de manera semblant...

Se’n desprèn, doncs, que les persones no són només individus d’una espècie, la nostra (a la qual anomenem amb poca modèstia homo sapiens, encara que també siga homo demens), sinó, a més, individus que emergeixen de l’experiència social. En efecte, les persones posseeixen una estructura orgànica i mental biològicament definible (el que s’anomena natura humana) i, a més, formen part d’un procés social i històric que és inseparable de la seua individualitat i personalitat. Per això diem que...

2. L’experiència històrica és social.

Ho és perquè els actors de la història (individus i grups) formen part d’una societat en la qual naixen, viuen i sobre la qual actuen. Les persones, a més de ser part de la natura, són éssers socials, és a dir, són productes d’una societat determinada. Una societat és una manera específica d’organitzar-se la vida un col·lectiu de persones; tota societat, de fet, emergeix de les interaccions, els nexes i les relacions que es produeixen entre elles i són aquestes les que, amb les seues accions i interaccions, produeixen una organització en la manera de viure, de produir i distribuir béns, d’organitzar els interessos i les disputes i d’interpretar i debatre el món i l’organització social. Així doncs, la història és social perquè els fets que constitueixen la matèria històrica –les accions i les relacions de les persones– tenen sempre una dimensió social.

Percebre la dimensió social no és cap nimietat. Durant molt de temps les explicacions que s’han fet de la història no han considerat que la manera d’organitzar-se la vida humana atenent a les relacions i els nexes de les persones fóra l’element bàsic al qual calia parar atenció. Es fixaven en les especificitats culturals que feien diferents uns pobles d’altres (per exemple, els ibers, celtes o celtibers, o els francesos, anglesos o holandesos), però no atenien al tipus de societat, els trets comuns d’organització social que compartien els pobles (siguen les tribus de la Península ibèrica o els estats-nació europeus moderns). La dimensió social de la història va molt més enllà de les identitats culturals i nacionals. El seu objecte d’estudi és estrictament l’estudi d’una zona social que es fixa sobretot en una manera d’organització social històricament determinada (sense desatendre les especificitats i particularismes culturals, territorials, locals i individuals) i en els canvis que es produeixen en aquesta organització o tipus de societat.

3. L’experiència històrica està estructurada.

És a dir, els fets socials i els històrics (incloent-hi qualsevol experiència, siga la decisió d’un governant o l’acte quotidià de treballar cada dia) no són un magma de fets particulars sense relació els uns amb els altres, sinó que tenen nexes, connexions o, si es vol, tenen una coherència social i històrica. L’historiador buscarà les relacions que expliquen la vertebració del complex de les societats i en deduirà abstraccions.

Dins d’aquestes abstraccions, i atenent el materialisme històric, n’hem de destacar una d’important: les estructures o modes de producció. Estructures o modes de producció són abstraccions que ens expliquen les maneres d’organitzar-se i transformar-se les societats: a) com es produeixen i distribueixen béns, des de quines relacions socials es produeixen i es distribueixen, quina importància tenen les capacitats socials, materials i tècniques per a la producció, l’acumulació d’excedents i la reproducció social; b) com es forma, dins d’aquest sistema de producció, l’ordre polític i institucional; quina relació té el poder polític i les institucions de les quals es dota la societat amb la base material d’aquesta darrera, i com actua sobre la mateixa societat; c) com es constitueix, dins d’aquesta organització social, la percepció del món que conceben les persones i els grups socials; com aquestes consciències (les ideologies, les mentalitats) representen i expressen el món natural i social i com actuen sobre aquest. Exemples de modes de producció són el feudalisme i el capitalisme.

Una de les crítiques que, de vegades, es fan al materialisme històric és considerar-lo «estructuralista». La història –ve a dir qui així pensa– és un joc d’estructures on les persones no pinten res. Però creure que el marxisme dissol l’acció humana i la sotmet i subjuga a les estructures és fals. Si això fóra cert, els autors del Manifest comunista no haurien escrit allò de «Proletaris de tots els països del món: uniu-vos!». Per a què unir-se si les estructures determinen la història? La història, la fan les persones, el que passa és que no la fan com els dóna la gana ni al seu arbitri intencional (com pensaven els historicistes), sinó des de dins de l’experiència social que viuen; aquesta experiència els condiciona, però no els anul·la la capacitat d’acció. Recordem –com hem dit abans– que les persones produeixen la societat on viuen, però també són elles mateixes les que promouen i fan les accions socials que la canvien.

4. L’experiència històrica es transforma dialècticament.