Marc Baldó Lacomba - Introducció a la història

La segona part dóna compte de què és –o què entenc que és– la història: el desenvolupament de les societats humanes en el temps. Si es titula Praxi, estructura i canvi, és perquè considere que aquest és el trípode de la història. La praxi, perquè és l’activitat humana que produeix, realitza i transforma el món, l’activitat que crea la història, el més propi, específic i nostrat que fa l’ésser humà. L’estructura (sociohistòrica, és clar), perquè la societat i la història estan organitzades i convé esbrinar com ho fan, i també perquè entendre l’estructura de les coses, de la història en aquest cas, ens ajudarà a relacionar el que és concret amb el que és general. El canvi és l’altre peu del trípode perquè és sinònim d’història, de procés, de desenvolupament. Que el canvi històric siga diferent del canvi d’altres àmbits del cosmos no és estrany: darrere del canvi social o històric hi ha la praxi, l’activitat humana que transforma el món en unes condicions i l’humanitza.

En fi, val a dir que la primera i la segona part del llibre no són parts separades, sinó entroncades. De res aprofitaria saber com es produeix o es fa la història si no es pretenguera saber-ho científicament. D’ací que les reflexions sobre la història com a ciència siguen tan bàsiques com les que es fan sobre què és la història.

Considere que en aquestes pàgines hi ha una perspectiva teòrica definida. Dins de tota la variació d’interpretacions i propostes teòriques hi ha un decantament, un compromís amb el coneixement objectiu de la història i amb les ganes que el món canvie. Com que sóc dels que creuen que la nostra espècie coneix el món transformant-lo, i com que, a més, crec que aquest món ha de canviar, pense que conèixer com s’ha produït i es produeix la història –malgrat les foscúries de l’enteniment– és una bona eina per a superar-se.

Per acabar, vull expressar el meu agraïment als estudiants i als companys amb els quals, dia a dia, estudie i reflexione sobre aquesta disciplina, especialment a aquells estudiants d’història que han compartit amb mi l’experiència d’entendre-la. Amb el professor Enric Sebastià (in memoriam) tinc un gran deute.

I LA HISTÒRIA COM A CIÈNCIA

1. DEFINICIÓ D’HISTÒRIA

EXPERIÈNCIA HISTÒRICA I CONEIXEMENT HISTÒRIC

La història estudia la història. Mil voltes s’ha dit, i caldrà dir-ho una més. En efecte, la paraula història té un significat doble: fa referència, per una part, a l’experiència històrica i, per altra, al coneixement que s’ocupa d’estudiar aquesta matèria o experiència. Dit així sembla –quasi– un joc de paraules, però si hi parem atenció aviat detectarem la diferència de continguts.

Per experiència històrica entenem el que ha ocorregut en la vida social dels humans, les diverses experiències històriques d’aquests, incloent-hi la que vivim, la conjunció de factors pels quals les societats i els individus que les integren s’organitzen, actuen, es desenvolupen i canvien. Aquestes experiències, des de l’hominització fins avui, constitueixen la matèria de la història. Conseqüentment amb el que s’acaba de dir, considerem que l’experiència o matèria de la història és objectiva: és a dir, existeix (o ha existit) per si, té (o ha tingut) entitat pròpia fora de nosaltres i és independent de les interpretacions que se’n puguen fer. Objectives són, per exemple, les experiències històriques de l’Imperi romà, la Corona d’Aragó, la conquesta i la colonització d’Amèrica o la transició democràtica espanyola.

Per coneixement històric entenem l’estudi, l’anàlisi, l’explicació científica que la historiografia elabora d’aquesta matèria. L’objectiu de la investigació històrica consisteix a explicar científicament l’experiència històrica. Explicar és fer entendre una cosa, saber-ne les causes, omplir un buit en la nostra concepció del món. L’explicació científica és un procés d’assimilació de la realitat objectiva a la raó. En aquest sentit, l’explicació històrica es proposa fer-nos comprendre les societats humanes i la seua dialèctica social al llarg del temps. És a dir, es tracta de capir els mecanismes de fons de les societats, mostrar-nos com funcionen, com hi viuen els individus que les integren i com canvien aquestes estructures socials.

Es tracta, per exemple, d’explicar com s’articula i funciona una societat determinada, en quin espai s’organitza, com actua sobre aquest espai; quantes persones la integren, com hi viuen; com produeix béns aquesta societat, quines relacions socials s’hi estableixen per produirlos, com s’hi distribueixen; com s’hi articula el poder, quines idees constitueixen la consciència social de les persones que viuen aquesta experiència social, des de quines bases materials s’articulen aquestes consciències; com canvien –o no– tots aquests factors amb el transcurs o procés històric de l’experiència social i per què, quins esdeveniments (polítics, econòmics, sociològics, culturals) es generen i per què, quina connexió hi ha entre els esdeveniments i la dinàmica de les estructures socials; quines relacions o nexes hi ha entre la societat que s’estudia i altres de coetànies, quines connexions s’estableixen entre la societat tractada i altres que la precedeixen o la continuen, què hereta de formacions socials anteriors i què canvia, què en conserven societats posteriors i què transformen.

A diferència de l’experiència històrica, que és objectiva, el coneixement històric és una explicació subjectiva de la matèria o experiència històrica, subjectiva i elaborada pels historiadors. En efecte, seran aquests qui ens explicaran les experiències socials de l’Imperi romà, la Corona d’Aragó, la conquesta i la colonització d’Amèrica o la transició democràtica espanyola. Ara bé, perquè l’explicació (o raonament sobre el perquè i el com de la matèria històrica) siga científica, haurà de contrastar-se amb l’experiència històrica objectiva, haurà de demostrar-se la concordança o la correspondència entre allò que es diu de la matèria històrica i l’entitat objectiva d’aquesta. En aquest sentit, el coneixement històric esdevé objectivable i aporta una explicació científica de l’objecte que estudia. El coneixement històric, per tant, procura conèixer objectivament les experiències socials i la transformació o el desenvolupament de les societats humanes al llarg del temps.

El coneixement científic, en resum, tracta de ser una interpretació racional, sistemàtica i verificable –per tant, fal·lible– de l’experiència de la història humana. O, en altres paraules, la matèria històrica, per tal de ser explicada científicament, ha de ser interrogada, problematitzada, investigada, sistematitzada i demostrada. Sols des de l’elaboració científica –és a dir, des de preguntes, des del plantejament i la selecció de problemes, des de supòsits teòrics, des d’hipòtesis, des de conceptes i des de la teoria– poden donar-se explicacions racionals i versemblants de la matèria històrica. Això passa, de fet, en totes les ciències: tant el físic com l’historiador es formulen problemes (és a dir, seleccionen aspectes) sobre com funciona la realitat que analitzen i n’elaboren explicacions versemblants. El que pretenen és explicar objectivament l’objecte del seu treball. La història, com a ciència, donarà compte de la matèria històrica i ho farà mitjançant aproximacions successives a la recerca de la veritat o la contrastació amb l’experiència històrica. Aquestes aproximacions successives, d’altra banda, són el mitjà, el camí que segueixen totes les ciències en la mesura que aprofundeixen en la comprensió del seu objecte. La ciència és un procés d’indagació sistemàtica i contrastada que pretén eliminar la incertesa que caracteritza el pensament humà i la seua relació dialèctica o recíproca entre la precisió i la imprecisió.