Marc Baldó Lacomba - Introducció a la història

[1]La ciència, d’altra banda, no és l’única manera d’interpretar o accedir al món. El pensament mític també tracta –tractava– de comprendre la natura i el lloc que hi ocupa l’ésser humà, i també es fa preguntes i intenta explicar les causes ocultes de les coses del món. Però, mentre que el pensament científic verifica els enunciats i els manté oberts a la crítica i a la revisió, el pensament mític interroga d’una altra manera: interpreta sense comprovar i, en conseqüència, imposa el seu relat. Per al pensament mític (per a una de les seues manifestacions històriques), la nostra espècie deriva d’un acte de creació i voluntat d’un ésser suprem; per a la ciència, és resultat de l’evolució de les espècies. Per al pensament mític, la història humana és un procés d’actes humans guiats per la providència, que porta les persones del jardí de l’Edèn al judici final, mentre que per al pensament científic és un procés d’actes socials humans determinats per la dialèctica social. Hi ha un altre estil de pensament per a interpretar el món que fou anomenat metafísic per Auguste Comte, el qual –segons deia– era una etapa intermèdia entre l’estadi mític i l’estadi científic. En el pensament metafísic els agents sobrenaturals, característics del pensament mític, «són substituïts per forces abstractes, capaces d’engendrar per si mateixes tots els fenòmens observats» (Comte, 1982: 49). L’agent de la història ja no és la providència, sinó unes idees abstractes que ho regulen tot com ara la natura humana, la raó o l’esperit. La natura humana (en la qual s’inclou l’egoisme, les passions, el raciocini, les virtuts...), creada per déu, explica tots els comportaments humans que puguem imaginar i produeix la història universal. Si en el lloc de la natura humana posem la raó, serà aquesta la que produeix la història de la humanitat i la que –pas a pas– ha anat vencent supersticions i fanatismes, i el mateix podem dir de l’esperit que va autorealitzant-se i realitzant la història humana.

[2]No obstant això, encara que hi ha camps específics d’estudi que ens serveixen per a explicar zones, segments o ‘províncies’ del món, la realitat objectiva no està compartimentada ni trossejada: és una unitat. «L’àtom és dins de la molècula que és dins de la cèl·lula que és dins de l’organisme que és dins de la societat» (Joël de Rosnay dins Reeves i altres, 2001: 115). Els nexes travessen de dalt a baix tot l’edifici: «tots els aspectes de la realitat es relacionen mitjançant vincles necessaris i recíprocs» (Politzer, 2004: 249). No existeix cap «muralla ontogenètica entre els fenòmens naturals inanimats i els vius i, dins d’aquests últims, entre els no humans i els humans» (Elias, 1999: 125). Aquest reconeixement suposa prendre’s seriosament les relacions que hi ha entre els diversos elements del món i, sens dubte, les que hi ha entre l’ecosistema i els humans, els primats i l’espècie humana, les societats animals i les societats humanes, les cultures animals i l’experiència sociocultural humana.

3. LA PERSPECTIVA DEL CONEIXEMENT HISTÒRIC

CAMP DE TREBALL I OBJECTIUS D’ESTUDI DE LA HISTÒRIA

Les ciències socials o humanes són aquelles que estudien els fenòmens relacionats amb la realitat específica de l’ésser humà com a persona i com a col·lectivitat. L’economia, la sociologia, l’antropologia, la politologia, la història, la psicologia, la lingüística, el dret, entre d’altres, formen aquest conjunt.

Totes aquestes ciències estudien el conjunt de fenòmens humans, socials i culturals. Com deien els humanistes, tracten del res humaniores, de les coses humanes o l’ens humà, però es diferencien per l’enfocament. Així doncs, encara que el camp de treball és comú, els objectius d’estudi estan diferenciats. Cada ciència social s’interessa per l’experiència humana des d’angles o punts de vista distints i, per tant, planteja diverses estratègies d’anàlisi a la realitat social –la base empírica comuna.

L’economia, per exemple, explica aquells aspectes de la conducta i les relacions i institucions socials que utilitzen recursos per a produir i distribuir béns i serveis amb els quals es poden satisfer necessitats. La sociologia s’ocupa de la vida social humana, dels grups i les societats, de les relacions socials que van des dels encontres efímers fins als processos mundials. L’antropologia estudia els estils de vida dels pobles antics i moderns, atenent tant a la natura biològica de l’espècie com a l’anàlisi de les cultures. La politologia tracta de l’ésser humà com a «animal polític», per dir-ho com Aristòtil. La història, en fi, com diu Tortella, és «la ciència social més ambiciosa», ja que «tracta de l’ens social en el seu conjunt i n’abraça la totalitat temporal» (Tortella, 1987: 3).

Les ciències socials comparteixen camp de treball: totes estudien la realitat social o humana. Però les ciències no sols es defineixen pel camp que analitzen, sinó essencialment per l’objectiu d’estudi, és a dir, per la perspectiva des de la qual s’interessen, plantegen preguntes, formulen hipòtesis, abstrauen lleis i conceptes i, finalment, aporten explicacions sobre –en aquest cas– la realitat social. Quin és, doncs, l’objectiu d’estudi de la història, des de quina estratègia, des de quin angle planteja preguntes a la realitat social i l’explica? essencialment, els objectius d’estudi de la història són tres: la perspectiva de globalitat, l’interès per la concreció dels processos històrics (i, per tant, la relació entre abstracció i concreció) i la dimensió temporal i el canvi social. L’èmfasi que la historiografia posa en aquests tres aspectes defineixen l’objectiu d’estudi de la història i la diferencien de les altres ciències germanes. Ens convé comentar-los.

a) La perspectiva de globalitat. La realitat històrica ha d’entendre’s com un tot, com una unitat, com una globalitat de la matèria social que la compon. En aquest sentit, es pot dir que és un sistema i, a més, un sistema en transformació. Encara que, des d’un punt de vista pràctic, se segmente l’anàlisi en aspectes econòmics, socials, polítics, ideològics…, tots aquests elements estan estretament units i no són sinó expressions d’un tot únic, d’una mateixa globalitat. Si se’m permet una metàfora, la realitat històrica seria com un políedre de moltes cares on cadascuna és un aspecte del conjunt i està relacionada amb la resta. Però aquest políedre té una entitat que fa que, de tant en tant, canvie de forma i esdevinga un políedre diferent del de partida. Com diu Aróstegui (1995: 186-187), «això es deu al fet que les societats són totalitats compostes per elements interdependents que no tenen sentit si se’ls aïlla i, per tant, no es concep un procés de canvi en un sector o part de la societat sense que n’afecte els altres sectors o parts. No hi ha, doncs, una història aïllada en cap sector o en cap part de la vida social humana». L’explicació històrica, per tant, busca una imatge global. És tasca seua aconseguir aquesta visió de conjunt de la realitat social. De fet, aquesta és la primera contribució del coneixement històric a l’explicació de l’ens social. És més, podríem dir que l’estudi serà històric en la mesura que done compte d’aquest conjunt. L’historiador ha de pensar la història globalment (Vilar, 1980: 73).

Sol negar-se, però, àdhuc per alguns que la practiquen, la possibilitat fàctica de la història global, per considerar-se –per molts autors, inclòs Aróstegui– com una tasca ambiciosa, excessiva o utòpica. Cert és que en la investigació pràctica, en les monografies, solen estudiar-se aspectes concrets. Però pense que aquesta estratègia no anul·la la perspectiva global, perquè aquesta comporta entendre i atendre l’element nuclear de l’explicació històrica, el qual no és un altre que donar compte de com s’organitzen, com funcionen i com canvien les societats i el perquè de tot això. Es tracta, essencialment, de tenir presents aquells aspectes diriments i nuclears del procés històric: l’estructura, el canvi i l’acció social.