Gaspar Feliu i Monfort - Introducció a la història econòmica mundial (3a ed.)

El concepte originari de protoindustrialització (Mendels, 1972) postulava que es tractava d’una fase prèvia a la industrialització però l’evidència demostra que moltes zones protoindustrials no es van convertir mai en zones industrials. El fet és fàcilment comprensible: les principals matèries primeres protoindustrials eren la llana i el lli, mentre que els elements definidors de la primera industrialització serien el cotó, el carbó i el ferro. Tanmateix, la fase de protoindustrialització era una bona preparació per a la industrialització (aportava coneixements tècnics i de mercats), de manera que algunes zones protoindustrials es van transformar en zones industrials i altres van donar suport a la industrialització d’una àrea propera.

La relació de producció es transforma en capitalista quan, fent un pas més, l’empresari proporciona també el capital fix, o sigui, els locals i la maquinària, a canvi de l’obligació de treballar en exclusiva per a ell. La fàbrica apareix quan l’augment de la demanda posa de manifest els inconvenients de la indústria al camp: dificultats per a organitzar la producció i assegurar-ne la quantitat i la qualitat (De Vries, 1982). Quan es volia introduir un producte nou, per al qual els treballadors rurals no tenien ni coneixements ni eines, si la demanda era creixent i es presumia constant, valia la pena l’esforç de concentrar la producció i professionalitzar els obrers: va ser el cas de la indústria cotonera. La fàbrica, un cop feta la inversió inicial, estalviava despeses de transport, fraus i treball de mala qualitat, i permetia al capital circulant una velocitat de rotació molt superior, de manera que la fàbrica, sorgida ben entrat el segle XVIII, s’ha de considerar com a precedent directe de la Revolució Industrial (Berg, 1987), tot i que només va adquirir ple sentit amb aquesta.

4. La transició del feudalisme al capitalisme

Juntament amb les transformacions econòmiques que van fer possible el salt endavant que representaria la Revolució Industrial, hi va haver canvis socials i polítics sense els quals aquesta tampoc no hauria resultat possible. De fet, el pas de l’etapa preindustrial a la industrial es pot definir també com la transició del feudalisme al capitalisme; i naturalment, els canvis socials i econòmics van ser igualment graduals.

La transició va ser un procés llarg (i molt discutit pels historiadors): feudalisme i capitalisme van conviure molt temps en una simbiosi que s’anà transformant en oposició. Per a entendre-ho és útil recordar la diferència entre actituds i actuacions capitalistes, que es poden trobar ja a l’edat mitjana i que són perfectament integrables en el món feudal; mentalitat capitalista, que postula una organització econòmica, social i política sobre bases diferents de les del feudalisme; i sistema capitalista, que és el resultat de la implantació legal d’aquesta nova forma d’organització de la societat, que queda ja fora de l’època que ara estudiem.

4.1 Ascens de la burgesia i abolició del feudalisme

Des de la recuperació de la vida urbana, l’activitat econòmica basada en la producció i el comerç (el negoci burgès) resultava per regla general més rendible que la renda feudal, de manera que la situació econòmica de la burgesia entrava cada cop més en contradicció amb la seva subordinació social i política. L’ascens de la burgesia el podem caracteritzar en tres etapes: aliança amb la monarquia contra el predomini dels senyors feudals, a partir de la baixa edat mitjana; control de l’actuació de la monarquia mitjançant el sistema parlamentari, a partir de final del segle XVII; implantació de l’estat burgès, amb l’abolició o no de la monarquia, a partir de la Revolució Francesa. El primer procés va ser general a l’Europa occidental; els altres dos van resultar molt més dispersos, fins al punt que en alguns països es va passar directament al darrer estadi.

4.1.1 El mercantilisme

A partir de la crisi de la baixa edat mitjana, les monarquies, amb el suport de les burgesies urbanes, van aconseguir imposar la seva autoritat sobre la compartimentació feudal i crear els primers estats moderns, dotats d’aparells de gestió i de control en els camps judicial, fiscal, administratiu, militar i eclesiàstic. Aquest control va permetre als monarques assegurar-se la fidelitat dels estaments privilegiats, primera condició per a optar als càrrecs de nomenament reial i a les rendes que aquests proporcionaven i que permetien completar unes rendes feudals sovint ben malmeses.

Les noves monarquies van intervenir també en el món econòmic amb la finalitat d’augmentar el poder del monarca; ho van fer especialment mitjançant la protecció del comerç exterior: és el que s’anomena mercantilisme . El punt de partida del mercantilisme és la idea que el poder del monarca depèn de la riquesa del país i que, a l’època, el comerç exterior és la manera més ràpida d’enriquiment. Per tant, l’estat legisla en favor dels interessos comercials, prohibint o gravant l’entrada o la sortida de productes, discriminant en favor de les naus pròpies, concedint monopolis d’explotació de determinades zones o de fabricació d’alguns productes, ocupant territoris i fins i tot guerrejant per obtenir territoris o beneficis econòmics, tant a Europa com fora d’Europa. La finalitat principal de les polítiques mercantilistes era obtenir balances de pagament favorables que permetessin acumular or dins el país.

Les polítiques mercantilistes significaven discriminació i reglamentació, no sempre eren eficaces, van representar un fre per al comerç internacional, van encarir els productes i fins i tot van provocar guerres. D’altra banda, la càrrega impositiva va anar creixent a mesura que augmentava el luxe de la cort i les despeses militars, fins al punt de provocar diverses revoltes antifiscals, encapçalades per la burgesia.

D’aquestes, la primera que va tenir èxit, i que es considera com a punt de partida polític del sistema capitalista, es va produir a la Gran Bretanya després de la revolució de 1680. Tot i mantenir unes certes formes feudals (algunes de les quals han arribat als nostres dies, com la Cambra dels Lords), el poder va passar a ser controlat pel Parlament, que havia d’aprovar els nous impostos i la gestió del pressupost. A partir d’aquest moment, l’actuació dels governs va tendir a ser favorable als interessos de la burgesia, tant en la legislació interior com en la política exterior: l’abolició de l’absolutisme no va comportar la desaparició del mercantilisme.

L’abolició definitiva del feudalisme i de la monarquia absoluta i la seva substitució per règims parlamentaris capitalistes ve representada per la Constitució dels Estats Units (1787) i sobretot per la Revolució Francesa (1789). A la resta d’Europa, la implantació legal del capitalisme va ser un procés lent, que es va anar produint al llarg dels dos primers terços del segle XIX.

4.2 La nova mentalitat racionalista i el liberalisme economic

El sistema polític i econòmic feudal van ser fortament atacats des del punt de vista filosòfic pel racionalisme, que considera que l’aplicació de la raó ha de ser el principi director de l’activitat humana. El comportament racional es basa en l’existència de lleis naturals, que les lleis positives poden completar, però no contradir; Hobbes, Locke i Hume van ser els principals difusors d’aquesta idea, el corol·lari de la qual, posat de relleu en especial per Adam Smith, és que també l’activitat econòmica està regulada per lleis i mecanismes naturals, els quals són bàsicament la llibertat personal i d’empresa, el dret a la propietat i el mercat. L’actuació conforme a les lleis naturals permet a l’individu o al grup (familiar, estatal) obtenir el màxim profit econòmic i el creixement acumulat que aquest comporta.