Gaspar Feliu i Monfort - Introducció a la història econòmica mundial (3a ed.)

La racionalització és un ideal al que es tendeix i que afecta amb diferent intensitat països i regions; tot i que és un procés que encara avui no es pot donar per acabat, no hi ha dubte que al segle XVIII els països on més havia calat eren els més avançats (Holanda, la Gran Bretanya, França, els Estats Units, Suïssa), que per tant eren els que tenien més possibilitats per a fer un salt endavant en les seves economies.

Des del punt de vista econòmic, la llibertat d’empresa comporta el liberalisme, oposat a l’intervencionisme estatal que representava el mercantilisme. La crítica bàsica al mercantilisme prové de Cantillon (1755), el qual afirma que els intercanvis internacionals afavoreixen tots aquells que hi participen i per tant postula la possibilitat d’un creixement econòmic global, propiciat pel comerç. Però la codificació de les crítiques al mercantilisme i la creació d’una ideologia econòmica alternativa, el liberalisme econòmic, va ser sobretot obra d’Adam Smith. El punt de partida de Smith és que l’interès personal, l’egoisme de cadascú, és el motor que permet satisfer les necessitats globals: els altres estan disposats a oferir-nos els seus béns, serveis o diners a canvi dels nostres; el diner expressa la lliure elecció dels individus entre diversos béns alternatius i maximitza, per tant, el profit i la satisfacció de cadascú. D’aquesta manera, la suma d’egoismes personals és beneficiosa per al conjunt: hi ha una mà invisible que encamina la lliure activitat de cadascú cap al bé general i el creixement econòmic.

Per tant, el millor sistema econòmic és el que permet a tothom actuar sense traves, cosa que implica bandejar els obstacles a les lleis naturals, que són bàsicament tres: l’arbitrarietat legal i judicial, substituïda per la proclamació de lleis justes i aplicades de forma imparcial; l’excés i la mala gestió dels impostos, que han de ser moderats i s’han d’invertir en profit de la comunitat, i els privilegis, tant de naixement (feudals) com de càrrec (militars, eclesiàstics), de territori (furs) o econòmics (gremis, monopolis). La supressió dels privilegis implica la igualtat d’oportunitats: la igualtat davant la llei, l’elecció per als càrrecs de les persones més preparades i la llibertat de treball i d’empresa.

Les idees d’Adam Smith es troben en les seves obres principals, La teoria dels sentiments morals (1759) i Una investigació sobre la naturalesa i les causes de la riquesa de les nacions (1776).

L’economia de lliure mercat permet obtenir els productes més barats per l’eliminació dels drets de duana, però sobretot impulsa l’especialització: cadascú, persona o país, es pot dedicar a produir allò en què té avantatges comparatius, atès que disposa de mercats més amplis. Al seu torn, l’especialització impulsa el progrés tècnic, que abarateix la producció i per tant amplia el mercat, creant així un cercle virtuós de creixement. Smith ho exemplifica amb la fabricació d’agulles: en un mercat restringit, cada operari duu a terme tot el procés; en un mercat més ampli, la feina es divideix al màxim (un obrer talla el filferro, l’altre fa la punta, l’altre l’ull, etc.) i així s’aconsegeix multiplicar fabulosament la producció. El treballador venia a ser així una peça d’una màquina formada per diversos homes: la Revolució Industrial es podria considerar com la substitució d’aquestes màquines humanes per màquines inanimades.

5. El paper d’Europa en el món en l’etapa preindustrial

L’Europa occidental va passar de ser una zona endarrerida al conjunt d’Euràsia a l’alta edat mitjana a organitzar en profit propi el comerç mundial i a dominar gran part dels territoris no europeus entre el segle XVI i la Primera Guerra Mundial. El canvi d’hegemonia sembla clar que es va produir als segles XIV i XV, i les diferències es van anar ampliant els segles següents fins a abocar en el canvi decisiu que va representar la Revolució Industrial.

Aquesta visió d’un avançament de les economies europees respecte a la resta abans de la Revolució Industrial ha estat contradita en els darrers anys principalment per Pomeranz (2000), amb l’argument que fins a 1800 les trajectòries de creixement i els nivells de renda i de productivitat a Europa i a Orient (en especial a la Xina) eren molt similars i que la gran divergència que representa la Revolució Industrial es deu bàsicament a dos factors accidentals, favorables a la Gran Bretanya: la disponibilitat de carbó barat, que va fer possible la màquina de vapor, i la possessió d’un imperi colonial, que garantia una oferta barata de productes que exigien molta terra, com el cotó i el sucre. En canvi, la zona més desenvolupada de la Xina, el delta del Iang-Tsé, estava allunyada de les mines de carbó i la Xina havia d’extreure del propi territori tots els productes necessaris per a assegurar l’alimentació d’una població creixent. Tot i que la tesi de Pomeranz té la virtut de resituar les economies orientals, sovint desateses o considerades menys desenvolupades del que en realitat eren, Van Zanden (2009) replica que la Revolució Industrial va ser possible per dos grans factors afavoridors del creixement econòmic que es troben sobretot en les societats europees més avançades i que tenen l’origen en temps molt reculats: es tracta del marc institucional i del model demogràfic europeu.

El marc institucional, entès com el conjunt de lleis, costums i creences generalment acceptats, té com a característiques diferencials, en primer lloc, la situació de les persones davant la llei: a Europa es disposa de lleis escrites, exigibles per a tots (si bé amb diferències de drets segons l’estament de cadascú), però modificables, fet que permetia una millor adaptació a les necessitats socials i econòmiques de cada moment. En segon lloc, formen també part del marc institucional un gran nombre de corporacions (urbanes, d’ofici, benèfiques...) que permeten àmbits de llibertat i de protecció mútua que faciliten el funcionament dels mercats, així com una certa limitació del poder de les monarquies.

Segons Van Zanden (2009), l’altre gran pilar que va afavorir el creixement europeu és el que anomena el model demogràfic europeu . Es tracta d’una variant de les poblacions amb frens preventius (per tant, de matrimonis comparativament tardans i no universals) amb l’afegit d’una llibertat individual més gran en l’elecció de parella, una disminució dels lligams familiars (respecte als pares), una major especialització i més participació femenina en el món del treball, factors que en definitiva conflueixen en una major acumulació de capital humà. Val a dir que en aquest punt l’argumentació de Van Zanden, en especial la seva reducció del model demogràfic europeu a la zona entorn del mar del Nord, no és prou conclusiva: aquí, sobretot al camp, hi continuava havent famílies troncals (un fill casat vivint a la casa dels pares), a tot arreu hi havia fadristerns, que gaudien de més llibertat d’elecció (a canvi d’una major pobresa), i gran part del treball femení era com a servei domèstic, fet que des del punt de vista econòmic no representa un gran avançament; i a la resta d’Europa hi havia igualment fadristerns, aprenents i minyones. Al nostre parer, en aquest punt el fet diferencial que cal tenir en compte és l’acumulació de capital humà, que depèn sobretot del grau d’urbanització i de la demanda de productes manufacturats: tant el percentatge d’aprenents com l’oferta de treball femení n’eren directament dependents i, sens dubte, com ja hem vist, la regió entorn del mar del Nord va saber conjuminar millor que el món mediterrani els factors de creixement econòmic.

No hi ha, però, cap dubte que la gran divergència no es pot reduir a una sèrie de canvis sobtats a la segona meitat del segle XVIII per a aprofitar factors fins aleshores poc rellevants que permetrien engegar el procés d’industrialització: les grans divergències havien començat molt abans, com a mínim als segles XIV-XV, i consistien més en diferències en els àmbits polític i social que no pas en l’econòmic.