Gaspar Feliu i Monfort - Introducció a la història econòmica mundial (3a ed.)

Arribar a aquest grau d’organització del crèdit i de les societats pressuposa disposar de la comptabilitat, la forma més avançada de la qual, la partida doble, apareix a Itàlia als segles XIV-XV. De fet, encara avui les pràctiques bancàries, creditícies i comptables són en gran part hereves directes de les innovacions introduïdes pels banquers i comerciants medievals, especialment els de les ciutats italianes (Gènova, Florència, Venècia).

3. Recuperació i creixement de la producció artesana

Les sinergies positives entre la ciutat i el camp van fer créixer l’activitat manufacturera urbana, que en gran part anava destinada a l’abastament de la mateixa ciutat i del camp circumdant: el vestit i el calçat eren els productes més típics, però també els estris de cuina, l’instrumental agrari i les armes. A més d’això cal tenir presents els oficis de la construcció (paletes i fusters) i els destinats a la manipulació d’aliments (carnissers, flequers).

La producció artesana va experimentar un creixement notable, gràcies sobretot a l’auge del comerç, però va ser sobretot un creixement quantitatiu, sense grans innovacions, excepte en alguns sectors. D’altra banda, l’activitat artesana tenia una importància secundària en el conjunt de l’economia: ocupava un percentatge petit de la població activa, sobretot respecte a l’agricultura, però també en comparació amb el comerç, el transport o el servei domèstic; l’escassa capacitat de demanda de la major part de la població era un obstacle molt important per al creixement industrial. Així i tot, la demanda estimulava l’especialització, tant dins de cada ciutat (subdivisió dels oficis) com d’algunes ciutats en alguns productes, que resultaven competitius en el comerç a llarga distància.

3.1 La indústria tèxtil

Al conjunt d’Europa la principal activitat manufacturera era la producció de teixits. La regió capdavantera en aquesta producció per al comerç internacional va ser Flandes. Els teixits de llana gruixuda (draps) de Flandes van assolir una qualitat que els feia competitius a la resta de l’Europa occidental i, fet encara més important, van aconseguir introduir-se en els mercats del Pròxim Orient. De fet, els teixits van ser el producte principal del comerç a llarga distància durant tota l’etapa preindustrial. Les altres activitats importants van ser l’obtenció i l’elaboració de metalls i la construcció, tant d’edificis com de naus.

La indústria tèxtil no va experimentar grans transformacions tècniques, però sí una gran quantitat de petits perfeccionaments i canvis en els productes principals. En el sector llaner el canvi principal va ser l’aparició al segle XVI de la nova draperia , més variada, més lleugera, més barata i més portable en climes càlids que no pas la vella draperia tradicional, que havia enriquit les ciutats flamenques i italianes a l’edat mitjana. La nova draperia exigia menys matèria primera, menys treball i menys instal·lacions; era d’inferior qualitat, però molt més barata i, si bé va néixer a Flandes, es va difondre ràpidament per Anglaterra, que en seria el principal país exportador, i també per França.

La indústria tèxtil sedera no era tan important en producció i ocupació, però sí en valor. Els primers centres importants es trobaven a Itàlia, on al segle XVII Bolonya disposava d’una gran màquina de filar seda, un enginy molt complex, però molt eficaç, que la ciutat intentà mantenir com un secret industrial, però no ho va aconseguir per gaire temps. La seva difusió per la vall del Po va acabar especialitzant Itàlia en la producció de fil de seda, que era exportat a tot arreu, però sobretot a Lió, que seria fins al segle XIX el principal centre tèxtil seder europeu.

El lli i el cotó, tot i ser fibres treballades des de l’edat mitjana, no prenen importància fins al segle XVII: el lli era utilitzat en la confecció de veles, sacs i teles senzilles, però també de teixits fins (de fil), que es van beneficiar molt de la difusió de la roba interior i de la demanda colonial. Va ser en gran part una indústria rural, en la qual sovint els mateixos pagesos que conreaven el lli el manufacturaven. Els seus principals centres productors foren Flandes, França (Bretanya i Normandia), la Gran Bretanya (especialment Escòcia i Irlanda) i algunes zones d’Alemanya (Baviera, Silèsia, Westfàlia). Al segle XVIII la demanda d’aquestes zones superava la producció de fibra, de manera que s’importava molt lli de Rússia i dels països bàltics.

La darrera fibra a tenir importància a Europa va ser el cotó. Tot i que era conegut i treballat des d’antic, va tenir una escassa difusió fins que al començament del segle XVIII la prohibició d’importar calicoes (teixits de Calcuta) de l’Índia en va provocar les imitacions, que van tenir una gran acceptació tant a Europa com a les colònies. El sector cotoner es va concentrar en punts concrets d’Europa (l’alta vall del Rin, Catalunya), però sobretot a Anglaterra: la mecanització de la filatura de cotó s’acostuma a considerar com el primer episodi de la Revolució Industrial. Com a antecedents de la maquinària que a la segona meitat del segle XVIII revolucionaria la producció de fil de cotó, es poden citar ja al segle XVII el teler de cintes, que multiplicava per quatre la producció, o les màquines de fer mitges.

3.2 L’extracció i transformació dels metalls

Al començament de l’època feudal, les pràctiques mineres eren molt simples i només permetien aprofitar filons molt superficials. El descobriment de mines de plata a l’Europa central va portar a la introducció, a partir de mitjan segle XV, d’una sèrie d’innovacions que permetien treballar a més profunditat (màquines per extreure l’aigua i elevar el mineral) i, posteriorment, a la introducció de processos que abaratien la transformació del mineral en metall: martells moguts per energia hidràulica (martinets), màquines trituradores i procediments químics per a separar els diferents metalls.

A part de l’or i la plata, el metall principal era el ferro, el treball del qual va ser també objecte d’importants innovacions. La farga tradicional permetia separar el ferro dels altres minerals o la terra que portava incorporats a base de colpejar amb el martinet el ferro calent i obtenir-ne després objectes mitjançant la forja. Una innovació medieval va ser el forn baix, l’exemple més perfecte del qual era la farga pirenaica o catalana, que utilitzava un salt d’aigua per a dirigir un corrent d’aire cap al forn, que aconseguia així una temperatura més elevada. Tot i això, només obtenia una espècie de pasta de ferro, que es podia treballar a cops de martell (forja).

La innovació bàsica posterior (al segle XVII) va ser l’alt forn, que permetia fondre el ferro i obtenir peces directament abocant ferro fos en motlles. Els avantatges de l’alt forn eren que podia treballar amb minerals menys rics i necessitava menys combustible. En canvi, l’alt forn era molt més car de construcció i el ferro obtingut no servia per determinats usos, de manera que ambdós sistemes d’obtenció de ferro, la farga i l’alt forn, es van mantenir fins ben avançat el segle XIX en molts països.

Per desgràcia, les innovacions principals en la metal·lúrgia van anar destinades a l’obtenció de nou armament: cuirasses, espases, piques d’acer i armes de foc portables, però sobretot, per la gran quantitat de metall que consumien, canons.

3.3 Les millores en l’aprofitament energètic

Tant la producció artesana com el comerç es van beneficiar de millores en l’aprofitament de les energies naturals, de vegades poc vistoses però molt eficaces, com la ja citada de la farga catalana. Els molins hidràulics es van perfeccionar per a adaptar-se millor a les disponibilitats d’aigua de cada lloc i a diferents usos: moldre el gra, compactar teixits (batanar), moure una serra...; però la principal novetat va ser el perfeccionament i la difusió del molí de vent, útil quan l’aigua té poc desnivell per a moure un molí hidràulic (cas d’Holanda) o bé és molt escassa, com a la Manxa.