Gaspar Feliu i Monfort - Introducció a la història econòmica mundial (3a ed.)

2.3.2 Mercats i fires

Les primeres institucions importants en la millora del comerç van ser els mercats i les fires. Uns i altres són punts de trobada preestablerts entre venedors i compradors, però mentre els mercats tenen un abast local i una periodicitat curta, que pot ser fins i tot diària, les firen són més escasses, però de més importància. Les fires s’han definit com a reunions de comerciants, regulades i privilegiades, que tenen lloc en un espai i en un moment determinats. La reunió de gent i productes a la fira té com a avantatge principal la concentració de l’oferta i la demanda, que permet superar la incertitud comercial que comportava el comerç a llarga distància itinerant i dominat per l’oferta. L’intercanvi firal és doble: entre comerciants vinguts de diferents llocs i entre comerciants i gent de la zona on se celebrava la fira, que hi portaven a vendre vitualles, matèries primeres o productes manufacturats, els diners obtinguts amb els quals els permetien adquirir els béns portats pels mercaders.

Encara que les firen han perdurat fins als nostres dies sense canvis importants, el seu gran moment comercial correspon a l’edat mitjana. Després el comerç es va fer més constant i van perdre gran part del seu paper de lloc de trobada de mercaders, però les principals (Xampanya, Medina del Campo, Besançon...) es van reconvertir en fires financeres, o sigui, llocs i moments en els quals es concentraven pagaments, i cobraments i per tant també una part important del crèdit. A partir del segle XVIII, aquest paper quedaria també eclipsat per l’activitat constant dels bancs de les ciutats principals (places bancàries).

2.3.3 Crèdit i banca

Perquè el creixement experimentat per l’activitat comercial no hauria estat possible sense el crèdit i la banca. Les formes més senzilles de crèdit comercial, la cessió de mercaderies o de diners per a comprar mercaderies amb la promesa de retornar el valor obtingut amb un escreix (interès) apareixen molt aviat i a tot arreu; però alguns grups, com els anomenats llombards (de Llombardia), es van especialitzar en el préstec de fira a fira, que permetia a un mercader sense recursos suficients obtenir crèdit per a comprar mercaderies, vendre aquestes mercaderies en un altre lloc i liquidar el deute a la propera fira. Aquests primitius prestadors itinerants deixaven els seus diners o els de gent que els hi havia fet a mans per aquest fi; l’aparició de la banca va permetre que el crèdit adquirís molta més importància.

La banca, i sobretot la tècnica bancària, procedeixen del canvi de moneda: el canvista o banquer és l’especialista que coneix el valor de les diferents monedes i en facilita l’intercanvi guanyant-hi una comissió. Aviat el banquers afegeixen al canvi el dipòsit: el banquer disposa d’una caixa forta en la qual accepta que els clients hi dipositin els seus diners o bé perquè el banquer pugui adquirir la moneda per la qual els volen canviar o bé per seguretat. Molt aviat els mercaders troben còmode enviar els seus creditors a cobrar al banc: aquest pot lliurar els diners o anotar el crèdit a l’haver del creditor i el dèbit al deure del deutor. La culminació d’aquest procés és el crèdit: els banquers, a coneguda o no dels seus clients, aprofiten una part dels fons dipositats per a prestar-los a tercers a canvi d’un interès; és el negoci bancari.

Els progressos posteriors van venir de la creació de bancs especialitzats en el gir i dels bancs centrals. Els primers bancs de gir, o sigui, especialitzats en el negoci de les lletres de canvi, van aparèixer a Itàlia, d’on van ser imitats i perfeccionats a Flandes: el Wisselbank d’Amsterdam va servir de model per a molts bancs de gir al nord d’Europa.

La lletra de canvi, una ordre de pagament que s’ha de fer efectiu en un altre lloc, en una altra moneda i al cap d’un cert temps, va ser el principal instrument del crèdit comercial i dels pagaments a llarga distància. Per evitar la condemna eclesiàstica a l’interés, aquest es camuflava en el canvi, el valor atribuït a les monedes que intervenien en l’operació.

Tot i que existien bancs públics des del segle XV (el primer la Taula de Canvi de Barcelona, creada el 1401), la seva transformació en bancs centrals, prestadors de l’estat, gestors del deute públic i emissors de paper moneda, va tenir lloc per primera vegada amb la fundació del Banc d’Anglaterra el 1694; la iniciativa va ser imitada aviat a França, però l’excés d’emissió de paper moneda va portar el Banc Central francès a la fallida el 1720, de manera que el Banc d’Anglaterra va ser gairebé l’únic banc central de l’etapa preindustrial: l’espanyol Banco de San Carlos no seria creat fins al 1782, sense gaire èxit, i la resta de països no van disposar de bancs centrals fins al segle XIX.

Al costat de la banca s’ha de citar també la borsa. El seu precedent són les llotges de contractació de mercaderies, en algunes de les quals es va afegir amb el temps la contractació de títols de deute públic i més tard d’accions de les grans companyies comercials i altres societats per accions. La primera borsa va ser la d’Anvers el 1487; un segle més tard van aparèixer amb poca diferència les de Lió, Londres i Amsterdam, i al final del segle XVII i començament del xviii, les de Berlín, Basilea i París.

2.3.4 Formes d’associació i assegurances

L’activitat comercial va propiciar diverses formes d’associació. La companyia (dos o més socis que actuen en comú), tot i que no era desconeguda, era poc utilitzada a causa del principi de responsabilitat il·limitada, que obligava cadascun dels socis a respondre amb tots els seus béns de les pèrdues de la companyia. Més típica del comerç medieval era la comanda o societat en comandita, formada per un soci capitalista (comandant) i un soci gestor (comanditari): el primer aportava els diners o les mercaderies, el segon s’encarregava de transportar-les al punt de venda per tornar amb els diners o altres mercaderies. Normalment el capitalista es reservava tres quartes parts del guany, però les pèrdues, si n’hi havia, anaven a càrrec seu.

Altres formes d’associació que apareixen també ja a l’edat mitjana i que tenen com a finalitat principal resoldre els problemes de la distància són la sucursal, dependència de l’empresa instal·lada en una altra ciutat i que no està dotada d’iniciativa pròpia; l’empresa filial, societat independent, però participada majoritàriament per la casa central i que s’ocupa preferentment de les relacions amb aquesta, i la corresponsalia, acord entre empreses independents i situades en llocs diferents, però que mantenen unes relacions privilegiades que inclouen transmissió de notícies, crèdit mutu i de vegades participació en negocis comuns.

Una forma especial d’associació, creada per la conveniència d’evitar el risc repartint les possibles pèrdues i que aviat agafà entitat pròpia, és l’assegurança. L’assegurança prengué dues modalitats principals: el préstec marítim o crèdit a l’engròs, pel qual es cedien mercaderies o crèdit per a la compra de mercaderies amb la condició que només calia tornar el capital i els interessos pactats si les mercaderies arribaven a bon port. La segona és l’assegurança pròpiament dita, semblant a l’actual fins i tot en el vocabulari, per la qual els asseguradors rebien per endavant una prima i a canvi es comprometien a pagar el valor de les mercaderies en cas de pèrdua. Les societats d’assegurança es creaven per a cada cas concret i normalment hi participaven molts asseguradors amb quantitats petites: era menys perillós que arriscar una quantitat gran en una sola assegurança.

La forma moderna més corrent d’associació, la societat de capitals o societat anònima, va néixer al començament del segle XVII amb les grans companyies colonials privilegiades, de les quals ja hem parlat; però fins ben entrat el segle XIX va quedar reduïda a grans empreses amb suport estatal (companyies comercials, construcció d’obres públiques o colonització de territoris): de fet, en molts països la constitució d’una societat anònima requeria un decret del Govern o l’aprovació del Parlament fins ben avançat el segle XIX.