Gaspar Feliu i Monfort - Introducció a la història econòmica mundial (3a ed.)

L’aprofitament de l’energia eòlica va tenir encara més importància en la navegació. Junt amb les innovacions ja citades del timó de popa i la brúixola, un millor aprofitament de la força del vent, a base de multiplicar les veles i millorar-ne la disposició i el maneig, va permetre construir naus més grans i més eficients, fet que va tenir importància per al comerç a llarga distància, que ja hem vist, i per a la construcció naval, que veurem més endavant.

L’altra gran innovació energètica de l’edat moderna és la gran expansió en l’ús, i per tant l’extracció, del carbó mineral, sobretot a la Gran Bretanya. L’elevat consum de llenya o de carbó vegetal (domèstic o industrial) va provocar al segle XVI un procés de desforestació i d’encariment de la llenya. Com que a la Gran Bretanya el carbó era abundant i relativament fàcil d’extreure, va començar a ser utilitzat en aquells processos que només necessitaven una font de calor, com la fabricació de sabó o de cervesa o la refinació de sucre. Tot i que no podia ser utilitzat en la siderúrgia, que era possiblement el sector més consumidor de llenya, el seu ús es va difondre àmpliament: a mitjan segle XVI s’extreien a la Gran Bretanya unes 200.000 tones de carbó per any; a la fi del xvii, uns 3.000.000 de tones. La turba, més barata, però amb menys potència calorífica, va ser molt usada, com a alternativa a la llenya i el carbó, sobretot a Holanda i algunes zones del nord d’Alemanya.

3.4 La construcció

La construcció va millorar molt les seves tècniques al llarg de l’etapa preindustrial: n’hi ha prou de veure qualsevol catedral gòtica o barroca o palaus com el de Versalles; en canvi, l’instrumental i la maquinària disponibles van canviar molt poc. Així i tot, es tracta d’una activitat important, d’una banda per la quantitat de gent i oficis als quals donaven feina les grans obres, de l’altra perquè sovint es tractava de treballadors itinerants, amb la facilitat per a la difusió de coneixements tècnics que això suposa.

De tota manera, els avanços més importants en la construcció es van donar a les drassanes: la construcció naval es va convertir en la indústria més complexa de l’època i una de les que requeria més inversió de capital. Sobretot a Holanda i a Venècia, les drassanes estaven equipades amb grues i serres mecàniques i es fabricaven peces estàndard per a facilitar la construcció i les reparacions. El resultat va ser un enorme creixement de la capacitat de transport, encapçalada per Holanda. La flota holandesa va passar d’unes 50.000 tones al començament del segle XVI a unes 500.000 a les acaballes del segle següent, moment en què representava la meitat del tonatge europeu. La construcció naval tenia importants efectes d’arrossegament sobre altres indústries: fabricació de veles i cordes, metal·lúrgia, etc.

Hi ha moltes altres innovacions, la major part conegudes des de la baixa edat mitjana, però que es van difondre als segles XVI i xvii, com la impremta, els tapissos, les porcellanes, els rellotges, les joguines mecàniques, les lents òptiques (ulleres, telescopis) i els instruments de navegació la seva escassa importància com a indústries no n’ha de fer oblidar el paper com a especialitats locals o regionals, però sobretot la transcendència d’algunes. Assenyalarem només la importància de la impremta com a difusora del coneixement, la millora que l’instrumental nàutic va significar per a la navegació i el comerç, i sobretot l’aprenentatge per a innovacions mecàniques posteriors que va significar la fabricació de rellotges i de joguines mecàniques.

3.5 L’organització de la producció

A cada ciutat, l’activitat artesana es va anar organitzant en associacions d’ofici o gremis. El gremi era l’associació de mestres d’un mateix ofici, organitzada, reconeguda i regulada pel municipi. Les seves finalitats eren el monopoli de l’ofici (ningú no el podia exercir si no era admès com a mestre en el gremi corresponent) i el control de l’activitat, vetllant per la qualitat del producte; cada gremi disposava també de mecanismes d’ajuda mútua i assegurava la representació de l’ofici en els òrgans de poder municipals. Encara que només els mestres de l’ofici formaven part del gremi, les altres dues categories professionals típiques de l’època, l’aprenent i l’oficial, eren també acollits en el gremi sota l’empara del seu mestre.

Els gremis d’ofici foren importants fins al segle XVII i, tot i una clara decadència al xviii, arribaren en alguns països, com Alemanya, fins a mitjan segle XIX.

Gran part de la producció artesana, fins i tot de la destinada a mercats llunyans, es va continuar obtenint en el marc de l’organització gremial, en especial a Itàlia, França i Alemanya; però, fins i tot on els gremis mantenien el seu vigor, la producció per al comerç a llarga distància, més massiva i depenent dels gustos de zones llunyanes, va escapar aviat del control dels mestres gremials per a passar a mans d’empresaris que dirigien la producció, indicant les quantitats i qualitats que desitjaven, i sovint avançant matèries primeres o diners i fixant per endavant el preu dels productes. En aquest darrer cas, el mestre gremial es convertia en un treballador a tant la peça, tot i que per regla general continuava sent propietari del taller i de l’instrumental, o sigui, del capital fix; per tant, l’organització gremial es manté, però amaga unes relacions de producció diferents.

El pas de l’estructura de producció gremial a l’empresarial passa per diversos estadis intermedis fins a culminar a la fàbrica. Trobem en primer lloc l’anomenat putting out system (o Verlag System , en alemany): l’empresari dóna feina a fer a diversos mestres i assenyala les característiques del producte i els terminis de lliurament, aconseguint així l’estandardització i el control de la producció. Hi ha encara un aspecte més important: si l’elaboració dels productes implica processos diferents (com en la producció de teixits, el treball de la pell o l’obtenció de productes metàl·lics), l’empresari organitza tota la cadena de producció, fent desaparèixer els mercats intermedis i procurant evitar els colls d’ampolla que sovint es produïen en aquests.

El putting out system , nascut en el si del món gremial, tindrà, però, molta més importància amb la difusió de la indústria al camp, que és la situació característica de l’edat moderna. Molts empresaris comencen a traslladar a les zones rurals una part creixent de la producció, de manera que es produeix una divisió del treball: l’obtenció d’alguns productes intermedis o de productes senzills, processos intensius en mà d’obra poc o gens especialitzada es traslladen al camp, mentre que la ciutat manté l’elaboració de productes de luxe i sovint els acabats dels productes rurals, o sigui, les operacions que requereixen més habilitat (més ofici). Aquesta deslocalització de la indústria respecte a la ciutat obeeix a dues raons principals: d’una banda, evita la reglamentació gremial, cosa que permet per exemple oferir productes nous (que sovint resultaven de qualitat inferior, però més barats); de l’altra, aprofita la disponibilitat de matèries primeres i el cost inferior del factor treball: al camp, els ingressos familiars no depenien bàsicament de l’activitat artesana i el cost d’oportunitat del treball era pràcticament zero en molts moments de l’any.

En molts llocs d’Europa la indústria rural no va superar aquest estadi de pagesos secundàriament artesans, però a les zones d’activitat més intensa, de més demanda de treball, es va produir una especialització superior: moltes famílies passaven a tenir la producció artesana com a activitat principal i completaven els seus ingressos treballant al camp en els moments de més demanda de mà d’obra, i per tant de jornals més alts. És el que s’anomena protoindustrialització . L’augment de població no productora directa d’aliments que comporta aquesta situació només és sostenible si hi ha una zona agrària propera capaç d’incrementar la seva producció per a proporcionar a l’àrea protoindustrialitzada els aliments necessaris sense un augment excessiu dels preus. Per tant, la protoindustrialització afavoreix una integració del mercat que beneficia tots els participants, no sols les zones protoindustrial i agrària, sinó també la ciutat propera, punt sovint d’acabament i gairebé sempre de venda dels productes artesans rurals i mercat on els treballadors de les dues zones podien adquirir més articles; tots dos aspectes permeten ampliar el radi de mercat, interior i exterior, de la ciutat.