Marshall B. Rosenberg - Comunicació NoViolenta

Molt abans de ser adult vaig aprendre a comunicar-me d’una manera impersonal que no demanava que revelés el que passava dins meu. Quan em trobava amb persones o comportaments que no m’agradaven o no comprenia solia reaccionar donant per fet que els altres estaven equivocats. Si els professors m’assignaven una tasca que no volia fer eren “dolents” o “injustos”. Quan conduïa, si algú m’avançava la meva reacció solia ser: “Idiota!” Quan parlem aquest idioma, pensem i ens comuniquem suposant que alguna cosa falla en els altres perquè es comuniquin de certa manera i, de vegades, suposant que alguna cosa falla en nosaltres mateixos per no entendre-ho o respondre-hi com ens agradaria. La nostra atenció està concentrada a classificar, analitzar i determinar nivells d’error en comptes d’allò que tant nosaltres com els altres necessitem i no obtenim. Així, si la meva parella vol més afecte del que li dono és una persona “necessitada i dependent”. Però si jo vull més afecte del que ella em dona a mi és “distant i insensible”. Si el meu col·lega para més atenció que jo als detalls és “maniàtic i obsessiu”. Al contrari: si soc jo qui para més atenció als detalls, ell és “descurat i caòtic”.

Estic convençut que totes les anàlisis d’aquest tipus que fem d’altres éssers humans són expressions tràgiques dels nostres propis valors i necessitats. Són tràgiques perquè quan expressem els nostres valors i necessitats d’aquesta manera augmenta l’actitud defensiva i la resistència precisament de les persones el comportament de les quals ens preocupa. I si accedeixen a actuar en harmonia amb els nostres valors perquè coincideixen amb la nostra anàlisi de la seva mala actuació, és probable que ho facin per por, culpa o vergonya.

Tots paguem car que les persones responguin als nostres valors i necessitats no pel desig de donar des del cor sinó per por, culpa o vergonya. Tard o d’hora experimentarem les conseqüències d’aquesta falta de bona voluntat per part dels que s’adapten als nostres valors per coacció, ja sigui interna o externa. També ells paguen un preu emocional, perquè és probable que covin un ressentiment i la seva autoestima disminueix quan responen des de la por, la culpa o la vergonya. A més, cada cop que els altres ens associen en la seva ment amb qualsevol d’aquests sentiments, disminueixen les probabilitats que responguin compassivament a les nostres necessitats i valors en el futur.

És important no confondre els judicis de valor amb els judicis morals . Tots fem judicis de valor sobre les qualitats que valorem a la vida, com ara l’honestedat, la llibertat o la pau. Els judicis de valor reflecteixen les nostres creences sobre com es pot ser més útil a la vida. Fem judicis morals sobre les persones i els seus comportaments quan no fan costat als nostres judicis de valor; per exemple: “La violència és dolenta. Les persones que maten altres persones són malvades”. Si ens haguéssim criat fent servir un llenguatge que facilités l’expressió de la compassió, hauríem après a articular les nostres necessitats i valors directament en comptes d’insinuar un error quan alguna cosa no s’hi adiu. Per exemple, en comptes de “la violència és dolenta”, podríem dir: “Em fa por que es recorri a la violència per resoldre els conflictes; jo valoro l’ús d’altres mitjans en la resolució dels conflictes humans”.

La relació entre el llenguatge i la violència és el tema d’investigació del professor de psicologia O. J. Harvey, de la Universitat de Colorado. L’investigador va agafar mostres aleatòries de passatges literaris d’arreu del món i va estudiar la freqüència d’aparició de les paraules que classifiquen i jutgen les persones. L’estudi mostra una alta correlació entre l’ús d’aquestes paraules i la freqüència d’incidents violents. No em sorprèn que en les cultures en les quals les persones pensen en termes de necessitats la violència sigui considerablement menor que allà on les persones s’etiqueten les unes a les altres com a “bones” o “dolentes” i creuen que “els dolents” mereixen ser castigats. Als Estats Units, en tres de cada quatre programes de televisió emesos en horari infantil l’heroi mata o apallissa altres persones. Típicament, aquesta violència constitueix el clímax del programa. Els teleespectadors, als quals s’ha ensenyat que els dolents mereixen ser castigats, experimenten plaer davant la violència.

A l’arrel de gran part (o possiblement tota) la violència —ja sigui verbal, psicològica o física, entre membres de la família, entre tribus o nacions...— hi ha una manera de pensar que atribueix la causa del conflicte a l’actitud equivocada de l’adversari, amb la corresponent incapacitat de pensar en un mateix i en els altres tenint en compte la nostra vulnerabilitat, és a dir, el que podem estar sentint, tement, desitjant, trobant a faltar, etc. Vam ser testimonis d’aquesta perillosa manera de pensar durant la Guerra Freda. Els nostres líders consideraven l’URSS un “imperi del mal” obstinat a destruir l’estil de vida nordamericà. Els líders soviètics es referien als habitants dels Estats Units com a “opressors imperialistes” que intentaven subjugar-los. Cap de les dues parts reconeixia la por que s’amagava darrere d’aquestes etiquetes.

Un altre tipus de judici és l’ús de comparacions. En el seu llibre Com ser un perfecte desgraciat , Dan Greenburg demostra a través de l’humor l’insidiós poder que pot exercir sobre nosaltres el fet de pensar en termes de comparació. L’autor sosté que si els lectors tenen un desig sincer de fer que la seva vida sigui desgraciada, poden aprendre a comparar-se amb altres persones. L’escriptor proposa diversos exercicis per a qui no estigui familiaritzat amb aquesta pràctica. El primer inclou imatges de cos sencer d’un home i una dona que encarnen l’ideal de bellesa física segons el cànon mediàtic actual. Es demana als lectors que es prenguin les mesures del cos, les comparin amb les dels atractius espècimens de les imatges i observin les diferències.

Aquest exercici produeix l’efecte promès: comencem a sentir-nos desgraciats tot just començar a fer comparacions. Quan pensem que ja no podem estar més deprimits, girem el full i descobrim que aquest primer exercici no era sinó un simple escalfament. Com que la bellesa física és relativament superficial, Greenburg ens dona a continuació l’oportunitat de comparar-nos en alguna cosa realment important: els èxits. L’autor recorre a la guia telefònica per proporcionar als lectors cinc individus a l’atzar amb els quals comparar-se. El primer nom que diu que ha trobat a la guia telefònica és el de Wolfgang Amadeus Mozart. Greenburg passa llista a les llengües que parlava Mozart i les principals obres que havia compost quan tot just era un adolescent. Aleshores l’exercici demana als lectors que pensin en els seus propis èxits fins al moment actual de la seva vida, els comparin amb el que Mozart havia aconseguit als dotze anys i observin les diferències.

Inclús els lectors que no es recuperen mai de la dissort autoinduïda per aquest exercici poden veure fins a quin punt aquesta manera de pensar bloqueja la compassió, tant cap a un mateix com cap als altres.