Marshall B. Rosenberg - Comunicació NoViolenta

La majoria de nosaltres ens hem criat fent servir un llenguatge que fomenta les etiquetes, les comparacions, les exigències i els judicis en comptes de la consciència del que sentim i necessitem. Crec que la comunicació que aliena de la vida està arrelada en una visió de la naturalesa humana que ha exercit la seva influència durant segles. Aquesta visió posa l’accent en la maldat i les deficiències innates de l’ésser humà, i en la necessitat de l’educació per controlar la nostra inherent naturalesa indesitjable. Aquesta educació sovint ens porta a preguntar-nos si hi ha res de dolent en el sentiment o la necessitat que estem experimentant en aquell moment. Aprenem molt de pressa a desconnectar del que passa dins nostre.

La comunicació que aliena de la vida sorgeix de les societats jeràrquiques o dominadores i les sustenta. En aquestes societats, la major part de la població viu controlada per un petit nombre d’individus que actuen en benefici propi. Als reis, tsars, nobles, etc., els interessava que les masses estiguessin educades de manera que desenvolupessin una mentalitat d’esclau. El llenguatge de l’equivocació i l’error, els “caldria”, els “haig de”, s’adequa perfectament a aquest propòsit: en la mesura que les persones han estat educades per pensar en termes de judicis morals que impliquen equivocació o maldat, també ho estan per buscar a fora d’elles mateixes —en les autoritats externes— la definició del que és correcte o incorrecte, del bé i el mal. Quan estem en contacte amb els nostres sentiments i necessitats, els éssers humans ja no som bons esclaus ni bons subordinats.

Donar i rebre compassivament està en la nostra naturalesa. A pesar d’això, hem après moltes formes de comunicació que alienen de la vida i ens condueixen a parlar i comportar-nos de manera que fan mal als altres o a nosaltres mateixos. Una forma de comunicació que aliena de la vida és l’ús dels judicis morals que pressuposen error o maldat per part dels que no actuen d’acord amb els nostres valors. També ho és l’ús de les comparacions, que poden bloquejar la compassió tant cap als altres com cap a nosaltres mateixos. La comunicació que aliena de la vida també entela la consciència que cadascú de nosaltres és responsable dels seus propis pensaments, sentiments i accions. Comunicar els desitjos en forma d’exigències és una altra característica del llenguatge que bloqueja la compassió.

OBSERVEU! Hi ha poques coses tan importants, tan religioses com aquesta.

FREDERICK BUECHNER, CLERGUE

Puc acceptar que em diguis

què vaig fer i què no vaig fer.

I accepto que ho interpretis,

però, sisplau, no ho confonguis.

Si vols confondre-ho,

ja et dic jo com fer-ho:

barreja el que faig

amb la teva reacció.

Digue’m que estàs decebuda

en veure feines sense acabar,

però dir-me irresponsable

no em motivarà.

I digue’m que et sents dolguda

quan t’insinues i que et dic que no,

però dir-me frígid

no et funcionarà.

Sí, puc acceptar que em diguis

què vaig fer i què no vaig fer.

I accepto que ho interpretis,

però, sisplau, no ho confonguis.

MARSHALL B. ROSENBERG

El primer component de la CNV implica separar l’observació de l’avaluació. Cal observar amb claredat el que veiem i escoltem que afecta la nostra sensació de benestar, sense barrejar-ho amb cap avaluació.

L’observació és un element molt important de la CNV a l’hora de ferli saber a una altra persona com estem amb claredat i honestedat. Quan combinem l’observació i l’avaluació disminueixen les probabilitats que als altres els arribi el missatge que intentem transmetre’ls; en el seu lloc rebran una crítica i es resistiran a escoltar el que els diguem.

La CNV no ens obliga a ser completament objectius ni a abstenirnos d’avaluar. Només demana que separem les observacions de les avaluacions. La CNV és un llenguatge dinàmic (de procés) que desaconsella les generalitzacions estàtiques; ben al contrari, les avaluacions han d’estar basades en observacions específiques del moment i del context . Wendell Johnson, expert en semàntica, adverteix que ens podem crear molts problemes fent servir un llenguatge estàtic per expressar o captar una realitat sempre canviant: “El llenguatge és un instrument imperfecte creat per homes ignorants que van viure fa molt de temps. És un llenguatge animista que ens convida a parlar de coses estables i constants, de semblances, de normalitats i tipus, de transformacions màgiques, cures ràpides, problemes simples i solucions definitives. Però el món que mirem de significar amb aquest llenguatge és un món de processos, canvis, diferències, dimensions, funcions, relacions, creixement, interaccions, desenvolupament, aprenentatge, enfrontament, complexitat... I aquesta falta de correspondència entre el món en constant canvi i les formes de llenguatge relativament estàtiques que fem servir és part del problema”.

Ruth Bebermeyer, col·lega meva, contrasta el llenguatge estàtic i el llenguatge de procés en una cançó que il·lustra la diferència entre l’avaluació i l’observació:

No he vist mai un gandul;

sempre he vist un home que no corria mai

mentre el mirava,

i he vist algú que de vegades dormia

entre l’hora de dinar i la de sopar,

i que es quedava a casa quan plovia,

però no era un gandul.

Abans de dir-me boja, pensa:

era gandul o només feia coses

que etiquetem com de “ganduls”?

No he vist mai un nen ruc;

he vist un nen que de vegades feia

coses que jo no entenia

o de manera diferent de com les preveia.

He vist un nen que no havia vist

els llocs on jo havia estat,

però no era un nen ruc.

Abans de dir-li ruc, pensa:

era ruc o només sabia coses

diferents de les que tu sabies?

Per més que buscava i buscava

no vaig trobar mai un cuiner;

vaig veure algú que barrejava

ingredients en una olla,

algú que encenia el foc

i mirava la safata

on es rostia el be.

Vaig veure tot això en comptes d’un cuiner.

Digue’m, després de mirar bé:

és un cuiner el que veus

o es algú que fa coses

que anomenem cuinar?

Del que alguns en diem gandul

uns altres en diuen cansat o tranquil,

del que alguns en diem ruc

uns altres en diuen saber divergent,

així que he arribat a la conclusió

que evitarem de confondre’ns

si no barregem el que veiem

amb la nostra opinió.

I com que potser tu també ho faràs,

et vull dir:

sé que és només la meva opinió.