Marshall B. Rosenberg - Comunicació NoViolenta

La CNV està basada en unes habilitats del llenguatge i la comunicació que reforcen la nostra capacitat de no perdre la humanitat inclús en condicions difícils. No conté res de nou; tot el que s’ha integrat a la CNV es coneix des de fa segles. La intenció és recordar-nos el que ja sabem sobre com relacionar-nos en consonància amb la nostra naturalesa humana i ajudar-nos a viure de manera que aquest coneixement es manifesti concretament.

La CNV ens guia a l’hora de reestructurar com ens expressem i com escoltem els altres. En comptes de les habituals reaccions automàtiques, les nostres paraules es converteixen en respostes conscients amb una base ferma en la consciència del que percebem, sentim i volem. La CNV ens guia per expressar nos amb honestedat i claredat, prestant als altres, alhora, una atenció respectuosa i empàtica. En qualsevol conversa arribem a escoltar les nostres necessitats profundes i les dels altres. La CNV ens prepara per observar amb atenció i ser capaços d’identificar les conductes i les situacions que ens afecten. Aprenem a identificar i expressar clarament el que volem en qualsevol situació en termes concrets. L’esquema és simple i, alhora, poderosament transformador.

A mesura que la CNV substitueix els nostres vells patrons de defensa, fugida o atac enfront del judici i la crítica, arribem a percebre’ns a nosaltres mateixos i als altres, així com les nostres intencions i les nostres relacions, sota una nova llum. La resistència, l’actitud defensiva i les reaccions violentes disminueixen. Quan ens concentrem a aclarir què observem, sentim i necessitem en comptes de diagnosticar i jutjar, descobrim la profunditat de la nostra pròpia compassió. Per mitjà d’aquest èmfasi en l’escolta profunda —de nosaltres mateixos i dels altres— la CNV promou el respecte, l’atenció i l’empatia, i engendra un desig mutu de donar des del cor.

Encara que m’hi refereixo com “un procés de comunicació” o “un llenguatge de compassió”, la CNV és molt més que un procés o un llenguatge. En un nivell més profund és un recordatori constant que cal que continuem centrant l’atenció allà on és més probable que trobem el que busquem.

Hi ha un acudit sobre un home que està de quatre grapes sota un fanal, buscant alguna cosa. Un policia que passa li pregunta què fa. “Busco les claus del cotxe”, respon l’home, que sembla que estigui una mica embriac. “Les ha perdut aquí?”, pregunta l’oficial. “No”, respon l’home, “m’han caigut al carreró”. Veient l’expressió d’estranyesa del policia, l’home s’afanya a explicar: “Però aquí hi ha més llum”.

M’adono que els condicionaments culturals em porten a dirigir l’atenció cap on és poc probable que aconsegueixi el que vull. Vaig desenvolupar la CNV com una manera d’entrenar l’atenció —fer brillar la llum de la meva consciència— per centrar-la on hi ha la possibilitat d’obtenir el que busco. El que vull a la vida és compassió, un corrent que flueixi entre mi i els altres basat a donar-se mútuament des del cor.

De la mena de compassió a la qual em refereixo amb “donar des del cor” en parla una cançó de la meva amiga Ruth Bebermeyer:

Mai no sento que m’han donat tant

com quan prens de mi alguna cosa,

quan entens el goig que sento

donant-te-la.

I saps que el meu donar no pretén

fer-te deutor,

ho faig perquè vull viure l’amor

que sento per tu.

Rebre amb gràcia

és potser el regal més gran.

No hi ha manera de separar-ho:

Quan em dones,

jo et dono el meu rebre.

Quan prens de mi,

sento que em dones tant...

“GIVEN TO” (1978), DE RUTH BEBERMEYER DE L’ÀLBUM GIVEN TO

Quan donem des del cor, ho fem pel goig que brolla sempre que enriquim la vida d’una altra persona voluntàriament. Aquest tipus de donació beneficia tant el que dona com el que rep. El que rep gaudeix del regal sense preocupar-se de les conseqüències que se’n deriven per por, culpa, vergonya o desig de guanyar. El que dona se’n beneficia gràcies a l’augment de l’autoestima que es produeix quan veiem que els nostres esforços contribueixen al benestar d’algú.

L’ús de la CNV no demana que les persones amb les quals ens comuniquem la coneguin, ni tan sols que estiguin motivades per relacionar-se d’una manera compassiva amb nosaltres. Si ens cenyim als principis de la CNV, estem motivats només per donar i rebre amb compassió, i fem tot el possible per fer saber als altres que aquesta és l’única raó, acabaran unint-se’ns en el procés i al final serem capaços de respondre’ns l’un a l’altre amb compassió. No dic que això hagi de succeir de seguida, però sostinc que la compassió floreix inevitablement quan ens mantenim fidels als principis i al procés de la CNV.

Per arribar al desig mutu de donar des del cor, enfoquem la llum de la nostra consciència sobre quatre àrees, a les quals ens referim com els quatre components del model CNV.

Primer, observem el que passa de debò en una situació: què observem que fan o diuen els altres que enriqueix o no la nostra vida? La clau és ser capaç d’articular aquesta observació sense introduir-hi cap judici ni avaluació, dient senzillament què fan els altres que ens agrada o no ens agrada. A continuació, expressem com ens sentim a l’observar aquesta acció: ferits, espantats, alegres, divertits, irritats? I, en tercer lloc, diem quines necessitats estan relacionades amb els sentiments que hem identificat. La consciència d’aquests tres components està present quan fem servir la CNV per expressar amb claredat i honestedat com ens sentim.

Per exemple, una mare podria expressar totes tres coses dient-li al seu fill adolescent: “Fèlix, quan veig uns mitjons bruts fets un manyoc sota la tauleta de centre i uns altres a prop del televisor, em sento irritada perquè necessito més ordre a les habitacions que compartim”.

I continuaria immediatament amb el quart component, una petició molt específica: “Estaries disposat a deixar els mitjons a la teva habitació o dins la rentadora?” Aquest quart component es refereix al que volem de l’altra persona, allò que ens enriquiria la vida a tots dos.

Així doncs, una part de la CNV mira d’expressar aquests quatre tipus d’informació amb molta claredat, ja sigui verbalment o per uns altres mitjans. L’altra part consisteix a rebre aquesta mateixa informació d’altres persones. Ens hi connectem primer percebent què observen, senten i necessiten, aleshores descobrim què enriquiria la seva vida en rebre d’ells el resultat del quart component: una petició.

Al centrar tothora l’atenció en les àrees esmentades i ajudar els altres a fer el mateix, establim un flux de comunicació que va d’un costat a l’altre fins que la compassió es manifesta de manera natural: el que observo, sento i necessito, el que demano per enriquir la meva vida; el que l’altre observa, sent i necessita, el que demana per enriquir la seva vida...