Marshall B. Rosenberg - Comunicació NoViolenta

Una altra classe de comunicació que aliena de la vida és la negació de la responsabilitat. La comunicació que aliena de la vida disminueix la consciència que som responsables dels nostres propis pensaments, sentiments i accions. L’ús de l’expressió “haver de”, com ara a “hi ha coses que haig de fer, m’agradin o no”, que tant sovinteja, il·lustra la manera com la responsabilitat personal de les nostres accions pot quedar enterbolida per aquest tipus de discurs. L’expressió “fer sentir”, com quan diem “em fas sentir culpable”, és un altre exemple de la manera com el llenguatge facilita la negació de la responsabilitat personal pels nostres propis sentiments i pensaments.

Hannah Arendt, en el seu llibre Eichmann a Jerusalem , que documenta el judici per crims de guerra a l’oficial nazi Adolf Eichmann, cita les paraules d’Eichmann quan explicava que ell i els seus col·legues oficials tenien un terme propi per referir-se al llenguatge de negació de responsabilitat que feien servir. En deien Amtssprache , que es podria traduir més o menys com a “llenguatge d’oficina” o “argot burocràtic”. Per exemple, si els preguntaven per què havien dut a terme una determinada acció, la resposta era: “Ho havia de fer”. Quan els preguntaven per què ho havien de fer, les respostes eren: “Eren ordres dels superiors”, “era la política de l’empresa”, “era la llei”.

Neguem la responsabilitat per les nostres accions quan n’atribuïm la causa a factors externs a nosaltres mateixos:

•Forces imprecises i impersonals: “Vaig netejar la meva habitació perquè ho havia de fer”.

•Estat de salut, diagnòstic o història personal o psicològica: “Bec perquè soc alcohòlic”.

•Accions dels altres: “Vaig pegar al meu fill perquè va sortir corrent al carrer”.

•Dictats de l’autoritat: “Vaig mentir al client perquè el cap em va dir que ho fes”.

•Pressió de grup: “Vaig començar a fumar perquè tots els meus amics ho feien”.

•Polítiques, normes i reglaments institucionals: “T’haig d’expulsar per aquesta infracció perquè és la política de l’escola”.

•Rols associats al gènere, la posició social o l’edat: “Odio anar a treballar, però ho faig perquè soc marit i pare”.

•Impulsos irrefrenables: “Em va superar el desig de cruspir-me la xocolatina”.

Una vegada, durant un diàleg entre pares i professors sobre els perills del llenguatge que implica l’absència de tria, una dona va objectar, enfadada: “Però hi ha coses que s’han de fer, agradin o no! I jo no hi veig res de dolent, a dir als meus fills que hi ha coses que ells també han de fer”. Quan li vaig demanar un exemple d’alguna cosa que ella “hagués de fer”, va respondre: “Molt fàcil! Quan me’n vagi d’aquí aquest vespre, haig d’anar a casa i cuinar. Odio cuinar! Ho odio amb totes les meves forces, però ho he fet cada dia durant vint anys, fins i tot quan he estat molt malalta, perquè és una d’aquestes coses que, senzillament, cal fer”. Jo li vaig dir que m’entristia sentir que havia dedicat tant de temps de la seva vida a fer una cosa que odiava, perquè se sentia obligada a fer-la, i que tenia l’esperança que tingués més possibilitats de trobar la felicitat aprenent el llenguatge de la CNV.

Em complau dir que va aprendre ràpid. De fet, a l’acabar el taller se’n va anar a casa i va anunciar a la seva família que ja no volia tornar a cuinar mai més. L’oportunitat de saber com s’ho havia pres la seva família se’m va presentar tres setmanes després, quan els seus dos fills van participar en el taller. Tenia una gran curiositat per saber com havien reaccionat a l’anunci de la seva mare. El fill gran va sospirar i va dir: “Marshall, jo em vaig dir a mi mateix: ‘Gràcies a Déu!’”. En veure la meva expressió de desconcert va explicar-se: “Bé, vaig pensar que així la meva mare potser deixaria de queixar-se a cada àpat”.

Un altre dia, quan atenia una consulta en un Cosell Escolar, una professora em va dir: “Odio posar notes. No crec que ajudin i generen molta ansietat en els estudiants. Però haig de posar-ne: és la política del Departament d’Educació”. Acabàvem de practicar com introduir a la classe una manera de parlar que augmentés la consciència de la responsabilitat per les pròpies accions. Li vaig demanar a la professora que canviés la seva afirmació “haig de posar notes perquè és la política del Departament d’Educació” per “trio posar notes perquè vull...”. Aleshores va respondre, sense vacil·lar: “Trio posar notes perquè vull conservar el meu lloc de treball”, i es va apressar a afegir: “Però no m’agrada dir-ho d’aquesta manera. Em fa sentir tan responsable del que faig...!” “Precisament per això vull que ho diguis d’aquesta manera”, vaig respondre jo.

Comparteixo els sentiments del novel·lista i periodista francès George Bernanos quan diu:

Fa molt que penso que, si algun dia l’espècie humana desapareix de la faç de la Terra a causa de l’eficiència creixent de les tècniques de destrucció, no serà la crueltat la responsable de la nostra extinció i, per descomptat, encara ho seran menys la indignació que desperta la crueltat i les represàlies i la venjança que comporta... Serà la docilitat, la falta de responsabilitat de l’home modern, la seva acceptació servil dels codis vigents. Els horrors de què hem estat testimonis i els horrors encara més grans que presenciarem no són senyal que augmenten al món els rebels, els insubordinats, els indomables, sinó més aviat que hi ha un increment constant del nombre d’homes obedients i dòcils.

GEORGE BERNANOS

Comunicar els desitjos com a exigències és una altra manera d’expressarnos que bloqueja la compassió. Una exigència, explícita o implícita, amenaça qui la rep amb la culpa i el càstig si no l’acata. És una forma de comunicació molt habitual en la nostra cultura, especialment per part dels que ocupen llocs d’autoritat.

Els meus fills m’han donat lliçons d’incalculable valor sobre les exigències. D’alguna manera se m’havia ficat al cap que, com a pare, la meva feina era exigir-los coses. Però vaig aprendre que per molt que els exigís no aconseguiria que els meus fills fessin res que no volguessin fer. Es tracta d’una lliçó d’humilitat sobre el poder per als que creiem que, perquè som pares, professors o gerents, la nostra feina és canviar les altres persones i fer que es comportin “bé”. Doncs aquí tenia els meus fills, fent-me saber que mai no podría aconseguir que fessin res que no vulguessin. El màxim que podia aconseguir, mitjançant el càstig, era que desitgessin haver-ho fet. Al final, em van ensenyar que quan jo era tan ximple com per fer servir el càstig perquè desitgessin haver-me obeït, ells tenien la seva pròpia manera de fer-me voler no haver-los castigat!

Examinarem aquest tema de nou quan aprenguem a diferenciar les peticions de les exigències, una part important de la CNV.

La idea que algunes accions mereixen una recompensa i unes altres mereixen un càstig també està associada a la comunicació que aliena de la vida. Aquesta idea l’expressa perfectament la paraula merèixer , com ara quan diem “mereix que el castiguin pel que ha fet”. Aquesta manera de pensar pressuposa maldat en les persones que es comporten de certa manera, i demana un càstig per aconseguir que es penedeixin i canviïn de comportament. Jo crec que a tots ens interessa que les persones canviïn, però que ho facin perquè veuen que el canvi les beneficia i no per evitar el càstig.