Vicenta Tasa Fuster - Llengua i Estat

Des d’una perspectiva més clarament sociolingüística, Fishman (1967) analitzarà les situacions que viuen les llengües en contacte, en funció de dues variables: l’existència (o no) de fenòmens de bilingüisme i l’existència també (o no) de diglòssia no sols dins de variants d’una llengua, sinó fonamentalment entre llengües diferents. Diferenciarà, a més, entre bilingüisme i diglòssia. Segons Fishman, el bilingüisme (o plurilingüisme) és un fet essencialment individual , mentre que el concepte de diglòssia és social o sociocultural. El bilingüisme descriuria les habilitats lingüístiques dels individus d’una societat i la diglòssia mostraria que les relacions entre les llengües en contacte en un mateix territori no és igualitària, sinó que una de les llengües hi és predominant i té més importància i prestigi per als assumptes oficials i públics, mentre que l’altra queda reduïda a un ús eminentment familiar, informal i quotidià.

Fishman explicà que les situacions possibles de la combinació entre bilingüisme i diglòssia són quatre. Diglòssia i bilingüisme, bilingüisme sense diglòssia, diglòssia sense bilingüisme, i aquelles en què no hi ha ni bilingüisme ni diglòssia. I cal recordar que, en la seua anàlisi, totes les situacions amb diglòssia comporten l’existència d’alguna mena de jerarquia lingüística.

Aracil (1965) va utilitzar el terme conflicte lingüístic per a redefinir les aportacions de Weinreich, Ferguson i Fishman i anar més enllà. Aracil constata que, malgrat que l’estudi de Fishman entenia el bilingüisme com un fenomen individual, l’ús social i polític que sovint es feia del concepte amagava una situació real de diglòssia i, sobretot, de substitució social d’una llengua per una altra i de conflicte lingüístic, fet que el duu a denunciar el discurs del bilingüisme com un mite social (1973). Considera que les nocions de diglòssia de Ferguson i de Fishman es centraven en les funcions de la llengua en les diferents situacions socials, però ignoraven les dinàmiques lingüístiques de la societat i, per això, no explicaven els fenòmens de domini i substitució lingüística.

Aracil afirmava que en les situacions de llengües en contacte en un mateix territori, amb diglòssia i, per tant, amb jerarquia lingüística, la llengua dominant marginarà socialment la llengua dominada i la minoritzada; és a dir, en reduirà la presència social i intel·lectual, tendirà a recloure-la en l’àmbit familiar i progressivament a reduir-ne el nombre de parlants i a fer que la llengua dominada incorpore elements lingüístics de la llengua dominant.

Aquesta realitat pot donar lloc a una il·lusió de bilingüisme social pacífic i de reproducció diglòssica i aparentment estable de les dues llengües, però amaga una realitat de conflicte lingüístic. El bilingüisme social és un estadi entre dues situacions diferents, un temps de pas des d’un moment històric en què la llengua minoritzada era l’única llengua de la societat i la societat era monolingüe a un altre en què la societat serà monolingüe, però en la llengua dominant. El bilingüisme social és, per tant, un període, més o menys llarg segons els casos, de convivència conflictiva de les dues llengües, que ideològicament i confusament és anomenat bilingüisme.

Si la idea de bilingüisme era una falsa representació de la realitat, la superació d’aquest equívoc era desenvolupar una consciència lingüística clara; i si el conflicte lingüístic conduïa a la desaparició social de la llengua minoritzada, els parlants d’aquesta llengua devien tenir el control lingüístic de la seua societat per a recuperar i normalitzar les funcions socials de la llengua minoritzada.

Val a dir que, en Aracil, el conflicte lingüístic no és producte del contacte de les llengües, ni tampoc de la competència que puga haver-hi entre diverses llengües, sinó de la minorització d’una llengua, perquè socialment una llengua, o més ben dit els parlants d’una llengua, no poden desenvolupar amb normalitat totes les capacitats i els usos de la seua llengua; o dit d’una altra manera, hi ha conflicte lingüístic quan una llengua no satisfà, per motius socials, jurídics o polítics, les necessitats socioculturals i els interessos lingüístics dels seus parlants. És a dir, quan els seus parlants no poden viure de manera plena i normal en la seua llengua en el territori en què la llengua és autòctona (Bodoque, 2009).

Si fins llavors les situacions de contacte entre llengües, diglòssia, bilingüisme o substitució lingüística, havien estat analitzades com si foren fenòmens gairebé naturals, sense intervenció humana, Aracil canvia profundament aquest paradigma i afirma que són processos socials en els quals la política, com a manifestació de les pulsions dels sistemes de dominació i estratificació social, influeix profundament en les dinàmiques evolutives de les llengües i mediatitza les funcions socials de la llengua. En altres paraules, els processos de substitució política són fenòmens socials en què intervenen actors amb interessos, valors i objectius diferents. Serien, per tant, processos conflictius, de confrontació d’opcions. En això consistiria, a grans trets, el conflicte lingüístic. I és així que s’acosta aquesta concepció a l’accepció politològica del conflicte social i polític que està en l’origen de les polítiques públiques (Dente i Subirats, 2014).

Cal advertir que utilitzem el terme «conflicte» en el sentit que li donen la Sociologia, la Ciència Política i en bona mesura el Dret per a referir-nos a l’existència d’una col·lisió o una diferència important d’interessos, valors, criteris i objectius que pot donar lloc a dinàmiques d’enfrontament, de cerca de noves polítiques que reequilibren la situació denunciada, i també a situacions de domini i de submissió. Una accepció que s’acosta a la de diferència, disputa o litigi, i s’allunya de la primera accepció que dona l’AVL, de lluita, combat o enfrontament, generalment armat i violent. La nostra referència a la teoria del conflicte lingüístic tracta de reforçar la relació entre llengua i poder polític per tal de mostrar les situacions de desigualtat o jerarquia lingüística producte del tracte polític desigual a les diferents llengües en contacte en un territori i, per tant, de l’existència d’un ordenament legal que reprodueix aquesta realitat política. Amb tot, hi ha autors que eviten el concepte de conflicte lingüístic i diglòssia substitutiva, i es centren en la descripció del fenomen i de la relació entre llengua i poder polític d’una manera més directa i més precisa, en la nostra opinió.

En aquest sentit s’expressa Kachru (2006), qui, analitzant des de la sociolingüística la relació entre poder, política i l’expansió asiàtica de l’anglés, desenvolupa el concepte «jerarquia lingüística» donant-li una accepció diferent de la de Chomsky o la dels investigadors de la variació lingüística. La jerarquia lingüística seria, segons Kachru (2006), el resultat d’una manifestació del poder lingüístic en una societat determinada. En altres paraules, la jerarquia lingüística mostraria el sistema de preeminència d’una llengua o d’unes llengües sobre la resta de llengües autòctones que es parlen en un territori determinant.

Segons Kachru, hi hauria tres tipus de situacions de jerarquia lingüística: primerament, la que es produeix en societats tradicionalment plurilingües on les llengües en contacte tenen un reconeixement social, polític i legal diferent; segon, la que es dona en societats oficialment monolingües que neguen, si més no legalment, la diversitat lingüística i el plurilingüisme propi; i tercer tipus, la que es produeix en societats monolingües durant períodes de dominació política i militar per països que tenen una altra llengua.