Vicenta Tasa Fuster - Llengua i Estat

Per contra, el concepte de seguretat lingüística, definit per Réaume dins del debat sobre el multiculturalisme liberal canadenc i anglosaxó, fa referència a les condicions i garanties de tot tipus que possibiliten que en contextos plurilingües les persones que pertanyen a una comunitat lingüística determinada puguen viure i usar la seua llengua en totes les situacions socials de manera segura i no hagen de canviar de llengua en contra de la seua voluntat.

Els dos conceptes, sorgits fa dècades en l’àmbit de la lingüística, han evolucionat en el seu significat fins a esdevenir conceptes útils per a distintes ciències socials (sociologia, sociolingüística, politologia o dret) per a referir-se al reconeixement social, polític i legal de diferents llengües en contacte en un mateix espai polític i territorial, i a la lògica que orienta l’actuació del poder (polític, econòmic, social, religiós i de tot tipus) envers les llengües en contacte.

El capítol segon del llibre («La realitat plurilingüe d’Espanya i Suïssa») té dos objectius. El primer, qüestionar el discurs fal·laç de l’excepcionalitat lingüística espanyola, tant quan parla d’una diversitat lingüística excepcionalment i quasi anòmalament elevada com quan afirma, en abstracte, que a Espanya es fa un reconeixement i un tractament estatal de la diversitat lingüística autòctona «equilibrat» i «molt» favorable a les llengües diferents a la castellana i que els únics «excessos» es produeixen en algunes comunitats autònomes que volen «imposar» la seua llengua pròpia en detriment del castellà. El segon objectiu és descriure la realitat plurilingüe espanyola, que abasta un total de 12 llengües autòctones amb diferents graus de reconeixement legal, polític o administratiu. Així, a més, del castellà/espanyol, declarada llengua de l’Estat en la Constitució i del valencià/ català, el gallec (dit A fala a Extremadura i gallec-asturià a Astúries) i basc/èuscar que són llengües oficials en la major part del territori on són parlades, igual que l’aranés/occità, oficial a Catalunya; cal destacar l’existència de l’asturlleonés (dit asturià a Astúries i lleonés a Castella i Lleó), de l’aragonés, de l’àrab, el tamazight, el portugués, el haquetia i el caló; tot i que, en ocasions, no tinguen cap mena d’atenció legal o administrativa.

En la tercera part («La conformació dels estats nació contemporanis i el plurilingüisme. Espanya i Suïssa, models divergents») expliquem que considerem que és en la conformació de l’estat nació i la mirada del nou subjecte polític naixent, «la nació», sobre les llengües dels seus ciutadans el factor que és a la base del reconeixement o la negació constitucional, institucional i legal de la diversitat lingüística interna. Compararem breument el cas d’Espanya i el de Suïssa, models divergents en la creació de l’Estat nació i del reconeixement lingüístic, per a valorar com el nacionalisme espanyol, històricament essencialista, uniformista i defensor de la supremacia «natural» del castellà ha alimentat un discurs i una pràctica lingüística negadora i sovint perseguidora legalment de la diversitat lingüística pròpia, i, quan l’ha reconeguda, ho ha fet de manera jeràrquica, mantenint la supremacia del castellà. Per contra, Suïssa es configura com a estat nació reconeixent el plurilingüisme intern en contra del que havia estat la tradició de la Confederació Helvètica en l’època medieval i moderna, i, a més, estableix un sistema legal-constitucional que garanteix uns nivells molt elevats de seguretat lingüística als seus ciutadans.

Partint d’aquesta reflexió, en el capítol quart fem un estudi comparat del «reconeixement constitucional i jurídic del plurilingüisme a Espanya i Suïssa» que posa de manifest una resposta diferent de tots dos estats a problemes diferents pel que fa al reconeixement constitucional, normatiu i polític que tenen les diverses llengües suïsses i espanyoles, incloses les minories lingüístiques més minúscules o extremes. S’hi mostra, doncs, el reconeixement del plurilingüisme en el bloc constitucional i la normativa lingüística bàsica dels dos estats i es posa de manifest la seua divergència consubstancial ja que un (Espanya) parteix, de fet, del principi de jerarquia lingüística i poder polític desigual de cada comunitat lingüística com a fonament del reconeixement jurídic i motor de les polítiques públiques; i l’altre (Suïssa) ho fa de la voluntat de generar seguretat lingüística i del reconeixement de l’existència de comunitats lingüístiques sense valorar-ne el poder.

Hi analitzem de manera comparada els nivells de reconeixement de les llengües, la relació entre organització territorial i reconeixement lingüístic, els plurilingüismes i monolingüismes individuals, les llengües primera, segona i tercera en l’ensenyament, la relació entre llengües grans i minoritàries, la diglòssia lingüística i la seua relació amb el reconeixement lingüístic, l’aplicació dels principis de llibertat de llengua i de territorialitat lingüística, les respectives jurisprudències constitucionals, i els que considerem aspectes centrals en què es diferencien els dos models de reconeixement de la diversitat lingüística.

Analitzada la realitat legal-constitucional, tractem en el capítol cinqué («La realitat pràctica dels drets lingüístics. Desigualtat de llengües, desigualtat de drets, ciutadans desiguals»), d’estudiar detalladament per àmbits de la vida social la garantia concreta dels drets lingüístics per matèries com ara el reconeixement de les comunitats lingüístiques, les relacions amb l’Administració i les institucions, l’ensenyament, els mitjans de comunicació i noves tecnologies, la cultura, o els àmbits socioeconòmics i les activitats socials privades; seguint les set categories en què distribueix els drets lingüístics la Declaració Universal dels Drets Lingüístics, realitzada pel PEN Club International i el CIEMEN, amb el suport tècnic de la UNESCO.

Hi tractarem d’observar, des de l’anàlisi de les polítiques públiques, fins a quin punt es materialitzen els drets reconeguts en l’ordenament legal-constitucional; partint en tot moment de la consideració que, si els drets lingüístics formals i materials no són els mateixos i els poders públics no fan el que siga necessari per a remoure aquesta realitat, s’està atemptant contra el dret fonamental a la igualtat de tracte i possibilitats de desenvolupament vital de tots els ciutadans.

La part sisena del llibre («Seguretat lingüística i jerarquia lingüística a Suïssa i Espanya») tracta d’analitzar els aspectes bàsics que permeten afirmar que, mentre que el sistema de drets lingüístics de Suïssa s’acosta o tracta de garantir la seguretat lingüística, sobretot, dels parlants de llengües nacionals i oficials, el sistema espanyol es fonamenta en el principi de jerarquia i només garanteix la seguretat lingüística als parlants de la llengua oficial de l’Estat, el castellà.

El capítol seté («Les posicions polítiques a favor de la jerarquia lingüística i de la segueretat lingüística a Espanya») explora les posicions dels partidaris de reforçar la jerarquia lingüística i d’avançar cap a la seguretat. No parlem de debat, perquè pràcticament no hi ha un debat obert entre les diferents posicions.

El capítol final («Conclusions: canviar la Constitució, canviar les polítiques») no són unes conclusions sistemàtiques convencionals, sinó una reflexió que defensa el canvi de la Constitució i la legislació general en matèria de llengües i que demana també un canvi profund en les polítiques públiques lingüístiques; sabent que això està en funció, com sempre, de la voluntat i les possibilitats de la política i les correlacions de forces entre les diferents posicions. El volum es clou amb la bibliografia citada al llibre.