Vicenta Tasa Fuster - Llengua i Estat

LAPAPIPA Llengua aragonesa pròpia de l’àrea pirenaica i prepirenaica d’Aragó LOGA Llei federal, de 21 de març de 1971, d’organització general de l’Administració LOMQE Llei orgànica 8/2013, de 9 de desembre, per a millorar la qualitat educativa LSC Llengua de signes catalana LSE Llengua de signes espanyola LSF Llengua de signes francesa LSI Llengua de signes italiana MSJ Moviment Separatista Jurassià PEN Poets, Essayists and Novelists PIB Producte Interior Brut PNB Partit Nacionalista Basc Port. Portugués PP Partit Popular PSC Partit dels Socialistes de Catalunya PSOE Partit Socialista Obrer Espanyol RAE Real Academia Española RJ Reagrupament Jurassià RTVE Ràdio Televisió Espanyola RTVV Ràdio Televisió Valenciana SRG.D Schweizerische Radio und Fernsehgesellschaft. Deutschschweiz SRG SSR Schweizerische Radio und Fernsehgesellschaft; Société Suisse de Radio diffusion et Télévision; Società Svizzera di Radiotelevisione; Societad Svizra da Radio e Televisiun SSR Societad regiunala SRG SSR Svizra Rumantscha STSR Société de radiodiffusion et de télévision de la Suisse romande STC Sentència del Tribunal Constitucional TDT Televisió Digital Terrestre UE Unió Europea ULEPICC Unión Latina de Economía Política de la Información, la Comunicación y la Cultura UNESCO Organització de Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura UPJ Unió de Patriotes Jurassians UPN Unió del Poble Navarrés UPYD Unión, Progreso y Democracia

INTRODUCCIÓ

Espanya no ha resolt bé la qüestió de la seua diversitat lingüística. La Constitució de 1978 era un pas avant, indiscutible en termes històrics, sobretot si el comparem amb el totalitarisme franquista; però la solució de 1978 s’ha demostrat limitada i curta, legitimadora de la desigualtat de llengües i de la desigualtat de drets lingüístics. L’Estat, entés com a institucions i poder centrals, o no ha assumit mai, de fet, la diversitat de llengües com un fet propi de la realitat espanyola, del que és Espanya, o, si ho ha fet, ha sigut reafirmant el predomini del castellà i considerant la resta de llengües com una qüestió secundària, menor, «autonòmica». La jerarquia lingüística està profundament arrelada en l’ADN del sistema de poder polític i institucional central i en les polítiques públiques que s’hi promouen. Especialment, en les formacions socials i polítiques més conservadores, però no exclusivament.

Al nostre entendre, la ideologia de la jerarquia lingüística i la concepció essencialista de la nació espanyola i de l’estat nació espanyol com una realitat monolingüe estan en l’origen de la inadequada resposta, des d’una òptica liberaldemocràtica, a la diversitat lingüística pròpia i és, també en la nostra opinió, una de les causes de les fortes tensions nacionalitàries d’Espanya.

Aquest llibre, fet des de la perspectiva del Dret Constitucional, aspira, en primer lloc, a posar de manifest que el sistema legal-constitucional sobre la diversitat lingüística espanyola es fonamenta en el principi de jerarquia lingüística i, per tant, no tracta igual a tots els ciutadans. En segon lloc, aspira també a demostrar que, en altres llocs amb diversitat lingüística similar a l’espanyola, la lògica juridicoconstitucional i política seguida no ha estat la mateixa i ha avançat a una major seguretat i tranquil·litat lingüístiques. I, en tercer lloc, reflexionar sobre propostes i els debats actuals per a mantenir el principi de jerarquia lingüística en la resposta a la diversitat lingüística pròpia o, per contra, com és la nostra intenció, assumir plenament la nostra diversitat lingüística i avançar cap a la seguretat lingüística també a Espanya.

El sentit i objectiu de l’estudi, per tant, és mostrar com el principi de jerarquia lingüística regeix de fet el sistema de reconeixement legal i constitucional de les llengües autòctones espanyoles i com això comporta que no tots els ciutadans tinguen els mateixos drets lingüístics. La nostra anàlisi està feta des del Dret Constitucional, un àmbit d’estudi que al País Valencià pràcticament no s’ha acostat a l’examen del fenomen lingüístic. Hi tenim en compte també aspectes de l’anàlisi de les polítiques públiques de la ciència política i aproximacions fetes des de la sociolingüística. Pel que fa a la perspectiva teòrica, la nostra aproximació als drets lingüístics es fonamenta en les aportacions del multiculturalisme liberal anglosaxó i s’allunya, en conseqüència, de les concepcions descriptives de l’estatalisme analític que sacralitza la llei i ignora que sempre és producte del poder polític i d’un sistema concret de valors, concepció del món i ideologies més o menys coherents.

Ho fem comparant la legislació constitucional i legal bàsica sobre la diversitat lingüística de Suïssa i d’Espanya, i els eixos centrals de les polítiques públiques que intenten materialitzar allò que formalment estableix el sistema legal o que, per contra, no ho fan o ho fan insuficientment. Hem considerat comparar Suïssa i Espanya perquè en matèria de diversitat lingüística tenen bastants semblances: 12 llengües Espanya, 8 llengües Suïssa, quatre llengües grans els dos països i diverses llengües menudes en els dos casos. I ho hem fet també perquè la resposta suïssa a la diversitat lingüística pròpia i la seua construcció nacional-estatal moderna ha estat profundament diferent de l’espanyola. En això i en altres aspectes, tot i formar part d’Europa i ser països desenvolupats, hi ha una distància notable. Només cal recordar que Espanya és un país amb una extensió dotze vegades més gran que Suïssa, té cinc vegades la població de Suïssa, una densitat de població que és la meitat del país centreeuropeu, un percentatge de residents de nacionalitat estrangera que és la meitat del suís, un PIB nominal que és la tercera part de Suïssa, i un nivell de desenvolupament humà i de desigualtats socials pitjors que els de Suïssa.

Dividim el llibre en set capítols, que aspiren a donar una visió global i coherent de la realitat estudiada. La «Introducció» tracta sobre l’objecte, l’estructura i els objectius del llibre de manera breu i concisa.

El primer capítol del treball («Jerarquia lingüística i seguretat lingüística») se centra en l’explicació dels dos conceptes centrals del llibre. El primer configura un sistema de valors i ideologies que, sovint de manera implícita i natural, considera que hi ha unes llengües (o variants lingüístiques) més importants que les altres, i que les llengües o variants superiors han de tenir, en conseqüència, un reconeixement legal i un prestigi social més elevats. Aquesta construcció ideològica, estesa en moltes de les societats plurilingües, contribueix a facilitar la imposició social del domini d’unes llengües, unes variants lingüístiques, i per tant uns parlants, sobre les altres llengües o variants d’una llengua. Aquest principi de jerarquia lingüística és el que regeix força reconeixements constitucionals i legals de la diversitat lingüística i les polítiques públiques pel que fa a les llengües.

Читать дальше