Vicenta Tasa Fuster - Llengua i Estat

En la construcció del discurs ideològic sobre l’existència d’unes «llengües superiors» i unes «llengües inferiors», o sobre les formes superiors i inferiors de parlar o d’escriure una llengua, té una funció determinant la confusió entre llengua escrita i llengua en general, i la consideració de la llengua escrita cultivada com la forma superior d’una llengua i la parla oral habitual i tradicional com a formes defectives o errònies d’una llengua cultivada. Aquesta idea, tot i estar socialment molt estesa, no té cap fonament científic, d’acord amb els principis de la lingüística contemporània (Moreno Cabrera, 2015: 61-82).

En aquest sentit, el que anomenem «llengua» és una abstracció, les persones no parlem «una llengua», sinó una «varietat lingüística pròpia» que s’assembla a les varietats territorials i socials que parlen persones amb les quals podem comunicar-nos sense massa dificultats. Així, de manera abstracta, considerem «llengua» la suma de les varietats de parles territorials i socials relativament semblants i suficientment diferents d’altres conjunts de varietats lingüístiques amb què la comunicació resulta molt difícil o impossible.

Les úniques llengües naturals són les varietats lingüístiques parlades, que estan en transformació permanent i que tenen el mateix valor lingüístic i comunicatiu per a qualsevol grup de parlants que comparteixen un mateix codi comunicatiu; o, dit en altres paraules, cap varietat o parla social o geogràfica no és superior a cap altra en termes lingüístics (Saussure, 1991). Ara bé, el desenvolupament humà ha multiplicat les relacions entre les persones i genera unitats de relacions polítiques, socials i econòmiques que ultrapassen l’àmbit geogràfic de les varietats lingüístiques pròpies i que, fins i tot, en algunes funcions, tenen un abast mundial en aquests moments.

En aquest sentit, en el procés de naixement i conformació dels estats moderns que s’inicia en la baixa edat mitjana es desenvolupen sistemes de convencions ortogràfiques i gramaticals que, en determinades llengües europees, donen lloc a una «llengua cultivada» que actua com a model de llengua de referència o «llengua estàndard». El fet pel qual una variant lingüística o unes variants lingüístiques esdevenen la referència principal de la llengua estàndard, com recorda Saussure, és divers; però sempre vinculat a la idea de prestigi i, sobretot, de poder. En ocasions, és producte del prestigi intel·lectual (cas de l’italià, que pren com a referència el toscà del Renaixement); però el més habitual és que l’element determinant siga el poder social i econòmic, quan la varietat lingüística estàndard és la de les classes i grups socials i intel·lectuals dominants, o el poder polític, quan el model estàndard és la varietat lingüística de la cort.

Posteriorment, les acadèmies de la llengua, l’escola, les institucions públiques i els mitjans de comunicació contemporanis situaran la «llengua estàndard» en una posició social i política dominant. Això, però, no hauria de fer oblidar que, lingüísticament, la «llengua estàndard» o «llengua cultivada» no és més que una forma lingüística artificial, codificada i útil per a la intercomunicació, sobretot escrita, de parlants de diferents varietats lingüístiques vives. A més, la llengua estàndard o la llengua cultivada no és una varietat lingüísticament superior i jeràrquicament més elevada que les varietats vives d’una llengua, que són plenament actes, en termes lingüístics, per a la comunicació humana en totes les seues dimensions.

Així doncs, les llengües naturals són sempre parles o variants locals, i totes són igualment «correctes» i útils per a expressar qualsevol tipus d’informació i per a comunicar-se amb altres persones; i en cap cas són variants inferiors d’una llengua. La llengua estàndard, per contra, és una llengua artificial, creada per a transmetre de manera escrita i abstracta el coneixement, i serveix per a facilitar la comprensió escrita, i, en una altra mesura, oral dels parlants de varietats lingüístiques diferents d’una mateixa llengua; però, encara que aparegué lligada al poder i als grups socials i intel·lectuals dominants, no és una forma superior de la llengua.

Per les seues característiques, les «llengües estàndards» són models de llengua codificats racionalment per autoritats lingüístiques que tracten de mantenir aquells trets homogenis que permeten la intercomunicació entre els parlants de les diferents varietats d’una llengua i prestigien determinades formes lingüístiques i en rebutgen unes altres; mentre que les variants lingüístiques naturals són heterogènies, canviants i tendeixen a la diversitat. Els missatges entre una persona que escriga, per exemple, en la llengua estàndard anglesa a l’Índia no tindran gaires problemes a l’hora de ser compresos per una altra persona de parla anglesa d’Austràlia, d’Anglaterra o dels Estats Units d’Amèrica; però la comunicació comprensiva serà més difícil quan s’expresse oralment amb les mateixes persones usant les variants lingüístiques pròpies. Això passa amb totes les llengües.

Per tant, no tenen sentit les afirmacions, habituals en les ideologies dels nacionalismes lingüístics, que confonen les categories «llengua» i «llengua estàndard». Sovint, partint d’aquesta confusió conceptual, s’afirma l’existència de llengües consubstancialment més homogènies que unes altres. En les primeres, generalment, es valora la llengua estàndard; en les segones, les variants dialectals tradicionals, que són dues categories diferents: dues «llengües» distintes i no comparables. Les primeres serien llengües superiors i les segones tindrien un valor inferior i estarien compostes essencialment per dialectes que poden arribar a ser inintel·ligibles. S’ignora en les segones l’homogeneïtat del seu estàndard propi, siga històric o contemporani, i en les primeres la diversitat de les variants lingüístiques pròpies de caràcter natural. 1

Poc abans que Chomsky fera servir, el 1956, el concepte «jerarquia lingüística», Weinreich (1953) publica Languages in contact , on analitza el plurilingüisme suís i la influència del plurilingüisme en les variacions lingüístiques dels parlants. Hi descriu els fenòmens de bilingüisme (o plurilingüisme) dels parlants i el tipus d’interferència lingüística que té lloc en la forma de parlar la llengua primera, com ara canvis en el lèxic, en la morfosintaxi i en la fonètica, etc. Aquesta obra no pressuposava l’existència de cap mena de jerarquia lingüística i poder lingüístic en les relacions entre llengües, però definia el concepte interferència lingüística i analitzava els contextos i les situacions socioculturals en què tenia lloc el contacte lingüístic. Obria, d’aquesta manera, el camp a altres visions sociolingüístiques que remarcaren que el contacte entre llengües molt sovint no és igualitari i que la interferència lingüística comporta situacions conflictives i fenòmens de bilingüisme individual i social jeràrquic i problemàtic.

Així, Ferguson (1959) analitzarà la diglòssia que s’esdevé dins d’una comunitat lingüística entre diferents variants d’una llengua. La diglòssia seria, doncs, el canvi de variant lingüística que les persones realitzen en funció de consideracions socials diverses (prestigi, estandardització lingüística, divisió social, etc.). I els comportaments diglòssics fan que una mateixa persona use una variant o una altra de la llengua segons el context social en què es trobe i la funció social que haja de dur a terme. Ferguson distingirà, en aquest sentit, entre la variant considerada superior d’una llengua i la variant que és considerada de més baix nivell. La primera s’identifica amb els models de llengua usats a l’escola, les institucions i els mitjans de comunicació. La segona, amb el model de llengua dels àmbits socials informals i del domini privat i familiar. Sense citar el concepte, en l’anàlisi de Ferguson hi ha un estudi de la jerarquia lingüística, bé que restringida a les variants d’una mateixa llengua.