AAVV - Els valencians, poble d'Europa

2a. Esta personalitat, pel fet de la seua existència i per la voluntat dels seus components, té dret a constituir un Estat amb el poder de donar-se ell mateix la seua forma i constitució. Esta es la fonamental reivindicació valencianista.

La base primera fa referència a l’àmbit territorial i als elements distintius de la personalitat valenciana. Estem, per tant, en el terreny de la naturalesa, dels elements objectius. Sobre este substrat actua la voluntat dels valencians per a fer efectiu el «dret a constituir un Estat» (base 2). Eixe dret constituïx «la fonamental reivindicació valencianista». Veiem, per tant, que els dos títols acreditatius del dret a l’autogovern són la personalitat preexistent (base 1) i la voluntat dels valencians (base 2). El valencianisme aposta per una concepció mixta (objectiva-subjectiva) al voltant de la qüestió nacional que obri moltes possibilitats a l’hora d’esbossar un projecte nacionalitari per als valencians, tal com es veurà anys després en algunes de les reflexions de la Tercera via. La lectura atenta dels comentaris originals a la Declaració Valencianista revela un nacionalisme possibilista, que és conscient dels recels que pot suscitar la seua reivindicació en les «províncies germanes» de Castelló i Alacant, que distingix entre la comunitat de cultura amb Catalunya i Balears i la personalitat política diferenciada dels valencians, i que no ignora els lligams històrics i afectius entre les diferents nacionalitats i regions que integren l’Estat espanyol. És, per tant, un valencianisme allunyat de plantejaments maximalistes i amb una voluntat política d’articular un projecte assumible pels seus conciutadans. La Declaració vol integrar i compatibilitzar diversos espais de poder. Alguns d’estos àmbits són considerats com a entitats naturals que exterioritzen diferents graons en l’escala de la sociabilitat humana –el municipi, la comarca o la nació; d’altres –com la província o la Federació Espanyola o Ibèrica– són tinguts en consideració, principalment, atenent a la realitat política fàctica del moment.

L’arribada de la Dictadura de Primo de Rivera comportà la reclusió del valencianisme en l’àmbit de la cultura. Però la proclamació de la República l’any 1931 suposà un esclat de les llibertats polítiques i l’assoliment d’un cert grau de maduresa del valencianisme. Sovint s’ha fet referència al clima d’entesa que presidia el valencianisme republicà. Esta afirmació és certa, si més no, en un primer moment, encara que, posteriorment, conforme es polaritzà el clima polític, començaren les divisions. En efecte, en els primers anys de la República observem molts gestos de germanor destacats: la constitució de la Minoria Valencianista a l’Ajuntament de València, conformada per dos regidors de l’Agrupació Valencianista Republicana (Enric Duran i Francesc Soto) i el regidor de la Unió Regional Valencianista (Joaquim Reig), superava la divisió inicial entre partits republicans i monàrquics; la creació d’espais comuns de tot el valencianisme com el Centre d’Actuació Valencianista (1931) o el diari El Camí (1932); la celebració unitària del 9 d’octubre de 1933; el manifest conjunt de protesta firmat per Acció Nacionalista Valenciana, l’Agrupació Valencianista Republicana i el Centre d’Actuació Valencianista contra la presència de la senyera en la clausura del congrés de les Joventuts d’Acció Popular celebrat el 22 d’abril de 1934; 11 les campanyes en favor de l’Estatut d’Autonomia…

Tanmateix, eixe clima inicial de tolerància i col·laboració a poc a poc s’anà esvaint. Una de les lliçons que pot extraure el valencianisme de l’experiència republicana és que l’enfrontament social va perjudicar l’incipient nacionalisme polític valencià. La germanor històrica que havia hagut en el camp valencianista, i que encara està present al començament de l’etapa republicana, va clivellant-se a mesura que les qüestions polítiques polèmiques van guanyant terreny: el tema de la llibertat d’ensenyança impedix els intents d’unió dels diferents partits valencianistes en 1933; el laïcisme bel·ligerant frustra la participació d’Acció Nacionalista Valenciana en iniciatives conjuntes, com ara la Jornada Valencianista de Xàtiva… 12 En paraules de Miquel Nadal i Benito Sanz:

La tensió política dels darrers anys republicans i la polarització ideològica no afavoreixen aquells moviments com és el valencianista sense –encara– una coherència interna suficient per a generar un discurs propi i sense tradició institucional de govern. Una part del valencianisme acabarà donant suport al Front Popular, fent el trànsit del republicanisme a l’esquerra sense bases socials ni reflexions teòriques d’una certa consistència. El valencianisme, diguem-ne centrista, acabarà fent costat a la insurrecció militar o mantenint una discreta posició de neutralitat perplexa a causa de les coincidències persecutòries en els dos bàndols. 13

És, precisament, al principi de la segona república quan es publica una de les reflexions més interessants en la línia del valencianisme de diàleg: l’obra Concepte doctrinal de valencianisme de Joaquim Reig. 14 L’autor –advocat, polític i financer valencià– fou un dels fundadors de la Joventut Valencianista i de la Unió Valencianista Regional, i participà en l’adquisició del diari La Correspondencia de Valencia , que esdevingué l’òrgan portaveu del valencianisme. En les eleccions de 1931 assolí l’escó de regidor de l’Ajuntament de València per Unió Valencianista, dins de la candidatura monàrquica, i conformà la minoria valencianista junt als dos membres de l’Agrupació Valencianista Republicana, que formaven part de la candidatura republicana. Posteriorment, va eixir diputat per Barcelona en el partit de la Lliga de Cambó. En 1932 fundà el setmanari valencianista El Camí , que dirigí fins a la seua desaparició en octubre de 1934, i en 1933 presidí el Centre d’Actuació Valencianista. Tota la seua actuació política estava encaminada a concitar la unitat d’acció del valencianisme. Tanmateix, el clima d’enfrontament social progressiu en els anys de la República conduí les seues iniciatives al fracàs. 15

En l’obra Concepte doctrinal de valencianisme , Joaquim Reig propugna el «valencianisme totalitari». És ben cert que el terme «totalitari» pot induir-nos a confusió i a deduir que el polític valencià propugnava l’arrenglerament en les doctrines feixista o comunista. Res més lluny de l’esperit liberal de Reig. El terme «totalitari» cal entendre’l en el sentit d’integral: «el valencianisme suposa una visió totalitària, abarca [ sic ] totes les manifestacions de la vida».

Tot seguit, anem a veure algunes de les idees força del seu discurs que resulten encara a hores d’ara ben actuals. La primera d’elles és la unió en la diversitat:

L’home tendix naturalment a la unitat, però respectant la varietat. Eixe respecte a la varietat –de fons essencialment liberal– tot i tendint cap a la unitat, és precisament la base de la nostra doctrina valencianista […]. El particularisme d’una banda i el separatisme d’atra [ sic ], són dos conseqüències de l’uniformisme.

És ben destacable l’elogi de la tolerància que realitza Joaquim Reig en la seua reflexió:

Eixa és una de les gestes polítiques que té davant seu el valencianisme. Donar als valencians la visió totalitària del seu poble; conseguir que s’entreguen a una obra de convivència europea, tot i respectant les orientacions i varietats filles de la vida i necessàries per al progrés humà; acabar amb la tàctica simplista i ineficaç de dividir-se, pensant que a un costat estan els bons i els purs i a l’altre els impurs i els roïns; desarrelar els sentiments primaris tan propis dels pobles llatins, que els fan creure políticament en Xauxa, en l’anarquia triomfant, i evidenciar en canvi que el País Valencià s’ha de salvar única i exclusivament per el [ sic ] seu esforç i que eixe esforç ha de representar anys d’eixercici [ sic ] sincer de la ciutadania, anys de manifestacions civils i tolerants, anys d’estudi dels seus problemes més complicats.