AAVV - Estudios lingüísticos en homenaje a Emilio Ridruejo

MASSIP, Jesús (1996): Costums de Tortosa (introducció lingüística de Carles Duarte), Barcelona: Fundació Noguera.

MEILÁN, Antonio (1981-82): «Sobre la forma del artículo en gallego-portugués», en AO, 31-32, p.527-541.

NADAL, Josep M.ª i Modest PRATS (1982): Història de la llengua catalana , I, Barcelona: Ed. 62.

NAGORE, Francho (2003): El aragonés del siglo XIV , Zaragoza: Fernando el Católico.

PONSODA, Joan (1996): El català i l’aragonés en els inicis del Regne de València segons el Llibre de Cort de Justícia de Cocentaina (1269-1295) , Alcoi: Marfil.

RABELLA, Joan A. (2009): «L’article literari i l’article salat: variable diatòpica o diastràtica?, en Per una gramàtica del català antic , edició de Pérez Saldanya, Manuel i Josep Martines, Alacant: IIFV, p.151-161.

RENZI, Lorenzo i Laura VANELLI, (1993): «Storia e struttura dell’articolo italiano il», en XX CILFR , vol. 3, Tübingen: Francke, p.293-305.

RIQUER, Martí de (1983): Los trovadores , Barcelona: Ariel.

TEKAVCIC, Pavao (1980): Grammatica storica dell’italiano , II, Bolonya: il Mulino.

TOMIC, Pere (2009): Històries e conquestes del realme d’Aragó e principat de Catalunya , edició de Joan Iborra, Catarroja: Afers Iborra

TORROELLA, Pere (2011): Obra completa , vol. I, Barcelona: Barcino.

WEHR, Barbara (2011): «Quelques remarques à propos de el, article masculien singulier en ancien occitan», en L’Occitanie invitée de l’Euroregio. Liège 1981-Aix-la-C-hapelle , 2008: Bilan et perspectives, edició d’Angelica Rieger, vol. I, Aachen: Shaker Verlag, p.285-302.

1El nominatiu masculí ILLE no ha deixat restes en català antic per diverses causes:

– El seu ús en posició proclítica darrere de consonant fa que la primera síl·laba desaparega: IN ILLU LOCUS > en lo lloc ; o darrere de vocal QUE ILLE LOCUS > que·l lloc .

– la no necessitat de distingir entre masculí i neutre com ocorre al castellà que ha de mantindre els descendents de ILLE com a masculí ajudat pels resultats al·lofònics de ILLU > lo , ‘l , l’ , ja que el català com les altres llengües gal·loromàniques mantenia els derivats de ECCE HOC > açò , ço.

– per l’ús majoritari de l’article descendent de IPSE, ja que ILLU > lo triomfa a partir de la moda imposada pels monjos de Cluny de manera culta al segle XI.

En occità, llengua bessona si més no del català, ve també de l’acusatiu a pesar dels dubtes de Fernández González (p. 242).

2Ha estat molt discutit, amb molta bibliografia de grans estudiosos els orígens de el en castellà i de il en italià. Per exemple, per a Rohlfs, il naix a partir de lo com en català, mentre que per a Tekavcic, il, lo són formes originàries de ILLU segons la diversa posició de l’accent (Tekavcic: II,103-104), idea que compta amb el suport de Renzi-Vanelli (pp. 296-301), que en fan un estudi complet comparant-lo amb l’evolució castellana: vindria de ILLUM > lo, després apòcope l , posteriorment entrarà la regla de la pròtesi il, i després il s’estendrà als contextos de lo per reanàlisi.

En castellà podria proceir només de l’acusatiu com el català. En concret a partir de ILLUM > lo > l > el o ILLUM > el , ja que si vinguera de ILLE donaria le/el, amb variació contextual i no el només, però els casos del castella de ILLUM, ILLA davant vocal; el arco , el agua , la pervivència en asturià i en castellà de casos del nominatiu en l’article i el demostratiu i la necessitat d’aprofitar els al·lomorfs per a separar el masculí i neutre han fet pensar a Cano (pp. 57-71), Lloyd (pp. 446-47) i Renzi-Vanelli (p. 294) a seguir la teoria de Lapesa 1979 (he consultat 2000: 357) sobre la continuïtat entre els nominatius llatins ISTE, IPSE, ILLE i este, ese, él, el, i acceptar com a màxim la confluència en el del nominatiu ILLE > *ele > el i ILLUM > * elo > lo > l > el en posició proclítica. El gallego-portugués actuaria com el castellà segons Meilán (pp. 536-38) distingint tres graus el, la, lo. Posteriorment, perdrà la separació de masculí-neutre per l’evolució fonètica de la consonant. El DECLC no es definix.

En aragonés (Nagore: 236-37) predominen les formes el , la , lo (lo masc és rar en aragonés medieval).

3Totes les llengües presenten formes contractes des dels primers temps: precisament els models estàndards que aniran triomfant en cada llengua anirà reduint esta variació encara en època medieval, en el segle XV. Per exemple, en occità trobem reduccions com en lo > el, vers lo > vel, sus lo > sul, josta lo > jostal, non lo > nol, si lo > sil, que lo > quel i les formes contractes com en altres llengües com al, del, pel . En francés trobem À + le > au, de le > de, du, en le, à le > el, en les > ens, ne le > nel, ne les > nes, etc. És destacable com els pronoms personals que tenen les mateixes formes àtones no contrauen (vegeu http:www.atilf.fr/dmf/definition/le). En català, només en els Costums de Tortosa trobem del, al, quel, quil, ol, sil, nel, nol, el < en el; lo darrere vocal, especialment e conjunció. Com assenyalen Batlle-Martí-Moran-Rabella 226 no hi apareix medievalment la contracció pel .

4Rabella (pp. 153-56) explica, seguint Moran, com a l’Urgell a la segona part del XI guany ILLUM, mentre que ILLUM entraria en cat oriental a partir del segle XII per imitació de l’occità, per l’ambigüitat dels descendents de IPSE amb el possessiu i per l’estigmatització de IPSE.

5El buidatge d’obres del XV i XVI (Torroella, Carbonell, Tomic, Despuig, Beuter, Timoneda, Tara-çona) que he fet mostra que no és fins la segona part del XVI quan els casos de el darrere consonant són clars encara que molt poquets. Al XVII en canvi, la situació canviarà i cada dia tindrem més casos de el, com trobem en Aierdi, Porcar i altres. Per exemple en Joan Batiste Ballester, que en la introducció al seu sermó Ramellet del bateig de Sant Vicent Ferrer , explica l’ús de l’article lo o el d’una manera conservadora: «Y és, si la paraula d’enans acaba en vocal, comence també en vocal l’article y diga el y no lo. Mes si feneix el vocable antecedents en consonants, comence també ab consonant l’article que es segueix y diga lo y no el. Y així no diem Mana lo Rey, sinó Mana el Rey, més si al final de mana afegim una consonant no direm el sinó lo dient: Ha manat lo Rey y no ha manat el Rey (López, 2012: 916), però l’usa ja modernament: que el repich; predicà el mateix; valencià, el apostòlich, «tem el venir, és el de Déu, fineix el vocable, crehuaren el pit». Al XV, però, podrien ja existir casos de el descontextualitzats sobretot en autors bilingües o en textos basats en fonts castellanes, com estudiarem pròximament: casos de Tomic, Lletres de batalla, documents administratius de la capital i de Gandia i cartes privades.

6Riquer en la seua edició dels Trobadors, separa les aglutinacions de l precedida de vocal ( e·l veus lassar , I , 196 si·l li farà 201, perdo·l grat de 214 , etc), però en alguns casos deixa la forma el , segurament pel costum occità d’escriure el tot junt amb valor de ‘en el’. Per exemple: amb valor de en el: «per la fueilla vert el ramel i,119/et mes m’en sa cambra, el fornal 136/vers portarà el borssí 138/perque·l dols m’es el cor intratz» 204, remanzan inz el folpidor 207/pren el fron 240, Joglars fo el temps et en la sason 240?/sotz la fueilla el vergant 248/sots la tor el Peiro 851/muri el liet II 853/e vei l’ost el ribatge II,741/ que·l m’aucia el ponh 744/.